10 de febrer de 2014

LES VIES ROMANES

Les vies romanes eren els nervis de l'imperi Romà, permetien una ràpida mobilitat des de la ciutat de Roma fins a les províncies més allunyades.
En el procés d'expansió i romanització, els romans van transformar els antics camins i rutes naturals en una xarxa de vies de comunicació perfectament estructurades, que va permetre vertebrar, organitzar i dominar nous territoris. l'àmplia xarxa de vies de comunicació va tenir, a la vegada, una funció militar, una funció econòmica i una funció político-social. En aquest sentit, van ser fonamentals per crear i consolidar el nou ordre social romà.

Vinculats a la via principal, que era un camí que permetia la circulació de dos vehicles en sentit oposat, també hi havia els actus o camins per a un sol vehicle o bèstia de càrrega, els iter o camí per a vianants, i els calis o camí de muntanya per al bestiar transhumant.

La principal via romana a Hispània era la via Heraclea, que unia Gades, l'actual Cadis, amb Roma. La part que passava per la península, des dels Pirineus fins a Cadis, prenia el nom de via Augusta, ja que es va acabar de construir en època d'August.
Mapa de les vies romanes d'Hispània 
Construcció d'una via romana
La construcció d'una via romana era una obra d'enginyeria en què participava molta gent. Era imprescindible la presència d'agrimensors amb la seva groma, un aparell que servia per calcular angles, distàncies i desnivells. Els acompanyava un centurió, que dirigia els soldats i la massa de treballadors forçats, generalment esclaus que construïen la via. Primer, calia que anivellessin el sòl, cosa que podia comportar un important moviment de terres o roturació dels boscos. En segon lloc, amb el sòl ben anivellat, es col·locava una capa de cimentació de pedres coneguda com a statumen, sobre la qual es posava una capa de còdols petits, el rudus, i a sobre, una nova capa amb grava, el nucleus.
Calia deixar ben premsada cada una d'aquestes capes, tant amb macetes manuals com amb grans cilindres de pedra, que eren arrossegats per diverses persones. Finalment, es col·locava l'empedrat, la summa crusta, una feina que es reservava a picapedrers especialitzats. A cada costat de la via, a més, hi havia un seguit de pedres de contenció que, quan hi havia desnivells, podien ser murs o parets. 

De tant en tant, també calia construir una claveguera amb la seva cuneta de desguàs, que passava per sota de la via. El darrer element que s'afegia era el mil·liari, un element necessari perquè el viatger sabés sempre a quina part de la via es trobava o quina mansione era la que tenia més a prop, a més d'indicar distàncies, donaven informació sobre el constructor que les havia fetes o el restaurador.

Construcció d'una via romana
Èlia Miravet
1r Batx

1 comentari:

Aida Oriol Bertrans ha dit...

Molt bona entrada Èlia!
Com he pogut llegir des de l'antiguitat els ésser humans hemsigut sempre uns manetes! Tinc una curiositat... quants anys trigàven a construir una via?