LA BRUIXERIA A L'ANTIGA ROMA I GRÈCIA

La bruixeria és el conjunt de creences (els coneixements teòrics, pràctics i les seves activitats) atribuïdes a certes persones anomenades bruixes o bruixots, segons el seu sexe, que suposadament eren dotats de certes habilitats màgiques, per fer el mal o per fer el bé. 

En la antiga Roma i Grècia, la creença de la bruixeria es va anant estenent. Existia, però, una clara distinció entre els diferents tipus de màgia depenent del seu objectiu. La bruixeria benèfica es realitzava públicament, es considerava necessària i fins i tot existien funcionaris estatals, com els àugurs romans, encarregats d'aquesta activitat. Però la màgia realitzada amb l'objectiu de fer el mal (malèfica) era perseguida. S'atribuïa generalment la màgia malèfica a les fetilleres (en llatí maleficae), de las que hi ha moltes mencions en nombrosos autors clàssics. 

Segons els texts clàssics, les bruixes que podien convertir-se en animals, volar de nit i que practicaven màgia tant de profit propi com d'encàrrecs de terceres persones. Es dedicaven a la màgia eròtica. Es reunien de nit i invocaven amb els seus encantaments a deesses com, Hècate, Selene i Diana (deesses lunars).

La bruixa més coneguda de la literatura clàssica és un personatge mitològic,  Medea. Les habilitats màgiques de la bruixa era el domini de les pocions i filtres màgics.  Medea es representava com a adoradora de Hècate  (deessa lunar, que governava el cel, la terra i el submón), es va  convertir en l'exemple de la bruixeria en la literatura grega i romana.

Medea, de Frederyck Sandys

Fernanda Paredes

1r Batx