EL MITE D'ÈDIP

L'oracle de Delfos li va dir a Laios, rei de Tebes, que un fill seu l'assassinaria. Poc després, la seva dona Jocasta va donar a llum a un nen que, per evitar la predicció, va ser abandonat a una muntanya, on va ser recollit per un pastor. Aquest el va entregar al rei de Corint, Pòlib, que el va adoptar i el va criar com un fill i li va posar el nom de Èdip, que vol dir peus inflats, perquè havia estat trobat amb els peus lligats amb una corda.

Quan Èdip va ser adult, va visitar l'oracle que va predir que seria l'assassí del seu pare i es casaria amb la seva mare, de manera que, per evitar que el presagi es complís, ja que creia que els reis de Corint eren els seus pares, va fugir cap a Tebes. 

En un lloc on es creuaven tres camins, va discutir amb el conductor d'un carro, que va confondre amb el cap d'una banda de lladres i, fart de la disputa, el va matar i així, inesperadament, es va complir la primera part de l'oracle.
Va aparèixer per Tebes un monstre espantós, amb cap i tors de dona, cos i cua de lleó i grans ales: l'Esfinx, que devorava a tots els viatgers que no solucionaven l'enigma que els plantejava. Els habitants de Tebes van anunciar que donarien el regne a qui el matés. Quan arribà Èdip, li va plantejar el següent enigma:
Quin és l'animal que al matí camina a quatre potes, al migdia a dos i a la nit a tres?
Èdip va respondre de seguida:
És l'home, que de nen s'arrossega per terra, de jove se sosté amb dos peus i de vell, a més de les seves dues cames, utilitza un bastó.
Edipo y la Esfinge, Gustave Moreau

Llavors l'Esfinx es va suïcidar, Èdip va ser nomenat rei de Tebes i es va casar amb Jocasta, la seva mare. Durant molts anys la parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill.

Més tard, el país es va veure assolat per una terrible pesta i l'oracle va proclamar que era el càstig que els déus enviaven per la mort de Laios, i que el seu assassí havia de ser castigat. Un endeví li va dir llavors a Èdip que Laios, el conductor que ell mateix havia matat, era el seu pare i que havia complert la segona part de la predicció casant-se amb la seva mare.

La dona, horroritzada en conèixer l'incest, Jocasta es va suïcidar i, quan Èdip es va adonar que ella s'havia matat i que es condemnava als seus fills, es va buidar els ulls i va abandonar el tron. Va viure a Tebes diversos anys però va acabar desterrat. Acompanyat per la seva filla Antígona va vagar cec durant molts anys. 
Antígona guiant el seu pare Èdip, Charles Jalabert

Finalment va arribar a Colonna, un santuari prop d'Atenes, consagrat a les poderoses Eumènides. En aquest santuari per suplicants, va morir Èdip.


Aquest mite va aparèixer a la tragèdia grega Èdip Rei de Sòfocles.

Evelyn Gilberte
2n Batx

Comentaris

Meryem Merimi ha dit…
M'ha semblat una entrada molt interessant! Aprofito per afegir que al final del mite d'Èdip va ser el desencadenant de la tragèdia grega Antigona, ja que Èdip va maleïr als seus dos fills per haver-lo abandonat, i els va dir que es matarien l'un a l'altre i moririen els dos pel tron de Tebes.
Judith Rodríguez ha dit…
És un mite realment molt interessant que desencadena algunes qüestions importants com ara bé la famosa pregunta de: què és millor, saber la veritat tot i que aquesta faci mal, o viure sense saber la veritat però en un estat de felicitat? Aquesta pregunta surt plantejada al mite d'Èdip, ja que ell mateix busca una veritat, per sobre de tot, que només li portarà desgràcies.
Alba Le Riera ha dit…
La mitologia té un grau d'importància tant elevat a la nostra societat, que va utilitzar aquest mateix mite per donar nom a un trastorn el qual avui dia hi ha gent que pateix: el complex d'Èdip, un moment de fixació en el qual el nen desenvolupa un afecte especial per la mare, mentre el pare és vist com un rival, com s'explica a la llegenda.
Bona feina!
Bruna Villegas ha dit…
Èdip és un mite que no només va captivar al poble grec i romà, sinó també a la societat actual, tot i que no en siguem conscients. Si analitzem la història, veiem que ens planteja la següent hipòtesi: nosaltres, els éssers humans, si ens deixéssin triar entre dues opcions, viure per sempre en la ignorància però ser feliços sempre, o conèixer la veritat i, per tant, patir-ne les conseqüències, què triaríem?
Bona feina!
Carla Erra ha dit…
En aquest mite es pot veure que el destí és més fort del que sembla. Justament les tragèdies gregues es caracteritzen per aquest element, per aquesta força que no es pot canviar que empeny als personatges fins a un final tràgic. Bona feina!

Entrades populars d'aquest blog

ELS PATRICIS I ELS PLEBEUS

COM VESTIEN ELS ROMANS?

EL MITE D'ORFEU I EURÍDICE