ELS CÀNONS DE BELLESA A L'ANTIGA GRÈCIA

L'art i la bellesa a l'antiga Grècia, a diferència d'altres èpoques, eren fetes "a la mesura de l'home ", és a dir no eren creades per el poder o capritx d'un poderós sinó que simplement era un art per gaudir-ne com a espectador i ciutadà de la polis. 

CÀNON DE BELLESA

Aquest cànon està subjecte a l'harmonia (proporció), a una escala humana i al naturalisme (varietat). Amb formes plàstiques els artistes intentaven portar la matèria a una perfecció  que l'anomenaven "Bellesa".

El cànon (kanon) és un terme aplicat a partir de l'art clàssic en un conjunt de proporcions o creacions ideals per obtenir una representació perfecte de l'ésser humà. Hesíode, va descriure la primera dona creada com "kalon Kakon", que vol dir, " la cosa bella- malèvola". Era considerada malèvola perquè era bella i bella perquè era malèvola.

Pels grecs la bellesa anava molt més enllà d'un simple físic, creien que un cos o aparença bella era resultant d'una ment preciosa. Tenien una expressió que descrivia molt bé aquest pensament "kalos kagathosque significava ser agradable a la vista i per tant, ser una bona persona.

Aquest ideal estètic es va reforçar sobretot en l'antiga Grècia amb les escultures. La bellesa es concebia com el resultat de càlculs matemàtics, mesures, proporcions i cura per la simetria.

El Discòbol de Miró, Miró d'Eleuteres 455 a.C

S'entenia la bellesa humana quan un cos era proporcionalment perfecte, totalment simètric i totes les parts convivien amb harmonia. És a dir, tan en homes com dones la bellesa es basava sempre amb la simetria del seu cos. I això amb l'escultura es podia aconseguir d'una manera molt exacte. 

Per exemplificar una mica millor el tema de la simetria, ens podem fixar en l'arquitectura clàssica on s'afirmava que la simetria i les proporcions idèntiques i exactes feien molt més atractiva i eren més destacades que les que no tenien cap mena de simetria, ja que aquestes no eren considerades belles.

Per altra banda trobem certa lògica en què aquesta percepció de la bellesa es comprengui en l'antiga Grècia, ja que allà és on nasqueren algunes disciplines com ara la filosofia, que mirava d'entendre el coneixement del món, l'ètica, l'estètica humana i moltes altres branques. Dos grans filòsofs, Aristòtil i Plató, s'adherien en aquesta creença sobre la bellesa.
Posteriorment Aristòtil en la seva la seva Poètica del 145 a.C afegeix que la bellesa no només la trobem en la simetria sinó que també en la mida. Afirmava que perquè un ser animat o inanimat sigués bell, a part de la simetria també calia que tingués una mida no casual, ja que la bellesa està en  la mida, ordre... 

I així és com concebia la bellesa antigament. També es duien a terme activitats com el maquillatge o la moda en si, però no era amb la mateixa finalitat que actualment, ells no creien que la bellesa fos a partir de la roba o del maquillatge, per tan no es maquillaven ni es vestien per agradar, sinó per simple diversió o plaer. Ells creien que la bellesa era una virtut amb la que naixies i per tan o la tenies o no. Tanmateix també hi havia una certa similitud amb la actualitat, ja que també tenien uns certs cànons de bellesa, els quals avui en dia son diferents però segueixen existint prototips de bellesa. 
A continuació deixo adjuntat un vídeo on s'hi pot veure explicat tot el que hem esmentat anteriorment.
 


Laia Bardolet
1r BAT 

Comentaris

Neus Llovera ha dit…
Una entrada molt interessant! Deixem afegir que un dels escultors grecs més importants va ser Praxíteles que va viure al llarg del segle IV a.C. Per insipirar-se va agafar com a mussa a Friné, una noia jove cortesana, una classe de dona que exerceix de prostituta, concubina, comanya de pagament i amant. Praxíteles la feia servir per crear escultures de de la deesa Afrodita.

Entrades populars d'aquest blog

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LA SOCIETAT ROMANA

LES CASES ROMANES