EL MITE DEL SOL I LA LLUNA
Així doncs explicaré la llegenda grega del sol i la lluna:
Segons diu l'historia, quan el món encara era jove i feia poc que els humans hi habitàvem, existien els deus. Vivien a la muntanya de l'Olimp, controlant el destí dels éssers humans el seu gust, al igual que la natura. Tot plegat feia molt poc que els humans començaven a saber com relacionar-se amb la natura, a com pesar, quins fruits podien menjar, com caçar i com manipular el foc, foc mateix atorgat per els deus amb la intenció d'il·luminar ja que en aquell moment encara no existien a nit i el dia.
Sol (Helios) era un jove pescador que vivia en una petita illa paradisíaca, sempre li havia anat molt bé en la pesca, podia fer viatges i viatges en els que tornava carregat d'aliment, encara que navegués en un mar fosc i profund la llum de la seva barca atreia a tota la fauna marina. Al tornar a l'illa l'esperava Lluna (Selene), a la costa amb una entorxa amb foc per poder guiar-lo en mig d'aquella foscor i amb un somriure que il·luminava gairebé de la mateixa manera.
Sol i Lluna s'havien conegut en el poble d'ella; Sol un dia navegant perdut trobà l'illa on Lluna residia i des que la va veure va saber que no voldria cap altre dona al seva vida mes que ella. Lluna l'havia seduït amb la seva mirada, el seu caràcter viu, les seves ganes de descobrir i la seva noblesa a l'hora d'estimar. Estaven completament enamorats, cada dia s'estimaven més semblaven ser ànimes bessones.
El seu amor era tant l'amor que els envoltava que va arribar a oïdes de la deessa de l'amor i la bellesa, Afrodita. Aquesta es va morir de gelosia en veure l'estima mútua que es tenien Sol i Lluna i va decidir demostrar que tot amor es podia trencar, per això Afrodita va decidir presentar-se vestida amb unes teles que la feien veure d'una manera molt dolça i delicada amb la intenció de seduir-lo. Sol havia anat a pescar en el mar obscur com de costum i en aquell moment Afrodita se li va aparèixer intentant causar alguna atracció en ell, semblava ser una cosa impossible ja que ni déus ni humans podien resistir-se els encants d'Afrodita però sorprenentment Sol li va donar aquesta resposta:
- Senyora, vull que sàpiga que és vostè la més bella de les deesses i que cap humana igualarà mai la teva boniquesa, però ha de saber que el meu cor és de Lluna, ella és el foc és dona llum a la meva vida.
Aquelles paraules van enfurismar a Afrodita al veure que Sol acabava de preferir a Lluna abans que ella, deessa de l'amor la qual ni els propis deus refusaven.
Immediatament Afrodita va ordenar que Sol i Lluna fossin separats, va decidir que ja que faltava llum a la terra Sol voltaria il·luminant cada racó, menters que Lluna estaria a l'altre banda fent de far en l'obscuritat de la nit. D'aquesta manera no es podrien veure i s'oblidarien l'un del altre. Però Afrodita s'equivocava, l'amor entre Sol i Lluna no s'apagava sinó que es feia més fort, això va estovar el cor dels deus i tot hi que van intentar trencar el malefici d'Afrodita van tenir la sort de poder fer que cada dia tinguessin l'oportunitat de trobar-se a l'alba i al capvespre. Així va passar el temps i fins hi tot la pròpia Afrodita es va commoure i va decidir crear els eclipses per a que Sol i Lluna poguessin abrasar-se.
 |
| Selene i Endimion de Thomas Taylor |
Comentaris