L'INFRAMON GREC

L'inframon a l'antiga Grècia era el regne, dirigit pel déu Hades, on vivien les ànimes de les persones que havien mort. Al principi era un lloc desagradable on ningú volia anar, però aquesta perspectiva va canviar a partir del segle VI aC, quan es va començar a veure l'inframon des d'una manera ètica. On les ànimes es dividien segons si havien sigut justes o no, depèn del seu comportament en el món dels vius, rebien premis o càstigs. 

Existeixen dues versions respecte a l'inframon, la d'Homer i la de Virgili. Segons el primer, el regne dels morts era un lloc irreal, era més aviat un somni. Mentre que per Virgili, sí que era real i seguia un viatge concret. Nosaltres ens centrarem en la versió d'aquest últim i en aquesta entrada us explicaré el viatge que seguien les ànimes per arribar a l'inframon i un cop dins d'aquest.  

Primer de tot hem de deixar clar que hi havia diferents entrades per poder accedir al món dels morts, com ara els llacs, algunes coves i esquerdes a terra... Un exemple és l'esquerda de l'antiga Enna (Sicília) per on es diu que va sortir Hades per raptar a Persèfone. 
Un cop entres a l'inframon, Caront, el barquer d'aquest regne, porta les ànimes del món dels vius a les portes del regne dels morts travessant el riu Estígia. Però només portava aquells que portessin una moneda per pagar el viatge, si no la portaven, les ànimes es veien obligades a vagar durant 100 anys per la vora del riu fins que el barquer acceptes a portar-les gratis. És per aquest motiu que a l'antiga Grècia era molt comú enterrar els morts amb una moneda a la boca. 

Un cop travessat els rius arribaven a la porta del regne dels morts que estava vigilada per Cèrber, un gos de tres caps amb cos de serp que es trobava lligat a la porta custodiant la seva entrada. Aquest permetia entrar a totes les ànimes, però un cop havies entrat ja no et deixava sortir. En entrar, les ànimes eren jutjades per Minos, Èac i Radamant, els que decidien si havien d'anar als Camps Elisis o al Tàrtar. 

"Els tres jutges de l'inframon" de Gustave Doré (segle XIX)Museu de Belles Arts de La Rochelle

CAMPS ELISIS 

Els Camps Elisis són el paradís dels morts de l'inframon, però només estava  reservat pels mortals que havien sigut herois i bons. Era una vall rodejada per parets per distingir-la del Tàrtar, on hi havia barris amb cases precioses. 

Visió d'Enees als Camps Elisis de Sebastiana Conca (1735 - 1740)

TÀRTAR

El Tàrtar era el lloc de càstig pels mortals i déus que havien comès actes greus. Aquestes ànimes eren condemnades a patir de tortures, la major part de vegades similars als seus crims. Al Tàrtar també es tancaven criatures monstruoses i titans després de ser derrotats pels déus, com va ser el cas de Cronos i els seus germans.

Enees i Sibil·la a l'Inframon de Jan Brueghel (1630)

RIUS
Una de les característiques principals de l'Inframon és la quantitat de rius que hi ha, en total sumen cinc rius amb diferents funcions: 

  • Estígia: és el riu que fa de frontera i indica el límit entre la terra dels vius i la dels morts. Aquest és el riu de l'odi i dels juraments irrompibles, de fet, nombroses vegades es representa als déus fent juraments al costat d'aquest riu. 
  • Aqueront: és el riu del dolor i la pena, per aquest motiu és negre i profund.
  • Cocit: el riu de la lamentació i les queixes de dolor.
  • Flegetont: és un riu de foc pel qual s'arribava al Tàrtar.
  • Lete: el riu de l'oblit, les ànimes mortes havien de veure de les seves aigües perquè poguessin oblidar la seva vida a la terra dels vius. 
Martina Pareras 
1r Batx

Comentaris

Juan Jimenez ha dit…
Molt bona entrada Martina! El concepte de l'inframon va evolucionar al llarg de temps, com has dit, era un lloc desconegut, però la vida despres de la mort va ser una idea que anava agafant força amb les influències de les cultures orientals i del pensament filosòf grec.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

LES CASES ROMANES

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)