L'ORIGEN DE LA LLETRA H

La lletra H, en català, és l'única lletra de l'abecedari que no presenta mai cap tipus de so. Vista l'existència d'aquesta lletra, vaig deduir que en un passat havia d'haver servit per alguna cosa, representar algun so o, com a mínim, marcar una pausa. Vaig buscar, doncs, en diferents pàgines web quin so tenia en el llatí clàssic, i això és el que vaig trobar:

En llatí clàssic, la lletra H tenia el mateix so que té avui en dia en l'anglès,el de la H aspirada (per exemple house en anglès, el so de la H seria el mateix que en llatí, per exemple a homo).

Tot i que algunes paraules tenien dígrafs que contenien la H, aquesta no feia variar la consonant que acompanyava, és a dir, que no es creava un so nou. N'hi havia quatre:

Ch: pulcher, pronunciat pulker

Ph: philosophia, pronunciat pílosopía

Th: thesaurus, pronunciat tesaurus

Rh: rhetoricus, pronunciat retoricus

El nom de la lletra H ve de l'hebreu heth, que vol dir tancat o vallat i el símbol de la lletra H en llatí representa un camí amb una valla al mig.

Representació de la H en diferents escriptures

Els primers en fer servir la H van ser els fenicis: La seva H es representava com dos rectangles inclinats i es pronunciava com una j espanyola poc forta. Llavors, els etruscs van adoptar aquesta lletra i van treure les línies superior i inferior en el símbol del fenici deixant el símbol de la H majúscula que coneixem. Més tard també l'adoptarien els grecs. Els llatins van agafar també aquesta lletra, però cada vegada i amb el pas del temps la pronunciarien menys fins deixar-la muda.

Miquel Aragonès

1Batx