8 de juny de 2018

LA DONA A L'ANTIGA ROMA

La dona a l'antiga Roma és un tema que, encara avui, es manté entre ombres.
Una documentació escrita sobre emperadrius i aristòcrates encara que sigui curta, és la més destacable.Tot i així, el col·lectiu femení de les menys afavorides es pràcticament desconegut. 
"Quan mirem al passat, les notícies que ens arriben són molt escasses, desarticulades i anecdòtiques, referides en la seva major part a les dones del nivell social més alt i sempre de manera marginal en els textos que relaten la vida o fets destacats dels familiars homes." - Isabel Barceló


La condició de ser dona a Roma

La classe social en la que naixia una dona romana determinava el seu rol dins la societat.
Les dones constituïen una classe a part on els seus drets van variar, de la mateixa manera que els de la ciutadania, a través del temps.
Sabem en general, i fos quin fos el seu estatus, que elles mai van tenir la merescuda totalitat dels drets ciutadans que eren atorgats als homes, ni podien gaudir de la majoria dels privilegis socials o polítics dels seus congèneres.
Les nenes tampoc rebien la mateixa educació que els nens, rarament i només en ocasions molt especials, podien anar a l'escola mitjana i mai a la superior, encara que les filles dels aristòcrates van aconseguir un alt nivell cultural gràcies als preceptors particulars.
A elles no els hi era permès, per exemple, votar o ser escollides en càrrecs d'elecció o d'importància.
En la realitat romana el gènere masculí era el dominant, el rol a perpetuar i transmetre a les generacions futures.
Per una altra banda, les condicions físiques del col·lectiu femení eren bastant inferiors a les dels homes degut al desgast de les maternitats reiterades a les que estaven sotmeses i degut, també, a l'esgotador treball de la casa.
Aquelles dones que arribaven als 45 anys hi arribaven amb una salut i un aspecte fatal i desgastat.


Les dones com a propietat, l'esposa romana

La dona lliure romana estava sotmesa al seu pare o al seu marit i era provada de drets polítics.
Durant la República i entre les classes altes era una pràctica comuna utilitzar els matrimonis per consolidar relacions polítiques.
Però a la pràctica, les dones estaven subjectades al control casi absolut del seu "pater familias", el qual ostentava el dret de propietat personal sobre elles i inclús podien acabar amb la seves vides si aquestes cometien adulteri. També podien ser obligades a divorciar-se i tornar-les a desposar.
En aquesta denigrant moral cívica de l'antiga Roma, la dona casada no era més que un utensili al servei del marit i de l'amo de la famíla, tenia fills amb freqüència i no tenia patrimoni. Era socialment acceptat que un marit fos amo de la seva dona, com ho era de les seves filles i dels seus criats.
Durant el s.II d.C. perquè un matrimoni fos considerat legal a l'Imperi Romà es requeria el consentiment dels dos pares. El matrimoni mitjançant compra (coemptio) continuava com a el ritual més freqüent. En aquest cas, el novio pagava per la nòvia, pesant un ase o una quantitat determinada de bronze en una balança en presencia de cinc testimonis, havent consentit ja al seu pare o al seu guardià a la transacció.


A partir del segle II les coses van canviar. La influència del estoïcisme introdueix costums més humanitàries. La dona passa a ser considerada companya del marit en canvi de ser considerada un instrument com fins llavors.

Des d'aquesta perspectiva més amable elles eren considerades virtuoses procreadores, amigues i companyes de viatge. Tot i així, sempre eren naturalment inferiors als seus marit qui esperaven d'elles que l'obeïssin sense més.
Per la part del marit, havia de respectar a la seva esposa com un amo que respecta als seus amics inferiors.
A Roma existia el divorci però, generalment, era l'home qui el sol·licitava.


Les llevadores

A una dona de classe alta se la coneixia com a llevadora. Suposa el prototip de dona aristòcrata romana que han revelat les fonts històriques i a ella se la suposava com a exemple de mare exemplar, decència, castedat i mesura en tot.
Aquests escrit, lògicament redactats per un home, pretenen perpetuar el rol masculí mentrestant parlen de la dedicació femenina a les tasques domèstiques, com la costura.
Entre aquests autos romans destaquen historiadors com Tàcit, Suetoni o Plini el Jove.
Pompeia Plotina

Livia Drusila
Tot i així, es coneixen grans emperadrius com ara Lívia, Agripina la Menor o Plotina les quals van jugar les seves cartes en moment decisius per a l'Imperi. En especial durant les successions on van recolzar amb èxit als seus propis candidats al tro encara que fossin per aquest motiu la crítica                                                  social.





Agripina la Menor
Les llevadores adinerades no tenien obligacions com a mestresses de casa ja que aquest era el treball dels esclaus sobre els quals manava el marit. El millor estat per a aquestes dones era la viudetat ja que les permetia ser molt més lliures que qualsevol dona casada i podien disposar de la seva fortuna tal com volien.















Helena Osset
1r Batx

1 comentari:

Paula Sala ha dit...

Donava per suposat que la tradició romana era molt masclista però m'ha sorprès fins a quin punt podia arribar a ser-ho. Molt bona feina!