7 de maig de 2018

FILOSOFIA GREGA I CIRSTIANISME

Durant el periode de la Grècia antiga existia un gresol de qüestions filosòfiques, cientifiques y religioses que giraven entorn a les creences sobre els mites. La majoria de la població grega basava les seves afirmacions en supersticions, rituals, llegendes heroiques dels poders sobrenaturals. La religió, de caràcter politeista, tenia un pes molt arrelat en les seves vides quotidianes. El grec comú vibrava en sintonia amb les obres de Hesiode i Homer i quests els portava fins el zenit dels seus pensaments més profunds. La profunditat d'aquest pensament ha arribat a nosaltres, avui en dia, inclús en nostre argot popular existeixen infinites referències a la cultura grega que és molt diferent a la nostra societat.
S'ha de destacar que els problemes dels antics pensadors grecs surgeixen a partir de tres baules que es relacionen directament amb els succesos de la vida humana i que sempre han ocupat l'interés dels homes, de la més humil fins al docte més reconegut: naixement-desenvolupament-mort.
Per tant, l'home ha estat baix un núvol d'interrogants, dubtes, crisis, que troben lligats a un sistema de mites i creences la funció de la qual es canalitzar i dissipar les poderoses i pertorbadores emocions d'alegria de pena, d'esperança i de temor. Però de vegades, qualsevol que sigui la raó d'això, queda en la ment una mena d'emoció residual, un sentit del misteri de la vida, que és la curiositat o sorpresa en els quals els filòsofs veien el començament de la filosofia.
Déus grecs

COM VA SER LA TROBADA ENTRE EL CRISTIANISME I EL PENSAMENT D'UNA CULTURA QUE VA VEURE FLORIR LA FILOSOFIA EN EL SEU MÀXIM APOGEU?

La trobada entre cristianisme i filosofia es planteja com a confrontació entre dues actituds que cal adoptar davant els problemes suscitats per l'ésser de l'home i del món: l'actitud que es basa fonamentalment en la fe i l'actitud que es basa en els èxits de la raó. Considerat d'aquesta manera, la trobada entre el cristianisme i la filosofia, entre les exigències de la fe i de les imposicions de la raó, és inevitable i perenne en la nostra cultura, no ha acabat ni acabarà mai mentre hi hagi l'un i l'altra. Sempre la filosofia interpel·larà al cristianisme i aquest es veurà sempre obligat a definir-se en contestar a la filosofia. 
A partir del segle III d.C, l'única doctrina amb força i amb filòsofs de vategoria és neoplatonisme. El neoplatonisme va ser l'última corrent filosòfica a la qual van haver d'enfrontar els filòsofs cristians. Durant aquest temps de construcció, els cristians. Durant aquest temps de construcció, els cristians van adoptar diverses doctrines neoplatòniques per la formulació de les seves idees teològiques en alguns aspectes: si bé, en altres, el cristianisme es va oposar radicalment a elles. Aquí no exposarem els aspectes que van suscitar certs interrogants que no s'havien quedat prou contestats amb la corrent platònica, que va ser la principal corrent filosòfica que va resultar ser la més forta, ja que ens desvia del tema sobre Déu, la seva naturalesa, l'origen dels éssers humans...
Jesucrist guiant el poble

ANÀLISI DE LA CONFRONTACIÓ DEL CRISTIANISME AMB LA FILOSOFIA

El cristianisme es va portar amb doctrines radicalment noves, diferents a tot el que havien afirmat els filòsofs grecs. Entres elles, la més radical és col·locar a Déu en relació amb la història. En general, la filosofia grega havia posat a Déu en relació amb el cosmos, amb l'univers. El cristianisme anunciava que Déu s'havia fet home en un lloc determinat i precís. Aquest fet històric constitueix l'eix de la història, des de la creació del món fins al judici final.
Els filòsofs van criticar aquest fet, no entenien com Déu pot ser afectat per sofriments i dolors i, per la seva dignitat, com pot encarnar-se en un personatge insignificant i fosc pel seu entorn, a més del que suposava per a un Déu de la predilecció inexplicable per una raça, un lloc del món concret i una fita de la història humana. Es preguntaven per què va ser triat el poble jueu, així com altres qüestions relacionades amb el pecat de l'home, la fi del món i el rebuig, entre altres coses, a la reencarnació.
Representació de la reencarnació
Un altre punt a destacar és que segons el cristianisme, Déu va crear el món del no-res. Pels grecs des Parmènides, la impossibilitat que sorgeixi alguna cosa del no-res absoluta va serà sempre considerada com un principi racional inqüestionable. 
Pel que fa el debat sobre la paternitat divina, la filosofia grega mai va arribar a formular una afirmació; Plató qualificava al Demiürg com "pare i creador de tot" aplicant la relació o actitud genèrica d'aquell amb el univers però mai arribant a denominar-la pare como ho feia el cristianisme.

El punt central a destacar és que la concepció cristiana de l'home incloïa tres elements fonamentals: que l'home va ser fet a imatge de Déu, que l'ànima és immortal i que al final dels temps els cossos ressuscitaran. Aquesta última afirmació resultava especialment estranya pel pensament grec. El grecs havien concebut l'esdevenir universal com un procés cíclic. D'acord amb aquesta idea,  comença un període, en el qual els esdeveniments del període anterior es repeteixen i el que va succeir al llarg d'un període torna a succeir en el següent: els homes tornen a viure la mateixa vida amb el mateix cos i al mateix lloc, una i altre vegada: aquesta teoria, però, no té res a veure amb la doctrina dels cristians. Pels grecs no es tracta que els morts ressuscitin, sinó que tornen a néixer i a viure la mateixa vida. Segons la teoria dels cicles la història es repeteix, però pel cristianisme, la història s'acaba amb la resurrecció final.

El canvi dràstic del pensament filosòfic amb l'arribada del cristianisme va portar també una important novetat en el terreny de la teoria moral. La filosofia grega és bàsicament intel·lectualista que fa a la moral. En l'intel·lectualisme, el pecat no és sinó ignorància sinó el resultat de dos factors: la maldat humana, que cedeix a aquesta inclincació. Cobren així sentit ple i dramàtic les idees de  culpa i penediment, de pecat i redempció.



Varnpreet Kaur
1r Batx

3 comentaris:

Maria Erra ha dit...

Quan pensem en l'antiga Grècia, pensem automàticament amb déus com Zeus o Apol·lo, però també hi havia l'aspecte de la filosofia, i també hi havia cristianisme. Una entrada molt interessant!

Helena ha dit...

No hi havia caigut en que realment també hi podia haver el cristianisme a l'antiga Grècia, això és degut, suposo, a que automàticament pensem en la mitologia grega quan sentim "Grècia". Una entrada molt complexe i interessant!

Angie Pérez ha dit...

Una entrada de caire importantíssim per qualsevol època o moment de la vida d'una persona ja que, avui dia per exemple convivivim d'una manera molt igualada amb la raó i la religió. Hi ha qui accepta l'existència d'un déu però que nega certes doctrines religioses i apel·la a la raó. Hi ha qui nega per complet l'existència de qualsevol divinitat i apel·la a la raó i hi ha qui nega completament la raó i viu en base a unes certes doctrines religioses. En fi, hi ha infinitat de combinacions que ens porten sempre a la mateixa arrel: els dubtes i questions sense resposta en concordància amb el neixement, la vida i la mort.