7 d’octubre de 2011

NÍOBE I EL SEU ORGULL

La germana de Penèlope, Níobe, estava casada amb el músic Anfió, que havia ajudat a construir la muralla de Tebes atraient les pedres amb el soroll de la seva flauta. Els dos s'havien convertit en els reis de Tebes.

Níobe estava molt orgullosa de la vida que duia. Era per la seva bellesa? No. Era, doncs, per tenir un marit tan bo? Tampoc era per això. El motiu del seu orgull eren les seves set filles i els seus set fills.

Un dia, el dia d'adoració a la deessa Latona i als seus fills Apol·lo i Àrtemis, Níobe es va apropar als fidels amb una ganyota.


-Per què adoreu aquesta deessa? - els va preguntar. - En primer lloc, mai l'heu vista. Existeix de debò? Crec que seria més fàcil adorar persones que veieu, com a mi, per exemple. El meu pare va seure a la taula dels déus i el meu espòs ha construït una ciutat amb la seva música i l'ha governada. Deixeu d'adorar Latona.

Els fidels van fer cas de la reina i la cerimònia va quedar a mig fer.

Latona, que havia escoltat les paraules de Níobe, es va enfadar molt. Va anar a veure als seus fills Apol·lo i Artemisa i els hi va explicar el que havia passat. Els tres déus van anar a Tebes furiosos i van començar a matar totes les persones que veien.



Níobe, alertada pels crits, va córrer a veure què passava. Tots els seus fills estaven morts i de filles en quedaven poques. A poc a poc, van anar matant-les. Ella va abraçar a la més petita i els va pregar que no ho fessin, però era tard i van acabar amb la vida de la seva última filla.




Anfíó, el seu marit, va córrer al temple d'Apol·lo disposat a calar-hi foc, però el van matar quan estava a punt de fer-ho.


Jombert va dibuixar l'escena de la matança dels fills de Níobe.


La pobre Níobe, horroritzada, va agafar el cadàver de la seva última filla, que encara tenia als braços i va començar a córrer tot el que va poder. Com que els supervivents havien estat transformats en pedra, la gent del poble i la família van estar nou dies sense ser enterrats, fins que finalment els déus van baixar per enterrar-los ells mateixos.

Níobe va arribar fins a la muntanya Sífilo, on es va desplomar. Mentre plorava, el seu cos es va anar transformant en pedra, així que es va convertir en una deu.



Anahí Domínguez
2n batx

11 comentaris:

Anna Solà ha dit...

El músic Anfió s'assembla molt al músic d'Hamelin, l'únic que ell atreia les pedres i l'altre els ratolins.
Níobe, al fer que els seus fills i altres persones l'adoressin, em recorda a algúns futbolistes i persones famoses que volen que els idolatrin tal com si fossin deus.Però aquesta història ens mostra com no està bé que ho facin o sinó els deus els poden castigar.
Bona entrada!

Aina ha dit...

No en tenia ni idea de l'existència d'aquest mite. Sincerament no em fa cap pena que fessin patir tant a Níobe, ja que s'ho estava buscant per ser tant orgullosa.

Ivan ha dit...

Crec que aquest mite va ser creat coma model d'obediència als déus, i com exemple de que la prepotència no és una bona qualitat.

Bona feina Anahí!

Mireia ha dit...

Tampoc coneixia la història d'aquest mite,i crec que dóna uns molt bons valors morals. Sobre les maneres d'actuar en situacions.
I això de fer-se adorar és una cosa negativa, i amb aquest final ho acaba patint.
Bona feina!

Antonio ha dit...

Quantes coses reflecteixen els mites!Families trencades, relacions abolides, i tot per no ser capaç de reconèixer els errors d'un mateix. Mai és tard per demanar perdó, doncs sempre tornem a caure a la mateixa pedra.
Perfecte Anahí!

M.Barrera ha dit...

Un mite molt curios, mai havia sentit parlar d'ell.
El que no he acabat d'entendre és:
Quins deus van a nar tots furiosos, i van començar a matar a la gent?

Inés Galletly ha dit...

M'ha encantat aquest mite, però quin horror veure a tots els teus fills morts...
Excel·lent !

Xènia Cubí ha dit...

Un mite encantador i... curiós. M'han encantat les imatges, sobretot l'escultura del principi, preciós :)

Judith Bautista ha dit...

M'ha sorprès molt aquesta entrada ja que no había escoltat mai aquest mite de Níobe, m'ha agradat molt que Níobe estimava molt als seus fills però la desgràcia va ser que els van matar. El que no entenc es que perquè quan es tira es converteix en pedra.

Nadia alsinet ha dit...

M'ha agradat molt aquesta història, crec queja li està bé a Níobe un càstig, però tampoc tant gran...d'acord que faltar al respecte o dir que un déu no existeix segons el mite et pot perjudicar, i més si has convençut a gent i has deixat una ceremònia a mig fer, però no crec que hagués sigut per tant com per matar al que més estimava i al que li tenia més apreci. Els fills crec que és una de les pitjors coses que et poden treure, personalment crec que els déus, fent-li un petit càstig ja haguéssin fet que Níobe se n'adonés de que el que havia fet estava malament, i no hagués calgut matar a tots els seus fills.

Clara Escarrabill ha dit...

Aquest mite ens demostra que tenir un accés d'orgull no és bo i que en la majoria de vegades si ets molt egocèntric pots acabar malament.