13 de juny de 2011

LA HISTORIOGRAFIA LLATINA

En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari. L'historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els autors anteriors. El seu criteri és la versemblança.

L'interès que els historiadors antics tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D'aquí l'abundant presència de discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l'actualitat.




Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest gènere amb Heròdot i Tucídides.

A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència.

Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats (pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic.

No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que narren i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments. Un dels historiadors romans més coneguts és:


Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època.



Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món.

El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:

Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma.

Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.

No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.

Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.

AB URBE CONDITA

Originalment escrit en 142 llibres, només 35 han sobreviscut fins als nostres dies. El primer llibre comença amb el desembarcament d'Enees en la península itàlica i la fundació de Roma per Ròmul i Rem i acaba amb l'elecció de Luci Juny Brut i Luci Tarquini Colatí com a cònsols l'any 502 a. C. Els llibres II a X expliquen la història de la República romana fins a les Guerres Samnitas, mentre que els llibres XXI a XLV narren la Segona Guerra Púnica i el final de la guerra contra Perseu de Macedònia.



Els llibres restants són preservats per un índex sumari del segle IV, anomenat Periochae, excepte els llibres CXXXVI i CXXXVII. No obstant això, aquest índex no va partir del text original de Tit Livi, sinó d'una edició posterior que s'ha perdut. Hi ha un índex similar en un papir oposat a la ciutat egípcia d'Oxirrincoi que avui es troba en el Museu Britànic, i que recull el contingut dels llibres XXXVII a XL i XLVIII a LV. No obstant això, es tracta d'un document danyat i incomplet. Els llibres XLVI–LXX tracten l'època fins a la Guerra Social de 91 a. C.

El llibre LXXXIX inclou la dictadura de Sila en 81 a. C. i el llibre CIII conté una descripció del primer consolat de Juli Cèsar. El llibre CXVII acaba amb la mort de Neró Claudi Drus el 9 a.C. Mentre que els primers deu llibres abasten un període de més de 500 anys, una vegada que Tit Livi va començar a escriure sobre el segle I a. C. va dedicar gairebé tot un llibre a cada any. Entre les seves pàgines es troba la primera crònica coneguda: Tit Livi imaginant el món si Alexandre Magne hagués iniciat les seves conquestes cap a l'oest i no cap a l'est de Grècia.

La col·lecció és vital per a moltes descripcions, retrats, històries i altres projectes referents al Regne i a la República de Roma. Encara que es tracta d'una obra amb un cert biaix, conté moltes referències a fonts, i presenta una història general de Roma en un bon estil literari que facilita la seva comprensió i lectura. No obstant això, la fiabilitat de l'obra ha estat qüestionada sovint, ja que Tit Livi era un romà i els seus relats moltes vegades semblen tendents a glorificar al seu propi poble.

Malgrat això, els llibres són d'un incalculable valor, ja que reflecteixen les reaccions dels propis habitants de l'antiga Roma davant els esdeveniments històrics, els seus interessos i els seus diversos costums i tradicions.




 

 


Andrea Padilla
2n Batx