L'ORATÒRIA A ROMA

Una forma simple de descriure l'oratòria seria l'art de parlar de forma persuasiva, o sigui fer que les persones prenguin decisions o canviïn de pensament segons la voluntat de l'orador. És un gènere literari amb unes particulars característiques, la més important és que necessita un ambient polític liberal (amb llibertat d'expressió) per poder-se desenvolupar de forma adient. Tal i com indica el seu nom, està pensada per ser parlada, representada abans que llegida. Primer apareix a Grècia però degut al contacte amb els romans la acabaran utilitzant i perfeccionant al llarg del temps. 

Roma aconsegueix millorar l'oratòria ja que al estar sota una república era molt més senzill que el teu missatge arribés. No va ser fins anys més tard que es van donar compte de la importància d'aquest gènere, va ser llavors quan es van començar a escriure oratòries per poder-les conservar. El primer discurs d'oratòria que se'n coneix la data fou de Appi Claudi durant el segle II a.C. En aquest època era un discurs bastant primitiu, era de caràcter espontani, les habilitats de l'orador n'eren la part més important. 


"Ciceró pronunciant "Les Catilinàires"", anònim

A partir d'aquest punt començaran a aparèixer escoles d'oratòria per tot el territori romà. Les tres més importants són: 
  • Escola asiànica: Apareix a l'Àsia Menor, era caracteritzada per la teatralitat i grandiloqüència del discurs. Fou representada per Hortensi. 
  • Escola àtica: Era completament el contrari a l'anterior, el discurs era de caràcter sobri i sense exageracions. Rep els noms dels oradors àtics que van marcar-ne l'estil, com Lísies. 
  • Escola ròdia: És una fusió de les dues anteriors. Segueix l'ideal de Demòstones. 
"La predicació de Sant Pau", Raffaello Sanzio Da Urbino, 1515

El discurs oratori, normalment, comptava amb 5 etapes:
  1. Inventio. Es feia una recerca del tema sobre el qual es volia parlar. 
  2. Disposito. S'ordenen els temes del discurs que s'han de tractar de forma clara i entendible. 
  3. Elocutio. Es busquen les paraules i col·locacions adequades amb el ritme i les figures retòriques. 
  4. Memoria. Memoritzar el discurs. 
  5. Actio. Com ja bé indica el nom, fer el discurs davant d'una multitud. 
"Pretor romà fent un discurs d'oratòria", William Holmes Sullivan

Cada discurs tenia una finalitat diferent i per això els classificaven segons les seves funcions i la gent a la qual volien arribar. Els tres més utilitzats eren: 
  • Genus Laudativum. Eren el discurs religiós. S'utilitzava tan en funerals com en elogis, sempre dirigits cap a la religió. 
  • Genus Deliberativum. Eren els polítics. S'utilitzaven sobretot durant els dies previs a les eleccions. 
  • Genus Iudiciale. S'utilitzaven per defensar-se davant una acusació en un tribunal o bé per acusar algú en el tribunal. 
Íngrid Tornamira
1r Batx 

Comentaris

Carla Erra ha dit…
L'oratòria és un do que, per desgràcia, no tothom té la sort de tenir i si es vol posar en pràctica no és gens fàcil. Demòstenes, per exemple, quan era més jove era tartamut. Per millorar això, anava a la platja, on les ones l'obligaven a parlar més alt i on també es col·locava rocs dins la boca per aprendre a vocalitzar. Així és com es va convertir en un dels millors oradors, amb pràctica.

Entrades populars d'aquest blog

ELS PATRICIS I ELS PLEBEUS

COM VESTIEN ELS ROMANS?

CIVILITZACIÓ MINOICA