12 d’abril del 2009

COSTAS


Recordeu la narració on la Carla presentava una metamorfosi moderna tot versionant Ovidi? Doncs aquí en teniu una altra, aquesta vegada més clàssica; però no us equivoqueu, també és fruit d'una ploma del segle XXI...

A Nicòsia hi havia una platja on habitualment anaven joves a buscar petxines. Un dia, el déu Apol·lo guaitava el lloc tot fixant-se en allò que feien els nois. Tot d'una, n'hi va haver un que li cridà força l'atenció: trobava més petxines que cap altre i més ràpidament, era d'una bellesa extraordinària i molt ben plantat. No obstant, Apol·lo s'hi va fixar perquè tenia una peculiaritat: el noi es movia entre les roques on trencaven les onades i anava caminant àgilment cap enrere i cap als costats molt ràpid. El Sol va començar a amagar-se i els nois començaren a marxar cap a casa, però Costas, el noi de les roques, s'hi volia quedar més estona. Aprofitant aquest moment d'intimitat, Apol·lo, que havia estat amagat tota l'estona contemplant l'escena, se li apropà i li digué el següent:

-Formós jove, la teva singularitat m'ha captivat i la teva bellesa m'embogeix. Tot i que jo sóc un déu i per tant, sóc superior, et prego que acceptis el meu amor.

Costas però, no era un jove fàcil d'impressionar i va defugir la mirada d'Apol.lo ja que, tot i que el déu li resultava força atractiu, ell estava perdudament enamorat de Lina, una noia del poble.
D'aquesta manera el jove el rebutjà de mala manera ja que era una situació molt violenta per a ell, i va fugir cap a les roques on havia estat buscant petxines. Apol.lo es va enutjar moltíssim per haver confessat el seu amor a un humà i que aquest es cregués capaç de refusar-lo. Així Costas, mentre saltava entre les roques, es va sorprendre del color rogenc que prenia el seu cos, que la seva pell s'endurís i s'enrabià, però quan va voler tombar-se per cridar Apol·lo ja era massa tard, no pogué perquè havia esdevingut cranc i des de llavors viu per sempre entre les roques, retrocedint i caminant cap als costats com si encara busqués petxines.
















·Trobeu semblança amb algun mite de les Metamorfosis d'Ovidi?

·Sabríeu dir (en llatí) de què era déu Apol·lo?









Cristina Bellido
4rt ESO

3 comentaris:

.·:·.·:·Roger·:·.:·:. ha dit...

Jo no és que trobi semblança amb cap llibre d'Ovidi, el que passa és que Ovidi no és un autor que m'antusiasmi gaire, però pel que sé diria que Apol·lo és el del del sol, de la bellesa, de la música i de la poesia en la mitologia grega, m'equivoco?
Pel que he trobat és fill de Zeus i Letó, i germà bessó d'Artemis, la deesa de la cacera.
Els atributs que he trobat que duia és que usualmenet anava armat amb arc i fletxes. A vegades, també, portava una cítara, ja que era el déu de la música.
Amb aquest déu s'hi van relacionar diversos animals: els habitants del bosc com el llop i el cérvol, els considerats bonics com el cigne i el dofí i, per últim, aquells relacionats amb la profecia, com són la serp i el corb.
Això és tot el que he trobat sobre el déu Apol·lo, crec que no em deixo res, si em deixo algu, espero que ho pugueu afegir.


SaLuT i Clàssiques!!!

Teresa ha dit...

Has caracteritzat molt bé el déu Apol·lo, Roger. A veure què hi dieu els altres.
Realment en la narració de la Cristina hi ha molts detalls que recorden les Metamorfosis que hem llegit. Són detalls estructutals, formals i temàtics que en les recorden.

C ha dit...

Les característiques que fan que s'assembli a un mite d'Ovidi són que un déu s'enamora d'un mortal i que aquest, en refusar-lo, acaba transformant-se en pedra, animal o vegetal (en aquest cas, un cranc).

Aquesta història és molt diver, una mica trista però interessant.

ASTRONOMIA A LA ROMANA

Les influències de la mitologia clàssica es poden trobar en molts àmbits de la nostra societat, fins i tot en la ciència. En una de les bran...

Popular Posts