EOS, LA DEESSA DE L' AURORA

Eos (els romans l'anomenaven Aurora) era la deessa titànica de l'aurora que sortia cada dia per anunciar l'arribada del seu germà Heli, el Sol. Eos obria les portes del cel perquè el seu germà pogués passar amb el seu carro i donar llum al dia. Era filla de Hiperió i Tea i germana del Sol (Heli) i la Lluna (Selene).

Eros era una deessa que va tenir molts amants i amb ells també va tenir molts fills. Amb Èol, el guarida dels vents, va tenir a tots el vents i les estrelles. Més tard Eos va segrestar Cèfal i Tità per a que formessin part de la seva llista d'amants que era molt llarga ja que Afrodita en un atac de gelosia la va condemnar a només poder sentir atracció cap a la joventut. 

Tità, tot i ser segrestat, va ser el seu marit més fidel. Eos estava molt enamorada així que va demanar per a Tità la immortalitat, però va oblidar de demanar una cosa més: la joventut eterna. Tità viure eternament però cada cop anava envellint més. Van tenir dos fills Memnón i Ematión. Però més tard, a causa de la condemna d'Afrodita ella mateixa tot i estar molt enamorada, va convertir Tità en una cigala perquè no patís més l'embelliment etern. Diu la llegenda grega que des d'aquell moment Eos plora cada matí i aquestes són les gotes que fan el gebre.

Pietà de Memnón 480-480 a.C


Gina Rodrigo
4t ESO

Comentaris

Neus Llovera ha dit…
Molt interessant! Deixa'm afegir que Eos va segrestar Cèfal quan estava caçant. Hi han varies versions: algunes diuen que ell va refusar ser infidel a Procris, la seva esposa; unes altres diuen que va tenir una relació amb Eos durant algun temps i que ella li va donar tres fills, però que llavors va començar a enyorar Procris, provocant que Eos li enviés de tornada amb ella, maleint-los.
Nicole Aillon ha dit…
Molt bona entrada!
Una curiositat sobre Eos és que tenia la capacitat d'escampar la seva rosada sobre totes les plantes i arbres, ajudant-les a créixer, donant més vida a la natura.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES