LES MÈNADES

Les mènades, en la mitologia grega, eren unes dones divines que estaven relacionades amb Dionís (o Bacus), el déu del vi, la festa i la disbauxa. Les primeres mènades foren les nimfes que es van encarregar de criar a Dionís. Posteriorment, aquest les va posseir i els  va inculcar una bogeria mística. Això les contraposa a les Bacants o Basàrides, dones mortals que es dediquen al culte de les orgies rituals de Dionís. Hi ha moltes fonts que consideren que Mènades i Bacants són sinònims, o que "Bacant" és l'acceptació llatina de "Mènade". Tot i això, nosaltres les anomenarem "Mènades".

El nom d'aquestes dones es pot traduir per "les que desvariegen". Eren conegudes per la seva vida salvatge i alienada, es deia d'elles que vagaven en bandes rebels o Thíaso (un comitè de "juerguistes" borratxos liderada per Dionís) pels vessants de les muntanyes i que els  era impossible raonar.

Les Mènades de William-Adolphe Bouguerau

Es permetien dosis importants de violència, vessament de sang, sexe i autointoxicació i mutilació. Se suposa que arribaven a practicar en el seu èxtasi l'esparagmos (ritual de desmembració), o esquinçament de les seves víctimes en trossos, per després ingerir-ne la carn crua.

Són representades pictòricament sovint vestides amb corones de fulles de vinya, amb pells de cervató, portant el Tirs, (del grec Thýrsos), una vareta amb una pinya a la punta i adornada amb heura o fulles de vinya, i ballant amb abandó salvatge a la naturalesa primària.
En  el relat de la mort d'Orfeu (dins de "Les metamorfosis", d'Ovidi), les Mènades el trossegen quan aquest rebutja el culte a Dionís a favor del culte d'Apol·lo. També hi ha altres fonts que diuen que això és degut a la seva misogínia, al seu odi a les dones, substituïda per l'homosexualitat. 

Orfeu i les Mènades

Diversos autors, (entre ells Nietzsche, a "El naixement de la tragèdia", i Julio Cortázar, a "Las Ménades"), veuen en el mite de la mort d'Orfeu la confrontació permanent existent entre els principis apol·lini i dionisíac, entre la serenitat i l'orgia, entre la racionalitat i l'abandó als instints, essent Orfeu, l'inventor de la lira, la medicina i altres arts, el que provoca la seva pròpia destrucció a mans de les forces de la naturalesa per ell deslligades.

En el vídeo anterior podeu escoltar recitada l'obra de Julio Cortazar inspirada en aquests éssers.

Cecília Monleón Cubero

1r Batx