LA CELEBRACIÓ DEL CAP D'ANY A L'ANTIGUITAT

Aquesta és l'última entrada i per acomiadar-nos us volia explicar com les diferents cultures antigues celebraven el final d'un cicle, el que ara coneixem com el Cap d'Any. La celebració de l'any nou és la més antiga i universal, però hem de saber que no sempre ha començat l'1 de gener, a l'antiguitat aquesta data estava marcada pels esdeveniments astronòmics i agrícoles. Ja que no existia un calendari al que seguir, per tant, era el temps entre el conreu i la collita el que representava un cicle. 

La festa més antiga d'any nou se celebrava a la ciutat de Babilònia, 2000 anys aC. Aquesta festivitat se celebrava el març durant l'equinocci de primavera i durava 11 dies. Durant els onze dies que duraven les festes s'eliminaven les diferències socials, es suspenien els actes administratius i els pares donaven llibertat als seus fills. 
Tenien un caràcter molt religiós i s'iniciaven quan un sacerdot, durant l'alba s'anava a banyar a les aigües del riu Eufrates mentre cantava al déu de l'agricultura Marduk. Demanant un cicle més, un any més, de bones collites. A continuació passaven un carner decapitat pels murs del temple que absorbia qualsevol mal que podia estar a prop de l'edifici. Així és com començava l'Akitu, el nom de la celebració. Els babilonis creien que gràcies als déus el món es netejava simbòlicament i quedava llest per la tornada de la primavera. 

Via processional a la porta d'Ishtar a Babilònia 

A l'Egipte antic, l'any nou estava associat amb la crescuda anual del Nil, que era determinant per l'agricultura i coincidia amb l'aparició de l'estrella Sirio a l'horitzó, després de 70 dies. La primera alba de l'any era molt important pels egipcis, ja que simbolitzava una renovació de l'energia i un moment de renéixer i de rejoveniment. Es realitzaven múltiples celebracions per tot el país i en molts quioscos (temples petits sense sostre), que es trobaven a les terrasses dels temples principals, es posaven estàtues dels déus perquè els primers rajos de sol de l'alba banyessin les estàtues dels déus i els hi renovessin l'energia. 

Temple de Dendera, Egipte, construït pel faraó Pepi l al 1500 aC

En el temple de la imatge hi ha uns jeroglífics on expliquen els rituals que feien per renovar-li l'energia a les estàtues dels déus. 

A continuació us deixo un vídeo on s'explica de manera molt més detallada la festa del Cap d'Any a Egipte per si encara voleu saber-ne més!


Martina Pareras 
4t ESO

Comentaris

Nora Agulló ha dit…
M'ha agradat molt la teva entrada Martina, enhorabona!
És per això que et vull dir una curiositat que m'ha semblat interessant.
Els antics perses celebraven el seu any nou d'una manera coneguda com a Nowruz, que literalment significa nou dia, se celebra durant l'equinocci de primavera (al voltant del 21 de març). Aquesta festivitat ha estat observada durant més de 3.000 anys i simbolitza la renovació i la reencarnació de la natura.

Espero que t'hagi servit.
Tigist Masllorens ha dit…
Bona entrada!! He trobat una curiositat interessant sobre les celebracions de l'any nou és com algunes cultures antigues, com els romans, i és que celebraven el festival de Saturnàlia al desembre, que incloua festes, banquets, intercanvis de regals i un canvi temporal de rols socials, tot com a part de la celebració del solstici d'hivern.
Aquest festival estava dedicat al déu Saturn, i els romans creien que durant aquest temps els ordes socials es desfarien temporalment, permetent que tots els ciutadans participessin de la festivitat en igualtat. Això podria ser considerat com una antiga precursora de les nostres pròpies celebracions modernes de l'any nou.
Miquel Mena Moreno ha dit…
Quina feinada Martina, molt bona entrada! Sabies que antigament, tot i celebrant l'any nou de totes maneres, un any romà no tenia 12 mesos sinó que en tenia només 10 i dos d'ells tenien un altre nom que el que tenen avui dia! L'any iniciava al més de Març (Martius), per influència del déu de la guerra Mart, pare de Roma. La resta de mesos eren Aprilis, Maius, Junius, Quinctilis, Sextilis, September, October, November i December. Amb l'arrivada de Juli Cèsar al poder, va crear dos nou mesos (gener i febrer) i li va canviar al nom a uns altres dos. Des de llavors, Quinctilis i Sextilis van passar a dir-se amb el nom de dos grans emperadors: el propi Cèsar (Juliol) i August (Agost).
Jana Bosch ha dit…
Pel que he llegit entenc que l'incorporació dels nous mesos ha sigut el motiu pel que la data de cap d'any s'hagi mogut del Març al actual Gener, llavors entenc que sempre es posa a inici d'un període on antigament era al març, a l'inici de les collites.
Oscar Lujan ha dit…
Molta bona informació. N'és ben bé diferent a les nostres festivitats actuals. Si bé no tenien un calendari normal com els dels nostres temps, si és cert que algunes civilitzacions van arribar a desenvolupar un calendari de tot l'any segons les collites i les plantacions. Amb aquest calendari no només sabien quan plantar i collir sinó que també l'utilitzaven per organitzar les seves festivitats tal i com has dit a l'entrada.
Pol Fernàndez ha dit…
M'ha semblat una entrada molt interessant i ben redactada, que ens transporta a les celebracions antigues de Cap d'Any amb gran detall. Em sorprèn especialment el ritual babilònic de l'Akitu, on purificaven el temple amb un carner per iniciar un nou cicle.
Mariam El Lahioui ha dit…
És un tema interessant Martina! M'ha cridat l'atenció quan has comentat que en aquests onze dies que durava les festes, s'eliminaven les diferències socials. En l'antiguitat, sempre han sigut molt rellevants les classes socials des dels orígens i sobretot la importància de què cadascú sàpiga d'on ve. Per tant, saber que deixaven un marge perquè cadascú fos lliure i poguessin relacionar-se és molt curiós!
Sabies que en l'Antiga Romà, un dels orígens pels quals feien aquestes celebracions era per honrar el déu Janus. El representaven sempre amb dues cares, una vella i l'altre jove, per simbolitzar l'any que se'n va i el que està per vindre.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES