LA PORTA DEL TÀRTAR

Tota religió té un lloc destinat tan per als benaurats i un altre per als condemnats, com una manera d'implantar justícia divina que manté l'equilibri universal. En la mitologia grega existia l'anomenat Tàrtar, un lloc tempestuós d'etern sofriment.

El Tàrtar, a més de ser un lloc, era un deïtat, fill de Èter (és el déu del cel superior i representació de la llum) i Gea (era considerada la Terra Mare, és la deessa primigènia que personifica la Terra). El Tàrtar, com un lloc, estava situat més profund encara que Hades, a les entranyes de l'Inframon. Algunes religions el consideraven com allò que va existir primer i d'on va sorgir la llum i el cosmos. Aquest món d'eterna foscor era una de les entitats primordials juntament amb el Caos, Gea i Eros, que van sorgir en l'univers.

                 Eneas i la Siblia en el Inframón, Jan Brueghel el viejo (1600)

El Tàrtar era un lloc tan remot que equivalia la seva distància a la del cel amb la terra. Estava envoltat per tres capes de nit i en mur de bronze, el que conformava un pou fosc, destemperat i tenebrós. Allà van ser tancats els Titans per Zeus durant la Titanomàquia (guerra dels Titans), encara que altres van ser castigats o desterrats, com Atlas, Cronos i Prometeu.

L'Hades era el món dels morts a què entraven tots, però el Tàrtar era la llar dels condemnats, els qui eren guardats per gegants de desenes d'enormes caps i centenars. de braços forts anomenats Hecatonquirs. A l'igual que l'Infern dantesc, en el Tàrtar el càstig s'adequava a la falta comesa en vida. Com a exemples n'hi ha prou amb citar el mite de Sísif, el d'lxió, o el de Tàntal, que gaudia dels banquets dels déus i de la confiança d'ells, fins que els va trair i va ser castigat amb la temptació sense satisfacció, submergit fins al coll en un llac, sota un arbre de branques baixes plenes de fruites que, cada vegada que intentava menjar o beure, aquests es retiren immediatament del seu abast. 

El Tàrtar tenia la seva contrapartida, els Camps Elisis, habitada pels virtuosos i heroics, els verds camps i florides prades prometien una joiosa eternitat. A el morir tots eren jutjats pel tribunal de l'Hades, compost per Radamant, Èac i Minos, que dictaminaven les destinació final de tot ésser.

L'ànima d'un difunt és traslladada per Caront, el baquer que condueix una barca que creua a través del riu Aqueront, una secció de la llacuna Estígia que es connecta amb l'infern, aquest riu flueix per l'Èpir i el seu trajecte es perd en una profunda falla. Després de creuar el riu, Caront deixa al seu viatger a la porta del Tàrtar on Cèrber ho deixa passar. El Tàrtar es caracteritza per ser un lloc que ofereix als seus visitants càstigs que perduren per tota l'eternitat. 

Els presoners que es tancaven el Tàrtar eren vigilats per gegants de 50 caps i 100 braços, anomenats Hecatonquirs, com he dit abans. Mentrestant, Cronos llança al tàrtar als ciclops, que Zeus alliberar perquè l'ajudin a combatre als titans. Després de la victòria de Zeus els titans van ser llançats al tàrtar, podent-se salvar Atlas, Crono, Epimeteu, Metis, Menecio i Prometeu.

             Persèfone supervisant Sísifo en el inframón, àmfora de figueres negres àticas (segle 530 a.C)

A continuació, veureu un vídeo que mostra diferents déus grecs (que no és del tot correcte el comparar-lo amb els mites i llibres més coneguts), però de totes maneres, menciona varies vegades sobre el Tàrtar.

Rut Lagonigro Teixidó 

1r  Batx