L'OCUPACIÓ OTOMANA A GRÈCIA I LA LLUITA PER LA INDEPENDÈNCIA
Context de l'ocupació otomana
L'ocupació otomana de Grècia va començar després de la derrota de l'Imperi Bizantí a mans dels otomans (L'imperi Bizantí és l'imperi romà quan estava dividit en dos, l'occident i l'orient.). El moment més emblemàtic va ser la caiguda de Constantinoble EL 1453. Després l'imperi Otomà va consolidar el seu poder com a gran força de l'Europa del sud-est. Seguidament, van anar cap a Grècia i les seves regions van anant sent conquerides.
- Atenes va ser conquerida el 1458.
- Peloponès va ser conquerida el 1460.
- Illes com Creta i Rodes van resistir més temps, però al final també van ser conquistades el 1522 (Rodes) i el 1669 (Creta).
Altres regions es van rendir als otomans per evitar la destrucció total. A canvi, els otomans oferien certs acords que garantien autonomia limitada i protecció de la religió ortodoxa.
Mode de Govern dels Otomans
Durant aquell període els otomans encara que permetien una certa autonomia local, els impostos i l'explotació cap als Grecs eren elevats. Llavors molts grecs es van convertir en islams per evitar discriminacions i/o per estar en una millor posició social.
Camí cap a la Independència
Després d'un procés llarg d'insatisfacció amb influències exteriors i organitzacions internes els grecs van decidir que era hora d'acabar de ser governats per als otomans.
Llavors, amb Influències com la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques de principis del segle XIX va ser quan va sorgir per primera vegada el pla d'alçament general conta l'imperi otomà.
El camí cap a la independència de Grècia (1814-1830)
El 1814, tres comerciants grecs van fundar la Filikí Etería, una organització secreta dedicada a preparar la revolució contra l'Imperi Otomà. Malgrat uns inicis difícils, el 1821 Dimitrios Ypsilantis va liderar un exèrcit que va entrar a Moldàvia i Valàquia, però va fracassar i es va refugiar a Àustria. Mentrestant, el 25 de març de 1821, al Peloponès, l'arquebisbe de Patres va proclamar una "guerra santa" contra els turcs, marcant l'inici de la revolució.
Els otomans van respondre amb violència, massacrant grecs a Constantinoble i altres llocs. Tot i això, els grecs, liderats per figures com Theodoros Kolokotronis, van prendre Trípoli, assegurant una base territorial per al futur estat independent. El 1822, però, la repressió otomana va culminar amb la matança de Quios, que va impactar l'opinió pública europea. Les divisions internes entre els caps militars i els polítics grecs van provocar una guerra civil (1823-1825), debilitant el moviment. Alhora, voluntaris europeus inspirats pel filohel·lenisme, com Lord Byron, van donar suport a la causa grega.
Tot i l'entusiasme romàntic, les rivalitats internes i la mentalitat de clans van frustrar molts voluntaris. El 1825, els turcs, amb ajuda de l’exèrcit egipci liderat per Ibrahim Paixà, van recuperar gran part del territori grec. No obstant això, la intervenció de Rússia, França i el Regne Unit va ser decisiva. La victòria de les potències europees a la batalla de Navarino (1827) va garantir el triomf de la revolució. Finalment, el Tractat d'Adrianòpolis (1829) i el Protocol de Londres (1830) van reconèixer la independència de Grècia, tot i que sota una monarquia autoritària, allunyada dels ideals liberals dels revolucionaris.
La creació de l’estat grec i l’expansió territorial (1830-1913)
Després d’una intervenció decisiva de les grans potències europees, el Tractat d’Adrianòpolis (1829) va establir l’autonomia de Grècia, amb la seva independència oficial reconeguda el 1832. Aquest procés es va veure impulsat per l’estratègia de control geopolític a la Mediterrània i la rivalitat entre potències com Rússia, França i Gran Bretanya.
La gran idea i el nacionalisme grec
El concepte de la Gran Idea, formulat per Ioannis Kolettis el 1844, es va convertir en l’eix del nacionalisme grec. Aquest projecte buscava reunir tots els territoris històrics amb població grega en un únic Estat-nació amb la capital a Constantinoble. Això incloïa regions com Creta, Macedònia, Epir i Tràcia, així com illes del mar Egeu i Àsia Menor.
Primeres expansions territorials
L’expansió del territori grec va començar gradualment: en el 1864, Gran Bretanya va cedir les Illes Jòniques. Mentres que en el 1881, Tessàlia i part de l’Epir es van incorporar a Grècia. Les revoltes per unir Creta amb Grècia van ser constants al segle XIX, culminant amb la proclamació d’unió el 1908 sota el lideratge d'Eleftherios Venizelos.
Comentaris