5 de juny de 2015

TÒPICS LITERARIS SOBRE LA MORT

En aquesta entrada us presentaré alguns tòpics relacionats amb la mort. Com ja sabeu, un tòpic literari és una idea o un procediment que es repeteix sovint en la literatura. Aquests tòpics apareixen sovint en llengües i èpoques diferents. Es solen resumir en una frase, una cita d'un clàssic famós, especialment en llengua llatina. Si us interessa aquest tema, podeu llegir l'entrada que vaig fer ara fa uns quants mesos sobre els tòpics literaris relacionats amb l'amor.


OMNIA MORS AEQUAT (La mort ens iguala a tots)

Aquest tòpic fa referència al caràcter igualitari de la mort, que no discrimina a les seves víctimes ni respecta la jerarquia: una vegada morim, tots som iguals i tan fa que siguem rics, pobres, pagesos o reis. 

Va ser un tòpic molt tractat al llarg de l'Edat Mitjana. També es relaciona amb les representacions teatrals de la Dansa de la mort.

L'autor espanyol més associat a aquest tòpic és Jorge Manrique, que l'utilitza constantment en la seva obra "Coblas a la muerte de mi padre":

Esos reyes poderosos
que vemos por escrituras
ya pasadas,
por casos tristes, llorosos, 
fueron sus buenas venturas           
trastornadas;
así que no hay cosa fuerte,
que a papas y emperadores
y prelados, 
así los trata la muerte
como a los pobres pastores
de ganados
.
QUOTIDIE MORIMUR (Morim cada dia)

Aquest tòpic prové del llatí i significa "que morim cada dia". Això significa que la vida està determinada pel temps, considerat com un "camí" que al final hi ha la mort. Segons el tòpic, cada moment de la nostra existència és un pas més que ens apropa a la mort. El poema següent ho mostra molt bé, esta escrit per Jaime Gil de Biedma:


Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

SOMNIUM, IMAGO MORTIS (El somni, imatge de la mort)

Es refereix a la imatge del cos d'una persona quan dorm, en actitud de repòs: la mateixa que quan una persona mor. En la primera estrofa d'aquest poema de Lupercio Leonardo de Argensola, el Sueño, es pot veure perfectament:


Imagen espantosa de la muerte,
sueño cruel, no turbes más mi pecho,
mostrándome cortado el nudo estrecho,
consuelo sólo de mi adversa suerte.

Busca de algún tirano el muro fuerte,
de jaspe las paredes, de oro el techo,
o el rico avaro en el angosto lecho,
haz que temblando con sudor despierte.

El uno vea el popular tumulto
romper con furia las herradas puertas,
o al sobornado siervo el hierro oculto.

El otro sus riquezas, descubiertas
con llave falsa o con violento insulto,
y déjale al amor sus glorias ciertas

MEMENTO MORI (Recorda que has de morir)
"To this favour" by William Michael Harnett
Aquest tòpic vol recordar a tots els éssers vius que algun dia moriran, que no són immortals. Es relaciona amb el tempus fugit, la fugacitat de la vida, que acaba amb la mort. El poema que utilitzaré, de Góngora, per exemplificar aquest tòpic té molta influència del tempus fugit tot i que predomina el memento mori.


De la brevedad engañosa de la vida

Menos solicitó veloz saeta 
destinada señal que mordió aguda; 
agonal carro por la arena muda 
no coronó con más silencio meta

que presurosa corre, que secreta 
a su fin nuestra edad. A quien lo duda, 
fiera que sea de razón desnuda, 
cada Sol repetido es un cometa.

¿Confiésalo Cartago y tú lo ignoras? 
Peligro corres, Licio, si porfías 
en seguir sombras y abrazar engaños

Mal te perdonarán a ti los las horas, 
las horas que limando están los días, 
los días que royendo están los años


Cecília Monleón Cubero
1r Batx

2 comentaris:

Mariia Myhal ha dit...

Una entrada fantàstica, el tòpic "QUOTIDIE MORIMUR", és el que més m'ha cridat l'atenció, perquè jo personalment penso igual com es comenta "cada moment de la nostra existència és un pas més que ens apropa a la mort".

Miquel ha dit...

Que pessimistes! I pensar que el barroc va aparèixer més tard que moris Jorge Manrique... No em vull imaginar quan depriments havien de ser!