PÍRAM I TISBE
El mite comença en què Píram i Tisbe eren 2 joves que eren veïns, i això feia més real l'enamorament d'aquells dos. El problema que hi havia era que les famílies no acceptaven aquella relació, i els 2 joves l'havien d'amagar.
.jpg) |
| Tisbe, John William Waterhause |
Van trobar una manera de comunicar-se, que era a través d'una esquerda que duia un mur que els separava dels 2 habitatges. Des d'aquell lloc podien parlar.
Cada vegada augmentava l'enamorament dels dos joves i van quedar en trobar-se en l'empara d'una morera sense que els seus familiars s'assabentessin.
A la nit, Tisbe va sortir de casa d'amagades, sense que la seva família s'assabentés i va esperar al seu amat impacient al lloc acordat. Però per mala sort, gràcies a la llum de la lluna va veure una lleona arribant de caçar, ja que estava ple de sang de les restes de les seves preses. La lleona va anar a veure aigua d'un riu i Tisbe no va perdre l'oportunitat de salvar-se. Va fugir a una cova, fent que li caigués el vel que portava. La lleona va veure el vel i el va mossegar i el va embrutar de la sang que duia. De sobte, va aparèixer Píram, que en veure la situació, li va consumir la culpa pel fet que ell havia decidit aquell lloc, i per la desesperació, i amb un punyal que duia, amb l'ajuda de l'empara, es va clavar el punyal.
La sang va caure a l'arbre i va fer canviar les arrels a un color morat. En aquell moment, Tisbe va decidir sortir del seu amagatall i va anar cap al lloc acordat. Quan va arribar, va veure al seu amat amb un punyal en el seu pit juntament amb el seu vel. Va abraçar el cos del seu estimat i es va lamentar per la seva mort.
En aquell moment Tisbe va recordar que es van prometre que ni la mort els separaria. Dit això, Tisbe va agafar el mateix punyal que s'havia apunyalat Píram, i se'l va clavar.
Van ser enterrats junts i els déus en veure tal acte d'amor, van fer que les moreres mai més creixessin de color blanc, sinó de color morat, com la sang de Píram.
En vida no van poder estar junts, però en la mort, estaran tota l'eternitat.
 |
| Pyramus and Thisbe, d'Abraham Hondius |
Comentaris
Al final de l’obra un dels personatges recita un fragment de Píram y Tisbe.