26 de novembre de 2011

ORFEU I EURÍDICE

El 1762, el compositor alemany Cristoph Willibald Gluck, va composar una òpera basada en el mite d'Orfeu. És un òpera de tres actes amb un llibret de Raniero de Calzabigi. Aquesta versió queda tant reduïda la vida d'Orfeu que només ressalten tres moments importants. Orfeu era un semideu que embriaga tothom amb el seu cant. Es va enamorar de la nimfa Eurídice.


Quadre de Ducis Louis

Mentres Orfeu prepara el casament, Eurídice va a buscar flors, però per mala sort la mossega una serp i la mata. Una de les nimfes va anar a avisar Orfeu. Aquí comença la versió de Gluck.


Quadre de Erasmus Quellinus


ACTE 1


Orfeu, molt trist, canta al costat de la tomba d'Eurídice i els seus laments desperten la compasió de tots els que estan presents, que ploren amb ell. Els déus senten els seus laments i es presenta Venus, per dir-li que si vol podrà baixar als inferns per rescatar la seva difunta estimada. Orfeu podrà anar-la a buscar a l'Hades, però amb la condició q
ue no podrà mirar-la fins que estiguin sota els raigs del sol.


Quadre de Sir Edward John

ACTE 2


Orfeu arriba a un paratge obscur on les fúries impedeixen el pas de qualsevol extrany. Però, Orfeu aconsegueix passar cantant-los una cançó amb la seva lira. Arriba als camps Elisis on hi ha molta pa
u. En aquest lloc es mouen Eurídice i altres ombres. Segons els déus, Orfeu ha de marxar confiant que Eurídice la seguirà, ja que l'havien avisat que si la mirava abans d'arribar a la superfície la perdria per sempre.


Quadre de Frederick Leighton

ACTE 3


En el camí de tornada, Eurídice es queixa que Orfeu no l'ha mirat ni tant sols una vegada, fins a tal punt que va deixar de caminar. Orfeu es va girar i Eurídice va morir per sempre. Però el compositor, va optar per un final feliç: com a premi de la constància d'Orfeu els déus li tornen a Eurídice, els dos surten a l'exterior i es casen.



Quadre de Herbert Draper


Aquí us deixo una part de l'òpera, quan Orfeu sap que Eurídice ha mort:




Aina Gràcia
2n Batx

4 comentaris:

Martí ha dit...

Aquesta òpera deu pertànyer al Romanticisme, perquè correspon a la seva època l'any 1762 el moviment tant literari com pintoresc i musical, recreava nombroses escenes de mites de l'antic món clàssic grec i romà. Per tant, Gluck, igual que altres autors com Chopin, Mozart i Beethoven.
Bona entrada, Aina!

Juhy Javier Dominguez ha dit...

Només verure el nom de l'entrada, sabia que em sonava d'algu, aquesta òpera la vaig treballar a música juntament amb l'história. És una història d'amor bonica però com de ficció, però m'agrada molt perquè al final acaben junts encara que li havien dit a Orfeu que no la mirés fins que no surtin fora i ell ho va fer, suposo que la trobava molt a faltar i tenia ganes de veure-le.

Molt bona entrada!

Àlex Alemán ha dit...

Aquesta entrada ha despertat un gran interés per part meva per veure-la, trobo que és una història prou interessant, i més aquesta versió, ja que té un final més que interessant.

Aina ha dit...

Martí la òpera no pertany al Romanticisme, pertany al Barroc. El Romanticisme es va donar durant tot el segle XIX.