EL MITE D'ÈDIP

Fa molt de temps, a l'antiga ciutat de Tebes, hi havia un rei anomenat Laios i la seva esposa Iocasta. La parella desitjava tenir un hereu, però quan finalment Iocasta va quedar embarassada, la seva felicitat es va veure enfosquida per una profecia. L'oracle predeia que el fill de Laios el mataria i aquest es casaria amb ella, la seva pròpia mare.

Aterrit per aquesta predicció, Laios va prendre una decisió desesperada. Quan va néixer el seu fill, Èdip, va ordenar que el portessin a una muntanya i l'abandonessin. No obstant això, un home bo va trobar al nadó que va portar a la llunyana ciutat de Corint, on va ser criat com si fos fill de rei Pòlib i de la seva esposa. 

A mesura que Èdip va créixer, es va assabentar de la profecia que amenaçava el seu destí. I aquest, determinat a evitar l'horrible destí que l'esperava a Corint, Èdip va decidir abandonar l'única vida que coneixia i va emprendre un viatge cap allò desconegut.

En el seu camí, Èdip va arribar a un creuament de camins on va tenir una trobada desafortunada amb un home gran. Sense saber-ho, aquest home era Laios, el seu propi pare biològic. Enmig de la discussió, Èdip decideix matar Laios, sense adonar-se que estava complint la primera part de la profecia. 

Continuant el seu viatge, Èdip va arribar a la ciutat de Tebes, on es va trobar amb l'Esfinx, una criatura mig dona i mig lleó, que turmentava la ciutat amb un enigma impossible. Èdip, amb astúcia i intel·ligència, va resoldre l'enigma, alliberant Tebes de la terrible amenaça. Com a recompensa, va ser nomenat rei i se li va atorgar la mà de la reina víuda, Iocasta, sense que cap dels dos sabés la connexió sinistra que compartien.

Els anys van passar i Tebes va tornar a submergir-se en la tragèdia. La veritat sobre la identitat d'Èdip es va revelar, desencadenant un torrent d'horror i desesperació. Iocasta, en descobrir que havia estat casada amb el seu propi fill, es va treure la vida en un acte desgarrador.

Èdip ple de remordiments i horror pel que havia fet sense saber-ho, va decidir castigar-se a si mateix de la manera més extrema. Es va cegar, sumint-se en la foscor física com a reflex de la foscor de la veritat que havia descobert sobre el seu propi destí. 

Així, el mite d'Èdip, ens deixa una història de tragèdia, destinació inexorable i les conseqüències de les nostres accions, fins i tot quan lluitem contra les forces del destí.


Èdip cec encomanant els seus fills als déus, de Bénige Gagneraux (1784)

        Èdip amb l'esfinx, de Vulci (470 aC)

Paula Soldado 

1r Batx

Comentaris

Nora Agulló ha dit…
Wow Paula! Que interessant!, jo et volia fer una pregunta que m'ha semblat molt adient.

Després del seu exili de Tebes, Èdip va viure els seus últims dies a la ciutat de Colona. S'hi va establir i va ser considerat una figura sagrada, i es diu que els habitants de Colona van ser beneïts amb la seva presència.

Espero que t'hagi servit d'alguna cosa!

Gràcies.

Tigist Masllorens ha dit…
Ostres Paula! M'ha agradat molt la teva entrada. M'han entrat ganes de buscar més coses sobre aquest mite i he trobat que aquesta llegenda d'Èdip ha inspirat la teoria psicoanalítica del "Complex d'Èdip" de Sigmund Freud, que destaca els conflictes emocionals durant el desenvolupament infantil.
Aquest complex rep el seu nom del personatge mític Èdip i reflecteix sentiments contradiccionals envers els pares. Tot i ser més una metàfora que una descripció literal, aquesta teoria ha tingut un impacte significatiu en la comprensió psicològica del desenvolupament i les relacions.
Gràcies per comapartir-ho!!
Bruna Safont ha dit…
Bona entrada! Em sembla molt interessant com el mite d'Èdip és la ironia tràgica de les seves accions, ja que intenta evitar la revelació, però acaba complint-la sense adonar-se'n. M'agrada com que les decisions que prenem, fins i tot amb les millors intencions, poden tenir conseqüències que no ens esperàvem. I tot quan intentem fer el correcte, poden passar coses que fan que poden portar a situacions difícils. Les nostres decisions poden tenir un impacte inesperat i profund en la nostra vida i en la vida dels altres.
Aina Garcia ha dit…
Gran entrada! Al cegar-se ell mateix es pot interpretar com Èdip busca autocastigar-se pel que ha fet. Al decidir viure la seva vida en la ceguesa mostra la voluntat per suportar les conseqüencies dels seus actes. A més metafòricament busca escapar no poder veure les accions que l'han protar a aquest destí
Maria Teresa Valls ha dit…
Molt interessant! Una curiositat, el nom d'Èdip, en grec Oedipus ja ens indica que ell és el fill de Iocasta i Laios, ja que significa peus inflats. Ell és el nen que van lligar i intentar matar perquè no es complís la profecia, per això té els peus inflats. És interessant veure com pots tenir la resposta a un enigma tan a prop teu i no saber-ho.
Irene Roldán ha dit…
Bona entrada! M'agradaria comentar una cosa en relació amb la relació que té Èdip amb la seva progenitora i com es culpa a si mateix al final de l'obra. En canvi, Iocasta arriba a normalitzar la relació amb el seu fill per tal de no ser jutjada, ja que ella sí que sabia que estava amb el seu fill, però Èdip no era conscient que s'havia cassat amb la seva mare. Per aquest aspecte crec que Èdip és més innocent que Iocasta en aquest sentit i, per tant, no es mereixia el final tan traumàtic i tràgic.
Amina Boukhzar ha dit…
En aquest mite podem trobar molts temes a comentar! Per exemple que tan poderós era el destí pels grecs, encara que els personatges evitaven el que el destí els havia planejat van ser ells mateixos evitant el destí que van fer aquella profecia, realitat. També podem veure com els humans en saber les conseqüències d'alguns dels nostres actes intentem desesperadament que no passin i les acabem causant nosaltres mateixos, això és una mica complicat perquè actualment en la nostra societat no tothom creu en el destí, i també hi ha factors nous com la bona i la mala sort. A més que ens costa molt assumir que el que ha passat ha sigut per culpa nostra a causa d'una preocupació major a la qual s'havia de tenir.
Gil Claramunt ha dit…
Molt bona entrada!!! Aquest mite és molt interessant i és un clar exemple de les tragèdies romanes que s'expliquen a les històries i mites antics.
Cal destacar la importància que donaven els romans a les prediccions dels oracles i que creien cegament. En aquesta història, es veu com la predicció d'aquest s'acaba complint encara que ells intentin posar-hi entrevancs. Segons els romans no es podia escapar del destí predit pels oracles.

Molt bona feina!!!
Jana Bosch ha dit…
Si algo ens ensenya aquest mite és que no podem evitar el nostre destí. Per molt que intentem evitar el que estem destinats al final ens arriba, per tant crec que és millor acceptar el que ens ha de vindre que intentar canviar-ho, quan al final veiem que serà impossible.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES