EL MITE D'ATLANTA

Atlanta era una jove caçadora amb una agilitat prodigiosa, coneguda per ser la corredora més veloç del seu temps, que va decidir consagrar-se i manterir-se verge, sense casar-se. 

Tot i el seu esforç, no deixaven d'aparèixer pretendents que demanaven per la seva mà. Per tal d'evitar-los va posar en marxa un pla que consistia en el següent; l'únic home amb el qual es casaria seria aquell que aconseguís guanyar-la en una cursa. Tots aquells que ho intentessin, però perdessin, serien executats. 

Atlanta estava convençuda que aquestes premisses allunyarien els molestos joves interessats en ella, però aquests no es van acovardir i per a la seva tristesa, mantenien la seva promesa i perdien la seva vida intentant guanyar-la. 

Un dia un grup de temeraris pretendents van decidir provar sort escollint així a un noi jove , Hipòmenes, com a jutge de la cursa. El noi es preguntava per què aquells homes tan valents estaven disposats a perdre la seva vida per aconseguir la mà d'una noia. Tots els seus dubtes van desaparèixer quan els seus ulls es trobaren amb el rostre d'Atlanta; va quedar impressionat en quant a la seva bellesa. S'assemblava a Hebe, deessa de la salut de la joventut i servent dels déus durant els seus banquets. 

A la senyal de sortida els pretendents i Atlanta van posar-se a córrer. La jove guanyà la cursa un cop més i deixà als homes enrere, i per tant donaren pas a la seva mort. De cop i volta, però, Hipòmenes que havia estat el jutge de la cursa, va demanar intentar guanyar la mà d'Atlanta.


Tot i voler guanyar, Atlanta sentia tristesa pel jove i dolç Hipòmenes ja que el voldria salvar de la mort, però havia promès guanyar-lo i se sentia presionada pels espectadors.



Mentrestant, Hipòmenes pregava a la deessa Afrodita per tal que li atorgués velocitat. Ella, va oferir-li tres pomes d'or i tot seguit un consell. 

La cursa començà i, tot i els ànims que rebia el jove per la seva valentia, es trobava darrera Atlanta ja que era massa veloç. Quan la fatiga es va començar a apoderar d'Hipòmenes, va deixar caure una de les pomes d'or d'Afrodita. Atlanta, hipnotitzada per la bellesa d'aquella fruita va tenir la necessitat de recollir-la, tot i així un cop recollida va tornar a posicionar-se davant del pretendent. Però ell, tornà a deixar caure una de les pomes d'or, i així successivament. 
Quan la última fruita daurada va passar per davant dels ulls de la corredora, amb l'ajuda de la deessa de l'amor, es va aturar immediatament a recollir-la, fet que va donar molta avantatge al seu adversari i que va provocar la seva victòria.


Hipòmenes esdevindria el marit de la jove. Ella, per sorpresa de tothom, s'alegrà per la victòria del pretendent i en part, pel fet de que esdevindria la seva parella, ja que després de tant temps havia perdut el gust de caçar i d'aguaitar constantment.


Atlanta i Hipòmenes durant la cursa















Judith Rodríguez Bares
2n Batx

Comentaris

Evelyn Gilberte ha dit…
Recordo haver sentit a parlar sobre aquest mite, i em sembla molt interessant. El que realment em sobta és que els pretendents vulguin córrer igualment la cursa sabent que moriran en l'intent. Però l'audàcia d'Hipòmenes em fa pensar que fins i tot les coses més difícils es poden aconseguir esforçant-se.
Alba Le Riera ha dit…
Al final es diu que van decidir unir-se carnalment en un temple, i tindria dues versions; la primera, diu que van fer la unió al temple de Zeus, i que aquest va decidir complir l'auguri de l'oracle, i la segona versió diu que va ser al temple de Cibeles, i aquestes els va decidir castigar per l'atreviment.
Ara bé, als dos casos, els joves van ser convertits en lleons i condemnats a tirar del carro de Cibeles per tota la eternitat.
Judit Contreras ha dit…
Mai havia senti parlar d'aquesta jove ni d'aquest mite, i el que m'ha cridat molt la atenció és el fet de que Hipònemes tot i que s'estava jugant la vida per aconseguir la mà de Atlanta va correr la carrera igual, i la va aconseguir guanyar amb l'ajuda de la deessa Afrodita.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES