NARCÍS A 'EL RETRAT DE DORIAN GRAY'
La història del món clàssic sempre ha tingut una gran importància en la literatura. Un dels moments en què més importància es donava al món clàssic va ser al segle va ser al segle XIX, a l'Anglaterra victoriana. Dintre d'aquest context històric estava situat Oscar Wilde, un autor irlandès amb un gran interès pel món clàssic.
Un dels mites més famosos es el de Narcís, un noi jove que rebutja a tothom que s'interessa per ell, i com a conseqüència Nèmesi, una deessa grega va fer que s'enamorés d'ell mateix. Aquesta passió acaba matant a Narcís.
Així mateix, a 'El retrat de Dorian Gray' Oscar Wilde narra la història de Dorian Gray, un noi que, manipulat per la mala influència de Lord Henry, s'obsessiona amb un retrat d'ell mateix. La seva obsessió arriba a tal punt que, sense ser-ne conscient, fa un tracte amb el diable perquè sigui el retrat qui es fa gran i no ell. Al final això també acaba matant-lo.
Algunes representacions del mite que he trobat al llibre són:
Eco i Sibyl Vane
Tant Eco com Sibyl Vane són dos personatges que no tenen gran importància per a la història, però totes dues són consumides per un amor no correspost. Eco es va aïllar en una cova fins que només va quedar la seva veu, i Sibyl Vane es va suïcidar després de ser humiliada pel seu estimat, Dorian Gray.
El retrat i el llac
Tant Dorian gray com Narcís senten una gran devoció per ells mateixos i tenen un lloc per meravellar-se amb la seva bellesa. Per el Dorian aquest lloc és el retrat i per el Narcís, el llac.
Rebutjen qualsevol forma d'amor que s'els presenta
De nou, els dos protagonistes creuen que mereixen més del que els ofereixen els seus pretendents. Un dels exemples més obis el trobem al final del capítol 10 a 'El retrat de Dorian Gray'. Aquí teniu el fragment del qual us parlo:
"- Dorian, desde el momento en que te conocí, tu personalidad me ha influido de la forma más extraordinaria. He sido dominado, alma, cerebro y energía por ti. (...)
- Mi querido Basil -dijo Dorian- ,¿qué és lo que me has dicho? Simplemente que sentías que me admirabas demasiado. Ni siquiera es un cumplido.
-No intentaba hacerte un cumplido. Era una confesión. Ahora que la he hecho, tengo la impresión de haber perdido algo de mí mismo. Quizá no se debería traducir nunca en palabras la adoración que uno siente.
-Ha sido una confesión muy decepcionante."
Els paral·lelismes entre les dues obres són un clar exemple de la presència del món clàssic en els nostres temps, potser és una mica rebuscat, però, vulguem o no la cultura clàssica ens acompanyarà fins el fi dels nostres temps.
Comentaris
Molt bona entrada!!