CLÀSSICS A LA ROMANA

Publi Ovidi Nasó va ser un poeta romà nascut a Sulmona el 43 aC, va viure una vida bastant acomodada ja que venia de família rica de classe eqüestre . El seu pare estava capficat en fer-lo en un advocat que li va proporcionar una bona educació a Grècia, Àsia i a Roma, però per mala sort del pare Ovidi va acabar encaminant-se al camí de la poesia. Cal destacar que gràcies a la seva posició econòmica va poder ser més independent que altres poetes com Horaci o Virgili. Va casar-se 2 cops dels quals els dos es va divorciar per després trobar l’amor amb la seva tercera esposa. Finalment l'any 9 dC va ser desterrat per August al Mar Negre on va morir el 18 dC. Sobre per què va ser desterrat, no se sap tot i que s’han formulat múltiples hipòtesis al respecte. Bust d'Ovidi, 1 d.C, Galeria Uffizi, Florència Va ser un poeta fecund i espontani i bastant conegut en la classe alta romana (cosa que reflectia en les seves obres). Es va dedicar a diversos gèneres poètics on es poden classific

La població de Roma s'estructurava segons la riquesa i els drets legals. Hi havia homes lliures i esclaus. Els patricis i plebeus formaven el grup de ciutadans tot i que amb diferents drets. Patricis: Se situaven a la part superior de la piràmide. Eren les famílies més riques, que posseïen les terres i inclús podien ocupar càrrecs polítics importants o participar en el Senat. De fet, es deia que els patricis eren els descendents dels fundadors de Roma i s'agrupaven en famílies amb un avantpassat en comú. Per suposat, les persones d'aquest grup eren lliures i tenien drets i privilegis. Formaven una classe privilegiada, gràcies a la possessió de grans latifundis i política, ja que eren els únics ciutadans amb drets polítics. Plebeus: Per sota dels patricis hi havien els Plebeus. Eren camperols, petits propietaris i artesans o comerciants. Eren lliures i tenien drets civils, però no tants privilegis com els patricis ja que no podien governar i havien de pagar impostos a la cla

El Naixement de Venus és una de les obres més apreciades i conegudes del món. Va ser el primer quadre en tela pintat a Toscana, Itàlia per  Sandro Botticelli  entre el 1482 i el 1485. Botticelli va ser encarregat per Lorenzo Pierfrancesco de Medici de representar la història del naixement d'aquesta deessa. Es va inspirar en tres obres. Tot i que no es sap segur si es va inspirar en les 3 a la vegada o només amb una concreta, aquestes son les que existeixen entre els experts: El poema d’Angelo Poliziano (1454-1494) L’himne d'Homer (1488) Les Metamorfosis d'Ovidi ( 43 aC -17/18 dC) També com hi ha mil obres de les quals es podria haver inspirat també hi ha mil maneres de les quals es pot interpretar el quadre, una d’aquestes és la següent: El quadre representa el naixement de Venus, la deessa de l’amor i la fecundació. Venus és la protagonista al centre del quadre, retratada nua sobre una petxina a la riba del mar. La seva llarga cabellera flota a l'aire la qual li serv

L'art i la bellesa a l'antiga Grècia, a diferència d'altres èpoques, eren fetes "a la mesura de l'home ", és a dir no eren creades per el poder o capritx d'un poderós sinó que simplement era un art per gaudir-ne com a espectador i ciutadà de la polis.  CÀNON DE BELLESA Aquest cànon està subjecte a l'harmonia (proporció), a una escala humana i al naturalisme (varietat). Amb formes plàstiques els artistes intentaven portar la matèria a una perfecció  que l'anomenaven "Bellesa". El cànon ( kanon ) és un terme aplicat a partir de l'art clàssic en un conjunt de proporcions o creacions ideals per obtenir una representació perfecte de l'ésser humà. Hesíode , va descriure la primera dona creada com " kalon Kakon ", que vol dir, " la cosa bella- malèvola". Era considerada malèvola perquè era bella i bella perquè era malèvola. Pels grecs la bellesa anava molt més enllà d'un simple físic, creien que un cos o aparença

Després de l'aventura que va viure Orfeu amb els Argonautes es va casar amb Eurídice.  Eurídice era una nimfa i un dia passejava per un camí, i de cop i volta Aristeu, un pastor enemic d’Orfeu, va voler reptar-la per així fer mal a Orfeu. Ella va escapar però en el seu camí, va trepitjar un escurçó que li va mossegar un peu i li va provocar la mort. Quan el seu estimat, Orfeu, va veure el cos sense vida d’Eurídice va decidir anar a buscar l’ànima d’ella al Món dels Morts. Orfeu, es va atrevir a fer per amor, el que mai home ho havia fet, fer un viatge terrible als Inferns.         Orphée ramenant Eurydice, Anselm Friedrich FEUERBACH Orfeu va buscar a Caront (encarregat de guiar les ombres errants dels difunts a l'altre banda del riu), però Caront s'hi va negar. Orfeu, per aconseguir el que ell volia, va fer ús de la seva màgia tocant una cançó amb la seva lira, que Caront embruixat el va portar on ell volia. Quan Orfeu va arribar a l'altre costat del riu es va trobar a

Eurídice era una nimfa i Orfeu era fill de Èagre i la Musa Cal·líope, tot i que autors com Apol·lodor d'Artemita , volien intentar explicar un doble parentesc, ja que també es creia que el seu pare podria ser Apol·lo, ja que explicaria els seus dots musicals, i ho van fer dient que Èagre és el seu pare biològic, i Apol·lo, l'adoptiu. La seva història va començar després de l'aventura que  va viure amb els Argonautes , quan es van casar. Un dia, Eurídice, estava caminant per un camí  juntament amb els Nàiades (nimfes d'aigua), quan va patir un intent de rapte per part d'Aristeu, un pastor rival d'Orfeu. Ella aconsegueix escapar, però mentre esta corrent trepitja un escurçó (altres versions diuen que va ser una serp), que li mossegà el peu i provocà la mort. Mentre mor pensa en el seu enamorat.  Orfeu i Eurídice , Joseph Paelinck Quan Orfeu va descobrir la mort de la seva estimada, va decidir anar a buscar la seva ànima a un lloc que ningú havia gosat trepitjar: e

Hades era considerat el guardià dels inferns considerat el rei dels morts, ell era una de les divinitats més poderoses que existien, segons el seu paper en senyor del  món  dels morts,  molt poques  vegades abandonava la  terra, ja que  era el seu deure ser present a l'infern,  però  els pocs cops que es barrejava amb els mortals passaven coses molt importants en la mitologia Grega. Ell va ser fill de Cronos i Rea, Cronos era el molt egoista amb el seu poder i per  això  ell maltractava i raptava els seus fills, la seva mare va  protegir  molt el  germà   d'Hades : Zeus.  Quan  Zeus va ser adult es va  revelar  sobre el seu pare amb  l'ajuda  de la seva mare i va  vèncer  i  quant  Cronos va caure Zeus va  alliberar  el seu germà i ell al ser lliure es va unir amb Zeus, poc  després  va esclatar una gerra contra els Titans  pel  control global, Hades tenia una arma molt poc comú que era un casc d' invisibilitat , que ell li va ser molt  útil  per guanyar la gerra. Entr

Els escorpins són el signe de l'horòscop d'aquells i aquelles que han nascut entre el 24 d'octubre i el 22 de novembre. Aquest signe, com tots té un mite darrere, provinent de la cultura grega. La constel·lació d'escorpí es troba en la novena constel·lació zodiacal, a l'hemisferi sud. Podem veure la constel·lació als mesos d'hivern, tardor i primavera austral . La forma d'aquesta constel·lació ens recorda clarament a la forma d'un escorpí, és una constel·lació vistosa sobretot per les estrelles principals que la composen, per la brillantor que desprenen. Constel·lació d'escorpí     El signe escorpí té dos mites; El primer mite ens diu que el gegant Orió, fill de Posidó i Euríal filla del rei de Creta, era conegut per la seva fortalesa, bellesa i pel seu do de caminar per les aigües. Orió també era conegut pel seu caràcter problemàtic. Un dia el gegant borratxo va intentar violar a Mèrope, filla de Enopió. Aquest al veure el que el gegant havia inten

Èdip Rei , o en llatí Oedipus Rex , és una tragèdia grega del dramaturg Sòfocles, escrita en algun moment entre el 430 i el 426 aC, que forma part d'una trilogia, juntament amb Antígona i Èdip a Colon. És l'obra escrita més famosa que ha sobreviscut d'aquells temps, i sovint es descriu com a la tragèdia perfecta: examina la història d'Èdip, que, en intentar fugir del seu destí acaba complint-lo, i per tant remarca la inutilitat de lluitar contra una cosa inevitable.  Èdip i l'esfinx , Ingres En el teatre d'aquesta època, les tragèdies com Èdip Rei esdevenen integrals en el drama. Aristòtil afirma que les tragèdies haurien d'incloure els elements següents: la provocació de pietat en l'audiència, fragilitat en la personalitat del personatge principal, i peripècies o descobriments que porten a un final destructiu. Sòfocles augmenta en popularitat en aquesta època gràcies a la utilització d'aquestes qualitats en la seva literatura. SÒFOCLES Sòfocles (49

Aracne, aranya en grec, és la narració del mite d'una jove atractiva teixidora. Aracne era filla d'Idmón, un tintorer que vivia a Colofó. La jove era molt famosa per la seva extraordinària habilitat per brodar i teixir. El mite narra que els seus treballs eren tan admirables que les Nimfes   del camp els anaven a veure. Així que la seva popularitat va pujar de tal manera que persones d'arreu del món li demanaren les seves obres. Tanmateix el fet de ser tan famosa va ocasionar que la jove és tornes orgullosa i arrogant. Ella, volia que totes les seves obres foren molt conegudes i s'atribuïa tot el mèrit,  sense deure la seva habilitat a ningú.  M'agradaria puntualitzar que a l'antiga Grècia és  creia  que els deus donaven a tots els humans diferents habilitats. I tu, com a mortal,  havies de donar gràcies per aquesta. Per exemple, si eres molt bo amb la música havies de donar gràcies al déu de la música. Per altre banda, l'habilitat d'Aracne per teixir i

També coneguda com a Kore, ella és deessa de la primavera, les estacions, les flors i la fertilitat,  però també coneguda com la deessa de l'inframón . Era filla de Z eus (déu de l'Olimp) i Demèter (deessa de l'agricultura). HISTÒRIA Ella vivia apartada dels altres déus amb la seva mare, Demèter, i quan creixia, molts déus la van intentar enamorar, però Demèter els va rebutjar. Un dels seus enamorats era Hades (déu de l'inframón) i va demanar al seu germà, Zeus, que si podia casar-se amb la seva filla, i va acceptar. Però Demèter no acceptava que ningú s'acostés a la seva filla, i Hades va idear un pla per segrestar-la. Un dia, Persèfone estava collint narcisos en un prat d'Enna, i de sobte, es va obrir la terra i Hades la va segrestar. Gian Lorenzo Bernini, El rapte de Persèfone Demèter la va buscar en tots llocs, però no la trobava i va caure en depressió. En algunes versions es diu que ella va impedir el creixement de les llavors, i a causa d'això, la

Penèlope era filla del rei Ícar d' Esparta i de la nimfa Periboa. Penèlope era un personatge de l 'Odissea i concretament la dona de Ulisses , el rei d'Ítaca que sobresortia per ser el més savi de tots els herois grecs de la terra de Troia. Ulisses i Penèlope van tenir un fill anomenat Telèmac. Mentre Ulisses va estar 20 anys fora de casa per haver anat a lluitar a la Guerra de Troia, Penèlope es va quedar sola a Ítaca amb el seu fill. Durant l'absència d'Ulisses, Penèlope li va ser fidel, perquè ella no era capaç d'estimar a cap més home que no fos ell, però els nobles li feien pressió perquè es tornés a casar, ja que pensaven que Ulisses no tornaria. Tots els nobles volien casar-se amb ella perquè apart de ser molt bonica, el seu home era el rei d' Ítaca . Penèlope no va cedir a la pressió i va enganyar a tots els seus pretendents durant un temps, els quals disposaven de totes les viandes del palau. Els va mantenir entretinguts mentre els hi feia creure

Deessa grega de la caça i la natura, protectora dels animals i dels boscos. Va néixer dels amors de Zeus i Leto. Quan va cumplir 3 anys li va demanar al seu pare sis desitjos: que no es casés mai, tenir més noms que el seu germà Apol·lo, tenir un arc i fletxes fetes pels Ciclops i una túnica de caça que li arribi fins als genolls, ser la que porti llum al món, tenir seixanta nimfes i tenir totes les muntanyes al seu domini.  Quan Leto era a punt de donar llum, no trobava cap terra que l'acollís per por de la venjança d'Hera fins que va arribar a l'illa anomenada Delos, on a la fi va poder parir els seus dos bessons: primer Àrtemis, que ajudà després a a néixer el seu germà Apol·lo. Per això Àrtemis, encara que va ser sempre verge, és també la deessa dels parts. És representada com una donzella vestida amb una túnica que du un arc i un carcaix amb fletxes. Sovint apareix acompanyada d'un cérvol o d'un gos de caça. Quasi sempre és als boscos, caçant  en companyia de

Afrodita és coneguda com a la deessa de l'amor i de la bellesa. El seu nom significa: nascuda de l'escuma del mar, que és el nom que prové de la llegenda del seu naixement. Popularment sempre s'ha dit que la deessa és provinent de Grècia, i que després amb la cultura grega de part dels romans, seria Venus, la deessa romana de l'amor, com la deessa grega Afrodita. En el fons Afrodita, és una deessa adaptada pels grecs, una deessa d'origen oriental.   El n aixement de Veus, Sandro B otticelli, circa 1484. Afrodita ha passat per moltes cultures diferents, i cada cultura la ha anomenat diferent. Aquests son els seus noms en diferents religions:  Inanna en la mitologia sumèria,  Astarté en la mitologia fenícia,  Turan en la mitologia etrusca i  Venus en la mitologia grega. Un dels símbols d'Afrodita és la seva flor, que, era la rosa, la flor es considerava la flor de l'amor, i és la que es regala pel dia de Sant Jordi.  Segons la llegenda, Afrodita va néixer de

En l'actualitat la psicologia defensa l'ànima (" anima" en llatí) com una cosa vital per entendre el pensament. Però això ja ve dels antics filòsofs que definien l'ànima com un concepte emergent i dispers, fins i tot creien que era el principi de la immortalitat. Ho concebien com un principi de vida, una cosa indiscutible, moria el nostre ser material però mai moria l'ànima, aquella mena de cosa inexplicable que perdura encara que físicament ja no hi siguem. LA CONCPECIÓ DE L'ÀNIMA A L'ANTIGA GRÈCIA Antigament les ànimes es concebien de maneres diferents, concretament tres maneres diferents: 1. Com un alè, un sospir, vinculat a la respiració, quan falta alè l'individu realment mor. 2. Un foc, quan aquesta calor produïda per el foc s'apaga, l'individu realment mor. 3. Una ombra, que fins i tot pot aparèixer en somnis. Les dues primers concepcions de l'ànima, la veuen com un principi de vida, la percepció més comuna era la 1. La tercera n