CONSTRUCCIONS ROMANES: LES VIES
Els romans van començar a construir camins l'any 312 aC començant amb la Via Apia entre Roma i la població de Càpua. En estendre l'Imperi per tot Europa, el nord d'Àfrica i el proper Orient, també ho van fer els camins.
Cap a l'any 200 dC s'havien construït gairebé 85.000 km de carreteres. Els constructors eren professionals: l'architectus (enginyer civil), l'agrimensor (tipògraf), el librator (anivellador), i els soldats s'encarregaven del treball manual. Els emperadors pensaven que la construcció de camins mantindria les legions ocupades entre una i altra campanya, però els soldats no sempre realitzaven aquest treball de bona gana i hi van haver diversos motins.
El procés de construcció de les vies consistia en diverses fases diferenciades:
Desforestació. Es començava per la desforestació del camí triat per constuir la via.
Explanació. Abans de la construcció s'aplanava el terreny.
Delimitació del terreny. Després es delimitava l'amplada del camí mitjançant dues limitacions paral·leles.
Fonamentació. A l'espai entre els límits es col·locaven grans pedres creant així una capa de fonamentació sòlida i resistent.
Capes intermèdies. Sobre aquesta fonamentació es col·locava de sorra o graves, en una o diverses capes de diferents mides.
Capa de trànsit. Finalment, es revestia la superfície del terreny amb pedres rodones barrejat amb sorres. S'utilitzaven materials de gra fi.
Lluny de les grans ciutats, la superfície dels camins era de grava, troncs o simple terraceria. També variaven en amplada, anaven de 1.5 metres a 7.5 metres. Els romans solien adaptar els camins als contorns dels turons o desviar-los per creuar un riu en el lloc més adequat.
Via Apia
Cap a l'any 200 dC s'havien construït gairebé 85.000 km de carreteres. Els constructors eren professionals: l'architectus (enginyer civil), l'agrimensor (tipògraf), el librator (anivellador), i els soldats s'encarregaven del treball manual. Els emperadors pensaven que la construcció de camins mantindria les legions ocupades entre una i altra campanya, però els soldats no sempre realitzaven aquest treball de bona gana i hi van haver diversos motins.
El procés de construcció de les vies consistia en diverses fases diferenciades:
Desforestació. Es començava per la desforestació del camí triat per constuir la via.
Explanació. Abans de la construcció s'aplanava el terreny.
Delimitació del terreny. Després es delimitava l'amplada del camí mitjançant dues limitacions paral·leles.
Fonamentació. A l'espai entre els límits es col·locaven grans pedres creant així una capa de fonamentació sòlida i resistent.
Capes intermèdies. Sobre aquesta fonamentació es col·locava de sorra o graves, en una o diverses capes de diferents mides.
Capa de trànsit. Finalment, es revestia la superfície del terreny amb pedres rodones barrejat amb sorres. S'utilitzaven materials de gra fi.
Els fonaments variaven segons les característiques del terreny. Per construir una via important, la tècnica que s'emprava consistia en excavar fins a trobar una roca ferma i després omplir-ho amb grava. Després es posaven pedres més petites, més grava i una última capa de grans pedres.
Lluny de les grans ciutats, la superfície dels camins era de grava, troncs o simple terraceria. També variaven en amplada, anaven de 1.5 metres a 7.5 metres. Els romans solien adaptar els camins als contorns dels turons o desviar-los per creuar un riu en el lloc més adequat.
Els camins romans es van construir per perdurar i van durar més que el propi Imperi, però no van resistir a una senzilla innovació: el pitpetral de cavall. Aquest invent de l'Edat Mitjana va fer que els cavalls poguessin estirar càrregues molt més pesats que els camins no estaven dissenyats per aguantar. El pesat trànsit amb rodes va provocar que s'esbocinessin a poc a poc les superfícies de les vies romans. Malgrat això, moltes autopistes de l'Europa actual continuen encara les velles rutes romanes.
Per exemple, en la moderna carretera entre Roma i Rímini, al centre d'Itàlia, s'usa un túnel excavat l'any 77, fa més de 19 segles.
Alba Mustarós
1r batx
Per exemple, en la moderna carretera entre Roma i Rímini, al centre d'Itàlia, s'usa un túnel excavat l'any 77, fa més de 19 segles.
Alba Mustarós
1r batx
Comentaris
Podria afegir que les pedres arrodonides que s'utilitzaven per revestir el terreny es diuen llambordes o llambordins, majoritàriament fets de granit. El seu origen es remunta a fa 25 segles. Els cartaginesos i romans els utilitzaven en les seves grans vies per dotar-les de rapidesa i durada. Per aconseguir un transport més còmode es va veure la necessitat d'aconseguir una superfície de rodament més contínua i això no es podia aconseguir amb l'empedrat anterior, que consistia en pedres sense tallar en estat natural. De fet, si us hi fixeu, al centre de la Garriga, al carrer Banys i altres llocs, encara conservem llambordes encara que ja s'hagi inventat el paviment com el coneixem avui en dia; són tot un símbol històric!, ja que el seu desgast ens mostra el pas dels anys i com s'han anat fent velletes... com la gent les ha trepitjades durant els anys...
http://www.webdianoia.com/archivos/colab/vias.pdf