19 de maig de 2017

L'ASTRONOMIA A L'ANTIGA ROMA

Quan l'ésser humà, dotat de capacitats, es va poder aixecar i mirar a l'horitzó, va adonar-se que damunt seu hi havia un altre món tant o més fascinant que aquell al que estaven acostumats.

Els grecs el van idear de forma esfèrica i seguint un sistema semblant a l'heliocèntric: un gran cos igni restava al mig i era orbitada per la terra, la lluna, el sol i cinc planetes. Per tant, nou cossos. Pels grecs, però, el nombre deu era sagrat, així que es van inventar el desè cos celeste: la anti-terra, invisible i situada darrere del sol. Quan aquesta passava per davant del sol tenia lloc la nit, i quan i passava la terra, tenia lloc el dia. Els grecs van idear el sistema d'òrbites dels planetes i el de rotació i de translació.


Eudoxe de Cnidos va proposar la teoria de les esferes homocèntriques. Considerava que la Terra era el centre de l'univers i un total de vint-i-set esferes l'envoltaven (el sol era considerat un planeta).

Aristòtil es va basar en aquest model per a fer el seu propi sistema, però en el seu, en comptes de vint-i-set, n'hi havia cinquanta-quatre. Hiparc de Nicea va reduïr el nombre a set, i llavors Claudi Ptolomeu va fer el sistema que s'adoptaria durant l'edat mitjana fins al renaixement.


L'imperi romà va donar poc avanç a la ciència. Les teories que van sorgir en aquesta època van ser les que ja es coneixien a Grècia, com les teories geocèntriques d'Aristòtil. Tot i així, va destacar Lucreci, un filòsof del s.1 aC, que concebia l'univers d'una manera molt semblant a la moderna.


La coneixença que tenim avui en dia sobre el cosmos és molt més gran. Però què pensaries en mirar el cel si no sabessis res del que hi ha allà fora, ni de com funciona? Però realment en sabem tant? Què és el que veus, a simple vista, quan mires al cel a la nit?
"El cel que veiem a la nit consisteix d'una petita selecció entre les
estrelles més brillants i les més properes dins d'aquest cercle vermell"

És a dir, tot el que veien els llatins i els grecs i tota l'astronomia antiga és basada en tant sols aquest petit cercle dins de la nostra galàxia. I tot i així, no ens podem imaginar ni de lluny com de petita és la nostra galàxia. Deixo un petit vídeo subtitulat que ho explica.

Miquel Aragonès
1r Batx 

3 comentaris:

Ferran Gil ha dit...

És una entrada molt correcte per introduir l'astronomia i com va sorgir aquesta modalitat científica. Tot i així, tal com has dit tu, és realment difícil poder associar l'avenç de la ciència i l'astronomia amb el món romà, ja que hi va haver un estancament bastant important després de que l'Antiga Grècia fes grans passos per començar entendre el nostre planeta i el nostre cel.

Maria Erra ha dit...

Podem comprovar com els grecs ens tornen a deixar un gran llegat, especialment en temes de ciència, i els romans van ser una poble més guerrer, per tant no es van centrar tant en temes com la filosofia o l'astronomia. És molt cert que vivim en un Univers del qual encara no coneixem l'extensió, i aquesta és una de les grans preguntes d'avui en dia. Molt interessant!

Angie Pérez ha dit...

És impressionant lo poc que ens parem a pensar que, dins d'aquest univers, nosaltres en realitat no arribem a ser res. I el que penso que mai em deixarà de sorprendre és la capacitat dels antic grecs per a visualitzar el món com ho feien. Com molt bé has dit en la teva entrada, què pensaríem nosaltres en veure tot el que hi ha el nostre voltant sense tenir tota la informació que tenim ara? Seríem capaços, com ho van ser els grecs de donar una explicació a tots els per què que sorgirien? Personalment, no és menys que al.lucinant la capacitat d'aquell conjunt d'homes per formular teories a la cabalitat que ho feien. Per acabar-ho de remarcar no ens cal més que fer una ullada uns quants segles enrere, quan, al s.XV es condemnava la concepció de la terra amb forma d'esfera mentre que Arsitòtil al s.IV a.C ja ho afirmava i de la mateixa manera Dante en "La Divina Comèdia".