TESEU I EL MINOTAURE

El minotaure era un monstre mitològic que es caracteritzen com uns éssers amb cos d'home i cap de toro. Minotaure, té com a significat "El toro de Minos".

Teseu, era un heroi bastant llegendari de tota la mitologia grega, i fou considerat un dels primers reis d'Atenes.

Tot comença quan Posidó li va concedir a Minos, un bou blanc, amb la simple condició que el sacrifiqués en honor seu. El bou era tan bonic, i tan fascinant, que Minos no el va poder sacrificar, sinó que el va amagar entre el ramat, i en va afusellar a un altre.

bust del Minotaure

Posidó ho va descobrir, i com a càstig, va fer que Pasífae, la dona de Minos, sentís una gran atracció pel bou blanc. De fet, Pasífae va tramar un pla. Va ordenar a l'arquitecte Dèdal, que li fabriqués una vaca, per amagar-s'hi i acostar-se al bou. Després de tot això, va poder unir-se a ell, i es va embarassar.

Va néixer una espècie de criatura amb cos d'home i amb cap de bou, anomenat Minotaure. Aquest, devorava qualsevol cosa que es trobés al seu pas. A mesura que anava creixent, es convertia en una bèstia més salvatge. Només menjava carn humana, així que el poble va haver de prendre mesures. Aleshores, el rei Minos, va ordenar-li a Dèdal de construir un laberint per tancar-lo.

Mentre el laberint estava en construcció, Minos va rebre la notícia que el seu fill Anfrogeu, va ser assassinat pels atenesos. Per tant, ell, va recórrer a assetjar Atenes i els va obligar a pagar un tribut cada nou anys que consistia a sacrificar a set donzelles i set homes joves per poder alimentar al Minotaure.

Teseu, fill del rei d'Atenes, es va oferir per aturar el càstig. Com que els vaixells atenesos havien de dur espelmes negres en senyal de dol, li va demanar que, si tornava amb vida, hissessin espelmes blanques.

Ariadna, filla de Minos, es va enamorar de Teseu i li va prometre ajudar-lo. Li va donar una espasa màgica i va lligar un fil a l'entrada del laberint, i així després d'haver matat al minotaure, tornar sense cap problema.

Hi ha moltes versions de com Teseu va matar al minotaure: alguns diuen que el va matar a cops de puny i altres diuen que li va clavar l'espasa.

Mosaic que representa Teseu i el Minotaure al laberint

En tornar a Atenes, Teseu es va oblidar d'alçar les veles blanques i Egeu, el seu pare, es va pensar que estava mort, i de la desesperació, es va llançar al mar.
Teseu, al saber que el seu pare es va suïcidar, es va entristir molt, però, tot i això, immediatament va ser coronat rei d'Atenes i durant el seu regnat va donar al poble lleis sàvies i justes.

Teseu i el minotaure, Etienne-jules Ramey
Manal Boukilou
1r Batx

Comentaris

Irene Altés ha dit…
És, segons el meu parer, una història curiosa: primerament, per l'aparellament d'una dona humana i un toro i el resultat d'un fill d'espècie estranya com la que és el minotaure. També li veig certa semblança amb la llegenda de st. Jordi, amb un monstre que es menja la gent d'una ciutat i un cavaller el mata per salvar el poble a totes dues històries.
Lucas Torres ha dit…
Molt bona entrada. Després de aquesta historia, hi ha una segona part o una continuació on dèdal i Icar, el seu fill, van voler escapar del laberint del minotaure perquè Minos el va castigar perquè pensava que laberint era prou segura perquè estigues el monstre.
Bassma Boukilou ha dit…
Bona entrada! Hem sembla interesant que Minos no haguí sacrificat al bou per la seva bellesa però no hem sembla bé que per castigar-lo va fer que pasífae sentís atracció per el bou. No s'avia que la espasa li va donar la Ariadna. M'ha sorprès que el pare de Teseu fos suicidat al veure que el seu fill no va alçar les veles blanques ja que van fer una "promesa" perquè es va pensar que va morir.
Edurne Ruiz ha dit…
Em sembla una història molt curiosa i sempre em pregunto com va ser l'embaràs de la dona de Minos. Com a pensament que sempre he tingut en llegir aquest mite és: per què el rei Minos no va matar al minotaure abans d'assabentar-se de la mort del seu fill?

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES