3 de juliol de 2017

UNA FORMA DE VIDA QUE MEREIX LA PENA



“Els  límits del meu llenguatge són els límits del meu món” Ludwig Wittgensetein.

Estimada pluja, sempre que vens em fas reflexionar. El teu gris no em posa trista, però em fa pensar. Tu ets qui sembres el caos a les carreteres i la pau a través de les finestres. La música de fons et fa encara més melancòlica i els que s’estimen tenen una excusa per apropar-se més sota el paraigües. Avui doncs, he mirat per la finestra i en el meu reflex ple de gotes que queien i desprès de llegir un text d’Antoni Dalmases titulat Educar sense literatura, m’he posat a reflexionar sobre la societat en la què vivim. 

Segurament tots haureu sentit les preguntes: Per què serveixen les humanitats? I la literatura? O les afirmacions: “Les humanitats no serveixen per res, són molt fàcils” o fins i tot la típica frase despectiva: “Qui val val i qui no al social”. M’estranyaria que en algun moment de la vostra vida no ho hagueu sentit, però jo si que ho he sentit i penso que aquestes afirmacions no s’han de tolerar. 
Ens trobem en una societat on es considera útil tot allò que té aplicacions directes com la física, les matemàtiques o les ciències en general. Totes aquelles disciplines que tenen una aplicació pràctica en el món laboral mentre que allò inútil és reservat a la branca de les humanitats. No obstant això, la realitat és que, encara que no ens en adonem, la literatura té més a veure amb nosaltres del què pensem. L’home no pot pensar si no és en forma de llenguatge. Fins i tot en ciència, es necessita del llenguatge per expressar-se. No podem sentir si no és en forma de llenguatge ja que sense aquest els nostres sentiments no poden ser expressats. Les paraules són necessàries per descriure el món que ens envolta i a nosaltres mateixos. És necessari entendre que només coneixem el què sabem pensar de forma que sense paraules els humans tant sols som com animals limitats. És mes, conèixer i saber usar les paraules ens fa més vius, més forts i més lliures perquè ens fa capaços de pensar amb precisió i claredat. Sense paraules no existeixen les idees, i per tant no existeixen els pensaments. De fet, allò que ens diferència de la resta d’éssers vius és la capacitat de llenguatge, el do de raonar. Els animals reaccionen per instint davant la realitat  mentre que els humans reflexionen davant d’ella per fer-la nostra. I tant sols podem reflexionar amb paraules. Així doncs, tenir paraules és tenir idees. D’aquesta manera podem afirmar que la llengua no és només una simple eina de comunicació, sinó un sistema de pensament. Per això, en la mesura que dominem millor l'ús del llenguatge esdevindrem més complets, més perfectes, i possiblement més feliços.

Cal ressaltar però, que la millor forma d’accés al llenguatge, no és l'estudi de les normes gramaticals, sinó la literatura ja que la lectura d'obres literàries ens ofereix un camí més ric i, per suposat, més divertit. Els poetes utilitzen les nostres paraules quotidianes per abastar el món i els significats que hi ha més enllà de la immediatesa i l’evidència elemental, indicant que darrere dels mots hi ha l’ànima d’una cadena històrica de la qual som hereus de qui els diu, els pensa i els expressa. I és que el llenguatge, s’encomana amb les lectures. Aquest, ens fa més lliures, més oberts a la vida, ens condueix cap a nous horitzons i com cantava Raimon: “qui ha sentit la llibertat/té més forces per viure”. Els llibres parlen d’un mateix si són bons de manera que la literatura ens dóna ales i eines per llegir el nostre propi món. Ens fa sentir menys sols i ens obre un gran ventall de possibilitats, ens dóna un significat. La literatura ens permet deixar de ser nosaltres per un instant per fer realitat els nostres somnis, per viatjar a altres realitats. Així doncs, la literatura no és tant sols una assignatura i el seu sentit no es fer certes hores a la setmana. La literatura és oli pel cervell, pels valors i les emocions. En permet ser humans i desenvolupar la capacitat de  raonar que és fonamental per conèixer el món en què vivim ja que en la mesura que una persona sigui més capaç de dominar la paraula, serà menys susceptible a la manipulació.

I aquest és al punt on volia arribar. Com menys paraules tinguem, menys podem expressar-nos i per tant estarem més limitats. Necessitem paraules per expressar el què sentim, el perquè de les coses i demanar ajuda. El lloc on trobem aquestes paraules és a les humanitats i per aquest motiu no estan de moda. Aquestes ens permeten pensar i ser nosaltres mateixos, ser lliures davant una realitat limitada on el sistema ens tracta de manipular. El sistema no vol persones, vol gent adaptada a la realitat, joves que segueixin allò que es dicta i acceptin per sempre que les coses són com són, o millor dit, com els hi han estat imposades. No volen gent que conegui els fonaments ideològics ni els mecanismes lògics per repensar la realitat i canviar-la. 

Per això avui en dia a la nostra societat triomfen els necis, els que no reflexionen sobre la realitat, els que es limiten a viure en un món limitat sense intentar buscar la verdadera felicitat i tant sols acceptant el que se’ls presenta com a aparentment feliç. Aquells que prediquen la utilitat immediata, la ciència coma  factor més important de coneixement ja que aparentment és el que ells consideren “útil”. Triomfen tots aquells que viuen sota la falsa proposta que la felicitat s’aconsegueix sense esforç, sabent i fent tant sols el mínim per sobreviure i confirmar-se amb la única finalitat de fer diners en la societat capitalista. Aquests són els models socials que s’imposen. És mes, polítics, ideòlegs, pedagogs i educadors aposten pel manteniment de les coses tal i com són, volen continuar vivint en aquest aparent benestar. Formen una població que surti de les escoles, dels instituts i de les universitats ignorant i desconeixent la font del llenguatge heretat dels bons autors, de les veus dels savis que ens han precedit i que ens han fet com som. Tenen la consigna de fer callar, d’esborrar la memòria de tots els poetes i de totes les persones que han treballat les paraules per tal que puguem veure el món des de perspectives noves, per fer-lo avançar i per convertir la gent en persones. 

D’aquí els ve la por a la literatura, a la història, a la filosofia, i a tot el què s’ha agrupat sota el nom “d’Humanitats”. Tenen por a les armes que dóna la bona literatura. Per això repeteixen una i altre vegada que aquesta és inútil i que la societat no la necessita. I escampen la consigna: “la literatura és avorrida, pensar és avorrit”. És molt més divertit i còmode que els altres pensin, parlin i organitzin per tu. És per aquest motiu que avui en dia aquells que estan generalment acceptats a la societat no són aquells que llegeixen i reflexionen sinó aquells que recorren la vida passant-la per sobre com fan amb els llibres, sense entra-hi a fons ni buscant la bellesa en ells.

Les autoritats volen un món limitat i compten amb la col·laboració de molts professionals de l’ensenyament que renuncien a ensenyar verdadera literatura. Volen un país independent però limitat i sense llibertat, no amb ciutadans sinó tant sols súbdits. I van camí a aconseguir-ho. Cada vegada hi ha menys professors d’humanitats, menys alumnes que les estudien i cada vegada les notes d’accés a carreres d’humanitats són més baixes ja que amb això intenten instal·lar en la ment de les persones que aquestes tenen menys prestigi. I la veritat és que ho aconsegueixen. 

Malauradament, Nietzsche podria reformular la seva popular citació “Déu ha mort” per “Les humanitats han mort” en el sistema educatiu espanyol. La societat capitalista ens dirigeix en una direcció concreta.  Vivim en l’era de la industrialització del sistema educatiu que té l’objectiu de construir no ciutadans sinó treballadors per al futur segons les necessitats de l’economia. Ho explica gràficament Ken Robinson, educador i doctor de la Universitat de Londres, en la seva popular conferència “Changing education paradigms” o el vídeo de “Juicio a la educación actual”. Avui en dia, els centres d’ensenyament estan organitzats per fabricar súbdits que acceptin el món tal i com és, no per realitzar a persones i ciutadans lliures que desitgin canviar-lo. És una estratègia planificada per fer-nos ximples, obedients, homes que admeten sense capacitat de crítica allò que fan. Desapareix dins l’horitzó mental la possibilitat de canviar les coses fins que l’ésser humà es converteix en un engranatge més en la màquina d’aquest món. Fins i tot, a les universitats ja no hi van alumnes, sinó clients. On cadascú es paga uns estudis amb la sola intenció de buscar-se un futur, de guanyar diners que et permetin sobreviure en aquesta societat capitalista en la qual vivim. La majoria de professors ja no ensenyen per vocació, i és aquí on rau un dels principals problemes. Han pres l’ànima de les universitats i dels estudis en general. Els alumnes ja no van a l’escola per aprendre sinó tant sols per obtenir un títol que els hi servirà pel futur. S’ha instaurat en la ment dels alumnes que han d’estudiar, que tothom ha d’estudiar. I això provoca una sobrecàrrega en ells, ja que el què de veritat desitgen no és això. I és una llàstima, ja que allò bonic i real és fer les coses per passió. Tenim una consciència aparentment anticapitalista però ens hem bressolat en el sistema. No podem escapar-nos d’ell. En el fons tots som burgesos. En el fons, jo escric això,  però visc en una casa i moltes vegades em compro coses tant sols per un simple capritx. Només vull dir-vos, però, que si ens prenen les humanitats, ens prenen les paraules, ens condemnen al silenci, a creure en el què ens imposen. En el fons, ens converteixen intencionadament en esclaus. 

De fet, dins la literatura és on pròpiament trobem la imaginació ja que davant una realitat limitada, la imaginació i la literatura permeten traspassar els límits de la realitat immediata i fugir. Així doncs, aquests dos mètodes els podem concebre com un camí de fugida on a través d’ells pots arribar a l’infinit. Verdaguer ens diu: “la poesia és un ocell del cel/ que sovint fa volades a la terra”. A vegades, gràcies a les lectures, somio i imagino que el món deixa afavorir a uns quants per buscar el benestar de tots. A vegades somio coses boniques perquè ja hi ha suficients malsons a la realitat. Somio en veritats que guanyen judicis i mentides que surten amb el cap cot i no al contrari. Somio amb llibres que posen la pell de gallina i no cap paper firmat disposat a arruïnar la vida d’algú. Potser pensareu que soc innocent, però no és així, ja que el somriure i la imaginació és el què ens permet viatjar a altres realitats sense aixecar els peus de terra. Com deia Hölderlin: “L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona”. O tanmateix com deia Jacint Verdaguer al Canigó: “los somnis son unes ales/per volar dins l’Edén”. Tant és així que la imaginació és el bé més preuat que hom té ja que aquest li ve donat. De fet, els somnis i el somriure són de les poques coses que queden gratis en aquest món. Així doncs, vaig somiar amb adolescents que podien elegir el seu futur, amb adults sense por a canviar el present. Vaig somiar en una vida sense violència, amb matrimonis per amor i no per conveniència, amb nens sent nens i amb l’art com a mitjà de comunicació sense manipulacions. Somiar i la literatura és el motor que m’empeny a continuar endavant, a seguir lluitant per allò que desitjo i és el què em permet seguir escrivint, seguir cridant. 

Sé que és molt difícil definir la vida en una paraula però probablement un dels mots amb la que la podíem definir seria “decidir”. Som un cúmul de decisions que ens van obrint i tancant el camí per carrers que no sabem mai on van a parar. Tots els camins porten a Roma, però tant sols si tens clar que vols arribar-hi. Passa el mateix amb els somnis, només arribes a ells si tens clar quina forma i color tenen. A vegades m’imagino les oportunitats com passos de vianants on el cor és el semàfor. Decidir sempre és complicat ja que apareixen les pors, els dubtes, els “ i si....” i els “potser”. Tant és així, que la incertesa es multiplica quan les decisions impliquen canvis. No obstant això, triïs la opció que triïs, mai et tiris enrere si és el què realment somies i desitges. Ves a per totes, fins al final. Que bé se li posa a l’home oblidar als “per si de cas”, els “ no m’atreveixo” i els “prefereixo no arriscar-me”. Quan hom pot avançar calmat, tot va més ràpid. Quan hom pot ser lliure i deixar les limitacions enrere, llavors entén què és la verdadera felicitat. No obstant, això no és possible sense les humanitats ja que la literatura ens dóna les eines per penetrar en el laberint de la vida, ens ajuda a entendre’l i seguir endavant.

Amb aquest text la meva intenció no és menysprear les ciències, ni molt menys, perquè gràcies a elles el món ha avançat.  La meva intenció és mostrar també la necessitat de les lletres. No recordo la primera vegada que vaig sentir la curiositat d’endinsar-me en un llibre però va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de tenir sempre una història a la meva tauleta de nit esperant el meu moment preferit del dia on podia tornar-me a endinsar dins d’ella. A vegades llegeixo llibres que no acabo d’entendre i que al cap d’uns anys torno a reprendre per entendre’ls millor, però la veritat és que en aquell moment no em suposava un problema no entendre’ls ja que tant sols volia rodejar-me de lletres, conèixer personatges, descobrir nous mons, aprendre. Vaig començar a adorar el món literari sense gairebé ni adonar.me’n. No era conscient que  a partir d’aquell moment la literatura i la escriptura esdevindrien tant importants per mi. No sé, ara crec que la meva vida no tindria sentit sense els llibres que he llegit i totes aquelles persones de les quals he après. Segurament, res del què sóc i penso ara podria haver sigut possible sense ells. Han set refugi i viatge, ales i pau, amor i decepció. Han set part de la meva infància, però també del meu present i desitjo que ho siguin del meu futur. Han crescut de certa manera amb mi, o millor dit, jo amb ells.

Mireia Recuero 
1r  Batx

2 comentaris:

Ferran Gil ha dit...

Mireia, reconec que m'ha agradat molt d'haver llegit el teu article després d'haver estat desconnectat del món de les llengües clàssiques durant l'estiu.

Els llibres i la literatura no només són una gran utilitat per tu, sinó per tothom. També són un refugi, una manera de viure, un hobby, una visió del món que no s'ha explicat, ni s'explica, i ni s'explicarà mai.

Permet-me dir que aquest article es podria publicar en molts diaris, ja que avui en dia només cal veure quin tipus de periodisme es practica a la premsa del nostre territori. No només perquè faria reflexionar al lector, sinó també perquè molta gent aprendria i s'identificaria en com sents tu la literatura.

Marta Orte ha dit...

M'ha agradat molt aquesta entrada, Mireia. A part de que m'hi he sentit força identificada i trobo que tens raó amb tot el que has dit, has començat parlant de la pluja, la qual m'encanta, i ho has relacionat molt bé amb el que has descrit després. També has esmentat personatges importants com Nietzsche, o Verdaguer, que realment admiro.

Estic totalment d'acord amb les teves paraules referint-se a la literatura, i, encara que per mi, la lectura no sigui una prioritat en el meu dia a dia, la gaudeixo molt, i fa que com has dit et puguis endinsar en una realitat totalment diferent i t'ajudi a obrir la teva ment per acceptar noves i diferents ideologies o pensaments.

També crec que el paràgraf en el que has definit la vida com a 'decidir' és totalment encertat, i la comparació entre el semàfor i el cor m'ha semblat molt interessant.

No concretaré més sobre parts del teu escrit, però he de dir que té molt mèrit que hagis parlat sobre els diversos temes que ho has fet, i de manera tan sincera i correcta.

Enhorabona, has fet una entrada realment captivadora.