RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (I)
Fa uns dies els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat els quals estem estudiant llatí i literatura castellana, ens vam dirigir cap a Tarragona amb l'objectiu de conèixer una mica més de la ciutat, veure'n les restes i un teatre: EL SOLDAT FANFARRÓ. Els alumnes de llatí durant les setmanes anteriors a aquesta vam estar fent un treball sobre la ciutat de Tarraco per coneixen més la història i les restes que en queden. Seguidament podreu veure algunes de les restes que n'han quedat fora d'aquesta ciutat romana.
Via Augusta:
Eva Bujons
1r Batx
Via Augusta:
La Via Augusta és una
resta romana que no només trobem a Tarragona sinó al llarg d'Espanya. És la
calçada romana més llarga d'Hispània amb una llargada aproximada de mil
cinc-cents quilòmetres. El seu traçat recorre des dels Pirineus fins a Cadis resseguint el mediterrani. Era la xarxa viària principal a la Hispània romana,
a més era l'única via que unia la península Itàlica amb la península Hispània.
Les seves etapes i distàncies són gravades als vasos Apol·linars o vasos de
Vicarello, quatre copes de plata trobades entre el 1852 i el 1863 a les aigües
termals d'Aquae Apollinares, Vicarello. Després dels Pirineus continuava a la
Via Domitia, a través de la Gàl·lia Narbonense i per fi a la ciutat eterna.
El seu nom original fou
el de Via Augusta Julia, en honor als emperadors Juli Cèsar i August, que van
intervenir en la seva construcció tot i que ha estat anomenada anomenada de
diferents maneres segons les èpoques: Via Hercúlea, via Heràclea, camí
d'Anníbal, via exterior, camí de Sant Vicent Màrtir i ruta de l'Espart.
Mapa Via Augusta
Necròpolis:
Al voltant de les vies
de sortida de Tàrraco, cap al sud-oest i prop del riu Francolí, es va
desenvolupar, una extensa àrea funerària on s'hi ha trobat els sepulcres del
bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, morts a l'arena de
l'amfiteatre l'any 259 d.C. És un dels cementiris més grans i importants de tot
l'occident de l'Imperi romà, amb 2.050 sepulcres datats des del segle III fins
al VII d.C, des de magnífics mausoleus fins a senzilles sepultures.
La Necròpolis es
completa amb una basílica construïda al s.V que disposa d'un baptisteri i de
cambres funeràries. A l'interior dels sepulcres s'hi ha trobat una gran
quantitat d'estris domèstics. En el material utilitzat per a la construcció
apareixen elements trets d'altres edificis i construccions de la ciutat com
carreus, motllures, marbres, rajoles...
Entre les peces
principals del museu en destaquem el sarcòfag anomenat dels Lleons, el
sacrifici d'Isaac, el de sant Pere i el de sant Pau.
Segons els estudis
realitzats per les restes, la població de Tàrraco tenia una estatura mitjana,
els homes mesuraven entorn de 1,65 cm i
les dones 1,54 cm, amb un gran
predomini de la tipologia mediterrània.
En època
imperial, molts ciutadans pertanyien a la tribu Galeria. Hi ha moltes
inscripcions de lliberts i destaca l'emigració de les persones vingudes de
les províncies
orientals i de l'interior d'Hispània. En el sector nord-oriental, rere el
museu, es poden veure les restes d'una vila suburbana amb uns petits termes,
cisternes i dependències d'ús domèstic i residencial. Aquesta vil·la va ser usada
durant els segles II i III. Posteriorment les seves restes es van aprofitar en
la necròpolis.
Restes de la necròpolis
Aqüeductes i termes:
El subministrament
d'aigua durant el període republicà va dependre del curs irregular del riu
Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en
un impressionant conjunt càrstic de cavitats i llac subterranis, situats sota
l'espai entre la basílica i el teatre. Per això, en la zona on es va estendre
la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació
de pous i de brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric
precedent i dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font
dels Lleons (C. Pere Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria
subterrània d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb
la finalitat de recollir aigua d'origen càrstic per dur-la fins al port
militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i
que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d'aigua.
Però en època imperial
l'aigua provinent del riu i de pous, fonts i cisternes va esdevenir insuficient
per a les necessitats creixents de la ciutat. Així és que al segle I d.C. es
van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària
des dels rius propers: dos captaven l'aigua del Francolí i un del Gaià. El més
llarg era el que avui encara presenta un tram d'uns 200 metres elevat fins a 26 metres per mitjà de dues
fileres d'arcs per salvar una barrancada. És el famós Pont de Diable o
aqüeducte de les Ferreres. La resta de la conducció es mantenia a nivell de
terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de
nivell.
Les intervencions
arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la
llum diverses estructures de banys, tant privats com públics. Destaquen les
termes públiques localitzades al carrer d'Apodaca (s. I d.C) i, sobretot, les
grans termes del carrer de Sant Miquel de model imperial (s. III dC).
Eva Bujons
1r Batx
Comentaris