OBRES D'ENGINYERIA. L'URBANISME

Els romans van ser bons enginyers i arquitectes que donaven molta importància a la utilitat i a la grandària de les seves construccions i obres públiques. Tenien coneixements sobre els materials i les tècniques de construcció, ja que algunes d'elles provenien d'altres cultures. Dels grecs, en concret, l’ús de la columna havien heretat i l'arc i la volta dels etruscs. De tots els materials, els que més van utilitzar els romans van ser el maó, el formigó, l'estuc i el marbre.

La ciutat. L'estructura de la ciutat

Abans de fundar una ciutat el que solien fer eren alguns rituals religiosos pels augurs, que sobretot consistien en sacrificar animals per trobar en ells signes amb els que poguessin saber la voluntat dels déus. Després de saber que eren els correctes, posaven un límit a un terreny en concret que acabaria sent la nova ciutat amb una cerimònia que es duia a terme al principi d'inaguratio.

Quan ja tenien el perímetre en el que s'aixecarien les muralles, marcaven dos carrers per unir les portes de les muralles, un de nord a sud anomenat cardo maximus i un d'est a oest amb el nom decumanus maximus. A la intersecció es posava el fòrum. Els altres carrers es posaven en paral·lel a les dues artèries amb el model del grec Hipòdam de Milet, que era un traçat hipodàmic. Per tant, en aquest xarxa s'hi construirien les domus i les insulae.

Els romans volien escollir llocs que tenien bones condicions per construir les ciutats. Hi ha un llibre "Els deu llibres de l'arquitectura", de l'arquitecte Vitruvi, on es recullen els llocs arquitectònics més bons per a crear ciutat i infrastructures.

La ciutat model: Roma

Els orígens de Roma es van produir a la riba del Tíber, per uns pastors. Els reis etruscos la van envoltar de muralles i ràpidament la ciutat va créixer sense cap pla urbanístic i va haver-hi una distribució de barris i cases en els set turons sense ordre. La ciutat gairebé es va destruir després de que els gals l'envaissin al 390 a.C. La ciutat es va reconstruir de nou gràcies al director Camil.

Després de les guerres púniques, l'Estat va començar a expandir-se i va fer que sigues una de les ciutats més importants de tot el món, amb molta població que anava creixent cada cop més, ja que per exemple, en temps de Cèsar, hi havia 800.000 habitants. Roma, segons Ciceró, era bonica, però August va utilitzar el pla de sanejament i d'expansió durant la República i va fer que Roma deixés de ser de fusta i de maons i passés a ser de marbre.

Mentre regnava Neró al 64 d.C., va haver-hi un incendi de vuit dies que va destruir gran part de la ciutat. Al segle II la ciutat tenia una població de milió i mig d'habitants i va ser anomenada per l'historiador Ammià Marcel·lí "Ciutat Eterna".

El fòrum

El fòrum es trobava situat al centre i era la plaça principal de la ciutat. L’envoltaven edificis amb porxo i era la zona on es trobaven els ciutadans i la gran part de vida ciutadana. Al fòrum hi havia estàtues i arcs que recordaven fets i personatges de la ciutat. També, hi havia esteles o plaques de pedra amb textos per a que la gent els pogués llegir. Se celebraven actes religiosos, polítics i militars.

Es podien observar al fòrum monuments com:

- El Capitoli: temple de Júpiter, Juno i Minerva, que eren divinitats de l’Imperi.

- La Cúria, on es reunia l’Assemblea de la ciutat.

- La Basílica, que era una sala coberta on hi havia justícia i es feien actes comercials.

- Les tribunes, anaven destinades als oradors i als polítics.

- Els mercats, juntament amb les tabernae, era on s’intercanviaven coses comercials.

La xarxa de sanejament: les clavegueres

Els romans es preocupaven molt per netejar i sanejar les ciutats i com a conseqüència d’això, hi havia una xarxa de clavegueres en molts carrers de la ciutat. Aquestes eren canalitzacions tancades amb lloses planes que podien formar part del paviment de la ciutat o eren recobertes amb voltes de mig punt. Hi havia boques que feien que l’aigua de la pluja i d’altres llocs anés a parar a la claveguera. Des d’elles, les aigües residuals anaven fins els camps o rius fora de la mateixa ciutat.

Els edificis públics i les domus tenien canonades per a que l’aigua es dirigís a les clavegueres. Els rics eren els que s’ho podien permetre i la resta utilitzava mètodes públics. No sortia del tot car, però per a la gent era pagar i molt i preferien gastar aquests diners en altres coses com les gerres dels tintorers, ja que ells deixaven al costat de la porta dels seus establiments una guerra utilitzada com urinari. Vespasià va optar per posar el nom d’ ”orina pública” a aquest mètode amb un impost que donava als professionals per poder-ho gravar.

El sistema de clavegueres era un sistema de millores, ja que les condicions d’higiene als barris humils de la ciutat eren dolentes. Actualment n’observem restes d’aquestes clavegueres romanes a diversos llocs com: Tarragona, Barcino, Còrdova, entre d’altres.

El proveïment d’aigua

Els romans utilitzaven pous, cisternes i pons pel proveïment de l’aigua. Hi havia cisternes a les domus i d’aquesta manera, l’aigua es podia distribuir per mitjà de tubs de ceràmica pels llocs de la casa on els hi fes falta l’aigua. Al carrer era on es trobava la font pública.

Els romans van aportar una novetat: els aqüeductes, pel seu proveïment. Eren construccions que van permetre que l’aigua arribés des d’un riu fins a la ciutat. Primer es feia una filtració de l’aigua per depurar-la. Aquí hi havia canonades que feien que l’aigua no es quedés parada a partir d’una inclinació que es produïa des del principi del recorregut.

Per a que es salvessin els accidents orogràfics, utilitzaven murs per sostenir i galeries a les roques, arcades, i l’aigua circulava per aquí i pels arcs. Les galeries estaven formades per voltes i les parets d’aquests canals eren impermeables, pel material. Quan l’aigua anava pel recorregut, hi havia espais que ventilaven i netejaven.

Quan en el camí hi havia una vall, encara que sigues estreta, per salvar-la podien fer diverses coses, tot i que s’optava per utilitzar la tècnica del sifó, que consistia en obtenir diferent pressió d’aigua tan a l’entrada com a la sortida i si a l’entrada aquesta pressió era més alta, la pressió que obtenien feia que l’aigua continués el seu recorregut. Era una tècnica cara i que amb un cabal escàs d’aigua no funcionava.

Quan l’aigua arribava a la ciutat, era recollida al castellum aquae i el cabal es dividia en parts distribuïdes per al ciutat: una a les termes, l’altra a les fonts públiques i l’altra a les cases dels privilegiats ciutadans.

A Hispània hi ha aqüeductes, com els de Tarragona, Mèrida i Segòvia, per exemple.

Els ponts

Per salvar accidents geogràfics o per poder creuar els rius, hi havia ponts amb la tècnica de la volta construïts pels romans enginyers. Al llarg dels segles, aquestes obres s’han seguit conservant fins arribar avui als nostre dies. Als ponts s’aplicaven les indicacions de Vitruvi i havien de tenir solidesa i estabilitat (firmitas), de racionalitat de solució per obtenir la solució que es buscava (utilitas) i de bellesa i de la pròpia construcció (venustas). Els ponts millors conservats avui dia són el d’Alcàntara i Mèrida.

Pont de Mèrida Pont d'Alcàntara

Aquí us deixo un petit vídeo perquè ens fem a la idea de com era una ciutat romana, com es caracteritzava i quines infrastructures hi havia en ella.
Espero que us agradi.

Elena Martínez

1er Batx