HADES

Hades o també anomenat Plutó era fill de Cronos i Rea, i un dels dotze déus de l'Olimp. Plutó era el déu que estava encarregat dels morts i de l'inframon. El seu territori agafa el riu Aqueront, que feia molt mala olor, el gos defensor de la porta de l'inframon era Cèrber i Caront que passava les ànimes d'un costat a l'altre del riu.

Estàtua d'Hades amb Cérber

Representació de Caronte

El seu nom va associat al casc que li van regalar els cíclops i es deia que havia set creat a partir de la pell d'un gos i quan se'l posava tenia la qualitat de tornar-lo invisible, així el seu nom ten un característica d'aquell que es trona invisible o a l'invisible. El seu nom és va convertir en una paraula perillosa i la gent intentava
no pronunciar el seu nom, per no tenir mala sort ja que era el déu més temut.

Casc de la invisibilitat d'Hades fet per els Cíclops

Hades governava tots els lloc foscos i terrorífics, també se'l coneix com el déu de la riquesa amagada en el subsòl. Hades no tenia un aspecte massa agradable, per això cap deessa o dona no volia ser la seva parella i no li va quedar més remei que buscar-se una companya. Va decidir raptar Prosèrpina amb un carro que els va dur fins el món subterrani. També es diu que, quan Hades va raptar la seva dona, aquesta no estava sola sinó que anava acompanyada de la bonica Cianes a qui tothom anomenava la nimfa de Siracusa.  Era una noia molt maca que va intentar convèncer Hades que la seva acció no podia dur-la a terme. 

Però Hades la va apartar i la va castigar, convertint-la en una font d'aigües clares molt netes. La noia no el va trobar tant poc agraciat i va acabar acceptant-lo convertint-se en la seva reina. La mare de la noia va anar a veure a Zeus i li va explicar que havien raptat la seva filla. Zeus va solucionar el conflicte fent que Persèfone/Prosèrpina vivís la meitat de l'any amb Hades i l'altra meitat als boscos foscos coberts de misteri i envoltats dels rius de l'infern.

                              Representació el rapte de Persèfone


Sara Torres

4t ESO

Comentaris

Irene Altés ha dit…
Es diu, de fet, que Hades no era tan malvat com se'l pinta inicialment. El que li va donar aquesta imatge va ser el fet de que li toqués regnar el món dels morts, cosa que no li feia gaire gràcia, ell volia quedar-se amb el mar, cosa que va fer Posidó enlloc d'ell. A partir d'aquí li va agafar una mica de rancor als seus germans per aquesta repartició.
MANAL BOUKILOU ha dit…
Bona entrada! És molt curiós saber que va ser creat a partir de la pell d'un gos i és molt interessant com la gent té por de tan sols pronunciar el seu nom, per por de tenir mala sort per sempre. Es descriu com una persona terrorífica, poc atractiu i ho podem notar també perquè es dedicava a governar llocs terrorífics i foscos. Penso que és bastant cruel com Hades converteix a la nimfa en una font d'aigua, ja que ella només ha anat amb la intenció de que no rapti a la que ara serà la serà la seva dona.
Yvonne.A.Frimpong ha dit…
Em sona haver llegit que Hades, va raptar no se si una filla de Deméter o una de les seves nimfes, pot ser?
kawtar el mouden ha dit…
Molt bona entrada! És una entrada bastant interessant, molt ben feta i amb bastanta informació. M'ha semblat curiós que el casc que li van regalar els cíclops va ser creat a partir de la pell d'un gos i que quan se'l posaba el tornava invisible. Tampoc no sabia que el seu nom era tant perillós. M'ha agradat molt la entrada.
Maria Vasileva ha dit…
Molt bona entrada. Em sembla que la teva entrada està molt ben feta, s'entén perfectament i està molt bé. Ja sabia bastant sobre Hades però el què si m'ha sorprès és el fet que la gent evitava dir el seu nom perquè no els hi portés mala sort, això sí que no ho sabia. També volia reflexionar sobre una cosa curiosa que m'ha semblat interessant i és que igual que en Persèfone la noia que Hades va raptar per ser la seva dona, Zeus va decidir que passaria mig any amb Hades i mig amb la seva mare. Era la única solució que podia trobar sempre?
Bassma Boukilou ha dit…
Bona entrada! M'ha semblat interesant que el casc fos creat a partir de la pell d'un gos i que quan se'l poses es pogués tornar invisible, també que el seu nom es va convertir en una paraula perillosa i per evitar no tenir mala sort la gent no pronunciava el seu nom. No s'avia que Hades no tingues un bon aspecte i que tampoc ningú volgués ser la seva parella i es interesant el que va fer quant va reptar a Prosèrpina.
Justie Anaman ha dit…
Una entrada molt interessant. Pel fet de no pronunciar el seu nom perquè era massa temut i evitar-ho perquè donava mala sort m'ha fet recordar a un personatge d'Harry Potter, en Voldemort. Ja que al llarg de la sèrie, l'autor estableix que Voldemort és tan temut en el món dels mags que es considera perillós fins i tot pronunciar el seu nom. La majoria dels personatges es refereixen a ell com a "Tu saps qui", "El que no deu ser anomenat" en lloc de dir el seu nom en veu alta.

Iman Barmou ha dit…
Bona entrada! Hades és un déu que té caràcter ell només va aconseguir que la seva esposa fos al seu costat, però, en canvi, la mare de Persèfone no li va semblar bona idea.

Zeus com sempre troba la solució. Què faries tu?, acceptar viure per sempre amb el teu home o la teva mare? Jo sense dubte amb la mare, de mare només hi ha una i d'homes ni ha molt.
Angie Soto ha dit…
M'ha agradat molt la manera de redactar i expressar-te respecte a Hades, penso que reflexa molt bé aquesta por que tenien cap a ell. No sabia que la gent intentava no pronunciar el seu nom perquè pensaven que portava mala sort. Bon treball.
Edurne Ruiz ha dit…
Hades em sembla un dels déus que té més història per explicar. Em va saber greu que els seus germans, com que va ser dels últims en néixer, no el van deixar triar quina part de la Terra volia i es va quedar amb l'Inframon. Si a mi m'hagués passat això, també hauria estat enfadada amb els meus germans i em sentiria exclosa del món. Una altra cosa que noem va agradar, va ser que durant un cert temps, li van prohibir l'entrada a l'Olimp.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES