16 de gener de 2019

GEGANTOMÀQUIA

Zeus, amo del poder, el va repartir entre els seus germans Posidó i Hades, els quals els van ser donats els dominis dels mars i del món subterrani. Però, aleshores, els gegants nascuts de la sang d'Urà ,van decidir escalar l'Olimp ja que estaven en desacord amb la decisió de Zeus.

Davant la presència dels gegants, les estrelles van empal·lidir i el sol va deixar de brillar. Per poder assaltar l'Olimp, els gegants van col·locar una muntanya sobre una altra, i així fins que els va ser possible arribar gairebé als peus de la casa dels déus. Per atacar van fer servir roques i troncs d'arbre incendiats. Les divinitats van marxar horroritzades pels danys que els estaven causant els gegants. Molts van marxar a Egipte, on van adoptar diverses formes fins que, va arribar el dia en que van organitzar l'oposició als gegants. Si bé era que els gegants tenien un origen diví, hi havia sols una manera d'enderrocar-los, l'assassinat hauria de ser comès per un déu i un mortal a la vegada. Sols hi havia una herba màgica que podria donar la immortalitat als gegants. Però Zeus va aconseguir-la, abans de que ho fessin els gegants, gràcies a que ni el sol ni la lluna van brillar durant un temps, per així fer que ningú més que ell tingués la llum necessària per trobar-la.

Així que els déus van començar a buscar ajuda desesperadament per poder fer front als gegants. La primera en oferir-se com a ajudant, va ser Estígia, que governava un riu subterrani. Aquesta va ser acompanyada pels seus fills: la Victòria, el Poder, i la Força. Zeus, com a mostra d'agraïment a Estígia, va fer que a partir d'aquell moment tots els juraments que es fessin per ella fossin inqüestionables. Després d'això, altres déus van oferir la seva ajuda. 

Però era imprescindible trobar un mortal per poder assassinar als gegants. L'elegit va ser Heracles, semidéu, fill de Zeus i Alcmena. Heracles, sobre el caro del seu pare va tombar a Alcinoeo, cap dels gegants, el qual va caure a la seva terra natal Flegras i, segons explica la llegenda, els gegants no podien morir a la terra que havien nascut així que que Heracles va agafar Alcinoeo i se'l va endur lluny, en un lloc on el va poder matar amb el seu garrot.

La guerra entre els déus i els gegants va prolongar-se uns dies més fins que, a la fi, la victòria va ser donada als déus i, l'Olimp, va tornar a la normalitat.

Guerra entre déus i gegants

Jana Casacuberta
1r batx
      

7 comentaris:

Judith Rodríguez ha dit...

Mai havia sentit a parlar sobre aquesta part de la història, ja que trobo que no se'n sol parlar gaire. És curiós el fet que els Déus necessitessin ajuda d'un mortal ja que normalment no s'avenien gaire. Per altra banda no em sorprèn que sortís com a elegit Heracles ja que a part de ser fill de Zeus, en altres mites se'l coneix com una figura valenta i triomfadora.
Molt interessant!

Berta Reixach ha dit...

No s'havia que els gegants temps endarrere intentessin atacar/matar els déus! Penso que els gegants estaven bastant gelosos, i per això van actuar d'aquesta manera tant errònia que finalment no els va aportar res. També crec que durant aquells dies que no hi havia sol, la vida havia de ser molt dura i trista. I la cosa que més m'ha sorprès és que els déus necessitessin un mortal per poder vèncer els gegants.
Bona feina!

Júlia Sabat Gonzalez ha dit...

EM sorprèn que els Déus triessin apropar-se als mortals en busca d'ajuda, ja que sempre manaven sobre ells.
Encara que en aquesta versió no s'expliqui es diu que després d'aquesta guerra entre Déus i gegants, es va provocar una gran catàstrofe, volcans van entrar en erupció i ells deien que era provocat pels gegants, això es pot interpretar en que no podien explicar allò que no entenien, en aquest cas els fenomens naturals, i tot ho atribuïen als Déus o a altres éssers com els gegants.
Molt interessant!

Bruna Villegas ha dit...

És sorprenent com els déus van necessitar l'ajuda d'un mortal, ja que sempre els havien vist com inferiors. Tot i així, és normal que escollíssin a Heracles i no a qualsevol altre, ja que el semi-heroi grec era conegut com un ésser fort i valent. Bona feina!

David Raurell ha dit...

Mai havia sentit parlar d'aquest mite sobre els gegants. El que més m'ha sorprès és la reacció que van tenir els gegants al adonar-s'he de l'acte de Zeus. També m'ha sorprès que els déus necessitessin l'ajuda d'un mortal. Bona feina!

Alba Le Riera ha dit...

És curiós que els gegants siguin uns personatges poc freqüents en els mites, ja que en sabem de la seva existència però no coneixem gaires històries on ells siguin els protagonistes. Com sempre les guerres en la mitologia grega s'hi veuen reflectits sentiments, com podem veure la gelosia dels gegants davant dels déus.
Bona feina!

Silvia Kanuteh Rubio ha dit...

M'ha soprès el fet que els déus necessitessin l'ajuda dels mortals ja que normalment sempre intenten complicar-los la vida. Tot i així, el fet que triïn a Hèrcules, que a part se ser fill de Zeus, és semi déu, no em sorprèn ja que aquest personatge és conegut principalment pels seus actes heroics. Molt interessant!