NOMINA LATINA

La família va ser un dels pilars més importants de l’antiga Roma, així doncs, per a la societat romana era essencial ubicar correctament la procedència de cada persona i el seu estatus social. 


A més a més, permetia mantenir uns drets relatius pel que fa a paternitat, educació, matrimoni, herència, posició i vida pública. Per tant, tot girava entorn de la seva família i del nom que tenia.

Mentre que un esclau, ja fos home o dona, només en podia tenir un que, amb molta freqüència, era grec. Les dones lliures en podien portar dos; el de la gens i un de numeral o determinatiu. En canvi, els homes, portaven el praenomen; el del llinatge, nomen i una mena de sobrenom que els individualitzava, anomenat cognomen.

Si un nadó era alçat entre dos braços liberum tollere era legitimat com a membre de la seva família. Així doncs, era l’hereu amb tota la llei i, per tant, havia de donar-li el seu nom. Però això últim no tenia lloc fins al seu dies lustricus, vuit o nou dies després del seu naixement, noi o noia respectivament. Fàcilment, assignaven el praenomen als nens i el nomen a les nenes.

Des de l’era republicana i durant tota l’era imperial el nom masculí estava format per tres parts tria nomina: praenomen, equivalent al nostre nom; nomen, el nom de la gens i cognomen, nom de la línia familiar dins de la gens que, en algunes ocasions, procedia d’algun fet singular que havia succeït dins la família.

Les dones, normalment, rebien feminitzat el nomen del pare. Si era necessari, s’hi afegia l’ordinal que anava entre les germanes: prima, secunda i tertia o també s’utilitzava maior o minor.

Si es donava el cas que la persona fos adoptada adquiria el nom dels seus adoptants.

Finalment, cal destacar que hi ha nomina, especialment, de famílies benestants i d’emperadors i fills d’emperadors que han estat abreviats per facilitar el seu recordatori i escriptura.

Àlex Alemán

4t ESO