LA BELLESA A L'ANTIGA GRÈCIA
Els cànons de bellesa són tot allò que com a societat hem considerat "agradablement estètic" i depèn de lloc i l'època varien. De fet, la paraula "kanon" que volia dir "regla o vara per mesurar". El cànon de bellesa aplicat al cos humà es refereix a unes característiques físiques que hauria de complir el nostre cos per ser considerat atractiu, però parlant de l'antiga Grècia aquest eren molt definits.
El cànon de bellesa grec era bàsicament definit per les matemàtiques, l'escultor Policlet, va desenvolupar aquest ideal de bellesa conegut com" divina proportion" que anaven relacionats amb el nombre auri i la simetria. Aquesta regla marcava que el teu cos havia de ser construït per set cops la mida del teu cap en vertical per tenir les proporcions perfectes. L'escultor Lísip, temps més endavant va canviar aquesta teoria i va dir que no havien de ser set, sinó vuit cops la mida del teu cap.
Fora de les matemàtiques, parlant de les dones que sempre s'han vist més afectades pels cànons de bellesa, per ser considerades atractives havien de ser primes amb els malucs amples, cabell udolat, pits petits, nas afilat, ulls grans, i el mento i els llavis en forma ovalada. Els homes havien de tenir una mandíbula marcada, ser alts i tenir un cos atlètic, cames llargues, ulls amplis i boca petita.
L'obsessió per cuidar la seva bellesa va portar a la creació dels productes cosmètics. Tant homes com dones decoraven els seus ulls amb el que avui coneixem com ombres d'ulls, però que en aquell moment per aconseguir un to verdós a la parpella inferior feien servir sulfur d'antimoni i a la parpella superior i les pestanyes les enfosquien. Respecte la pell feien servir plom per fer-la veure més clara, ja que tenir la pell fosca era sinònim d'un estatus social més baix perquè provablement treballaves al camp. Perquè tots aquest productes es quedessin ben impregnats a la seva cara feien servir mel, ja que és una substància enganxifosa capaç de mantenir el maquillatge a lloc.
Per cuidar la pell i rehabilitar la mirada aplicaven oli d'oliva a les parpelles inferiors. Els llavis i les galtes eren maquillats amb òxid de ferro vermell o oli barrejat amb cera d'abella per aconseguir un to vermellós. El cabell tampoc s'escapava de seguir unes normes, les dones sense parella duien el cabell solt i llarg, mentre que les casades i compromeses el recollien en monyos que sovint eren decorats amb diademes. Igual que passava amb la pell el cabell també es preferia més aviat clar, així que van aparèixer els primers decolorants pel cabell, fent us del vinagre i exposant-se al sol després. Per últim, també feien servir perfums, no feien servir un sol aroma com fem nosaltres, sinó que hi havia una olor determinada per cada part del cos: als braços menta, al cabell marduix, oli de palma pel pit i l'oli d'orenga per les cames i els peus.
Així doncs, podem comprovar que aquestes normes per ser considerat bell o bella han format sempre part de la nostre societat i amb això la invenció de productes per entrar dins dels canons, pot ja és hora de començar a trencar-los!
Gina Rodrigo
4t ESO
Comentaris