¡ARES! EL DÉU MÉS ODIAT DE L'OLIMP

Quan pensem en els déus de l’Olimp, sovint ens venen al cap noms com Zeus, Atenea o Apol·lo, divinitats que encarnen ideals com la saviesa, la llum o la justícia. Però no tots els habitants del Panteó gaudien del mateix prestigi. Entre ells, Ares, el déu de la guerra, destaca no per la seva glòria sinó per ser profundament menyspreat, fins i tot entre els seus propis germans i pares. Què el va portar a aquesta condició? Per què era tan odiat?

Ares era fill de Zeus, el rei dels déus, i d’Hera, la seva esposa. Malgrat tenir un llinatge diví que l’hauria pogut situar com un dels favorits de l’Olimp, Ares va adquirir una reputació que el diferenciava de la resta. Era la personificació de la guerra en el seu estat més cru i violent. A diferència d’Atenea, que també estava relacionada amb la guerra però des de la perspectiva de l’estratègia i la justícia, Ares representava el caos del conflicte: el vessament de sang, la destrucció i la brutalitat descontrolada.

Sovint era representat com un guerrer poderós, armat amb casc, escut i llança, i acompanyat per figures com Deimos (el terror) i Fobos (la por), els seus fills amb Afrodita. Aquesta relació amb Afrodita, la deessa de l’amor, és un dels pocs aspectes de la seva llegenda que desprèn certa humanitat, però fins i tot aquesta unió estava envoltada de controvèrsia, ja que Afrodita era l’esposa d’Hefest, el déu de la forja.

Per què era tan odiat?

Hi ha diverses raons que expliquen per què Ares era una figura tan impopular entre els altres déus i també entre els humans:

1. La seva natura violenta i indiscriminada: Ares no era un estratega ni un defensor de causes nobles; era el déu de la guerra per la guerra. La seva passió pel conflicte era vista com un perill, tant pels déus com pels mortals, que el consideraven una força destructiva sense control. Zeus mateix sentia menyspreu pel seu fill, arribant a dir que si no fos el seu descendent, l’hauria llançat de l’Olimp.

2. La comparació amb Atena: Atena i Ares representaven dues cares oposades del mateix aspecte: la guerra. Mentre Atena era venerada com la deessa de la saviesa militar i la defensa justa, Ares simbolitzava la guerra irracional i cruel. Aquesta dicotomia no feia sinó que augmentar el menyspreu cap a Ares, ja que els grecs valoraven molt més la racionalitat d’Atena.

3. El seu comportament covard: Malgrat ser el déu de la guerra, Ares no sempre era valent. Hi ha relats mítics on és derrotat i fuig del camp de batalla, cridant i lamentant-se com un mortal qualsevol. Aquestes actituds contrastaven amb la imatge de glòria i honor que s’esperava d’un déu associat a la guerra.

Ares també era conegut per protagonitzar conflictes amb altres habitants de l’Olimp. Un exemple famós és el mite en què Hefest, enganyat per la infidelitat d’Afrodita amb Ares, els captura tots dos en una xarxa d’or i exposa la seva vergonya davant els altres déus.

Ares en la cultura grega

Els grecs, tot i ser una societat bèl·licament activa, no adoraven Ares amb la mateixa devoció que amb els altres déus. La seva figura estava associada a la part més obscura dels conflictes, una realitat que preferien evitar. Això es reflectia en la manca de grans temples dedicats a ell i en la seva poca popularitat en comparació amb altres divinitats. Curiosament, Ares va ser molt més ben valorat entre els romans, que l'adoraven sota el nom de Mart, igualment déu de la guerra però ara també protector de l’agricultura i del poble romà. Aquesta reinterpretació li va donar una imatge més positiva que no pas la que tenia entre els grecs.

Ares és, sens dubte, un dels personatges més fascinants i controvertits de la mitologia grega. Representava un

aspecte inevitable de la condició humana: el conflicte i la violència. No obstant això, la seva natura descontrolada, el seu menyspreu pels valors grecs i la seva falta de caràcter heroic el van convertir en un déu odiat i poc venerat, fins i tot per aquells que compartien la seva immortalitat. La figura d’Ares ens recorda que fins i tot entre els déus hi havia qui no encarnava la perfecció, sinó els aspectes més foscos de la naturalesa divina i humana.

Miquel Mena Moreno

1r Batx