EL CÀSTIG DE SÍSIF
Sísif era el rei de Corint, conegut per la seva intel·ligència i astúcia. Sovint utilitzava aquestes habilitats per desafiar els déus, guanyant-se la seva ira. Un dels esdeveniments que el van condemnar va ser quan va descobrir que Zeus havia segrestat Egina, una nimfa i filla d'Asop, el déu dels rius. Quan Asop va arribar a Corint buscant la seva filla, Sísif li va oferir una solució: revelaria el parador d'Egina a canvi d'una font d'aigua dolça per a la ciutat. Asop va acceptar l'acord i Zeus, enfurismat per la traïció de Sísif, va planejar un càstig exemplar.
Però Sísif no es deixava atrapar fàcilment. Quan Zeus va enviar Tànatos, la personificació de la mort, per acabar amb ell, Sísif el va enganyar. Amb la seva habilitat, a encadenar a Tànatos i el va tancar, impedint que ningú morís durant aquell temps. Això va alterar greument l'ordre natural, i Hades, el déu de l'inframon, va exigir a Zeus que resolgués la situació. Zeus, en resposta, va enviar Ares, el déu de la guerra, a alliberar Tànatos i capturar Sísif.
L'últim engany de Sísif
Abans de ser portat a l'inframon, Sísif va idear un altre pla. Va ordenar a la seva esposa que no celebrés els seus rituals fúnebres, un acte que era considerat un deure sagrat. Quan va arribar al regne d'Hades, Sísif es va queixar amargadament de la negligència de la seva dona, afirmant que volia tornar a la terra per assegurar-se que complís amb les seves obligacions. Hades, confiat, li va permetre tornar al món dels vius, però Sísif no tenia cap intenció de tornar. Va viure molta anys més, enganyant la mort una vegada més.
Finalment, quan Sísif va morir definitivament, els déus, cansats dels seus trucs, van decidir imposar-li un càstig etern.
La roca i l'eternitat
Sísif va ser condemnat a empènyer una enorme roca muntanya amunt en l'inframon. Tanmateix, cada vegada que estava a punt d'arribar al cim, la roca rodolava cap a la base, obligant-lo a començar de nou. Aquest cicle sense fi simbolitza l'esforç constant i inútil, un càstig que reflecteix la futilitat dels actes enganyosos.
Comentaris
Aquest mite grec va ser utilitzat per elaborar un assaig filòsofic per Albert Camus, en 1942.
M’ha semblat especialment impactant la part de la damnatio ad bestias, perquè mostra fins a quin punt el sofriment es convertia en espectacle. Crec que és un tema molt necessari de reflexionar avui dia, ja que, tot i que el context és diferent, encara hi ha pràctiques modernes que podrien recordar aquests abusos.