ELS COSMÈTICS DE LES DONES ROMANES

Els romans van establir molts dels nostres hàbits de bellesa actuals. Les dones van popularitzar l'ús de cosmètics naturals, que eren similars als quals es compren avui en les perfumeries i que fins i tot poden utilitzar -se en remeis casolans efectius.

Així ho està confirmant un estudi dirigit per la investigadora de la Universitat de Saragossa, Josefina Pérez-Arantegui, en col·laboració amb la Universitat de Pisa. Consisteix a analitzar residus trobats en peces d'aquesta època del Museu de Saragossa, datades entre els segles I i V dC. S'han examinat una trentena de mostres, trobades principalment en recipients, útils de tocador, com una petxina que s'utilitzava per estendre el coloret més fàcilment i un removedor amb el qual es preparaven les barreges procedent de la colònia de Celsa, en Velilla d'Ebre.



Els primers resultats del projecte, que porta dos anys en marxa, permeten desxifrar amb major exactitud com s'elaborava el color vermell, els tons rosses per al rostre i l'ombra d'ulls verd. "La cosmètica llavors ja era molt elaborada i es buscaven unes propietats molt semblades a les dels productes actuals, que fossin fàcils d'aplicar i estendre, pel que en alguns casos barrejaven les pólvores amb olis essencials i oli d'oliva, a més també eren resistents a l'aigua", explica Josefina Pérez-Arantegui.


Els tons vermells amb què es maquillaven en la Saragossa romana, explica aquesta investigadora, s'obtenien de dues formes. D'una banda s'han trobat les "terres vermelles", composts de ferro de gran puresa i amb grandàries de partícula finíssims, que es barrejaven amb guix per atenuar el reflex final. També ha aparegut l'ús del cinabri (sulfur de mercuri) que era molt popular gràcies a les mines de Almadén (Ciudad Real). En aquest cas, la tonalitat resultant ataronjada "porta a pensar que es destinava més per als llavis", assenyala Josefina Pérez-Arantegui.

Per als matisos rosats, els servien més els colorants orgànics, procedents en terres saragossanes de la planta Rossa Tinctorum. "Extreien el colorant de l'arrel, que després precipitaven per obtenir una laca en pols, el color de la qual a l'hora d'usar-se es matisava amb guix", explica aquesta experta. Després, aquestes pólvores sembla que no s'aplicaven directament, sinó que es barrejaven amb altres compostos, com l'oli d'oliva, per aconseguir una pasta més densa o líquida. "El resultat podria ser com una crema alguna cosa densa, amb consistència, comparable als pintallavis en barra", explica Josefina Pérez-Arantegui.


En el cas de l'ombra d'ulls verds, es recorria a les "terres verdes", amb caledonita i glauconita, que també s'usa com a pigment en la pintura mural.

Els propers estudis se centraran en els colors més marrons i grisencs, on aquesta especialista espera trobar resines i olis perfumats, i les mostres islàmiques que ha rebut des d'Albarrasí.

Andrea Padilla
2n Batx