SÍSIF
Sísif fou fundador i rei d'Efira. Era fill d'Èol i d'Enàrete. Es va casar amb Mèrope. Va ser el pare de Glauc i d'Halmos, juntament amb Mèrope. També va ser pare d'Odisseu amb Anticlea, abans que aquesta es casés amb el seu últim marit, Laertes.
Albert Camus (1913-1969), escriptor (premi Nobel l'any 1957) i pensador existencialista, va recrear el mite grec de Sísif, considerant-lo expressió o metàfora de l'existència humana:
Sísif havia estat condemnat pels déus a realitzar una activitat absurda. Havia de fer rodolar constantment una roca fins al cim d'una muntanya i la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat que no hi havia càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança. Va ser condemnat a fer aquesta tasca tan absurda perquè quan era a punt de morir, va voler posar a prova l'amor de la seva muller, ordenant-li a que no enterrés el seu cos, sinó que l'abandonés. Quan Sísif va morir, ella va obeir l'ordre, totalment contrària a l'amor humà. Un cop Sísif ja era a Hades (infern), va obtenir el permís de Plutó per tornar a la terra i castigar a la seva muller. Un cop al món dels vius, Sísif presumia de l'èxit de la seva estratagema, comunicant a tothom que no tenia intenció de tornar a l'infern. Tot i això, complint el decret dels déus, Mercuri l'agafà pel coll i el retornà a l'infern, on ja hi havia preparada la seva roca.
Tornar al peu de la muntanya i tornar a començar de nou el camí fins al cim és una representació del constant recomençar de forces activitats humanes. Quan dominem un procediment o un art, aquest ja és obsolet, ja és acabat. També, quan amb esforç hem assolit la satisfacció d'un desig, en reneix un de nou. És necessari reconquerir constantment valors com la llibertat, la democràcia i l'autenticitat.
Però cal imaginar Sísif feliç. La presa de consciència de la dificultat que pot tenir, el no optar pel camí més fàcil, és el que pot omplir el cor d'un ésser humà.
A continuació teniu un vídeo on s'aprofundeix més en el mite:
Comentaris