ZEUS I SÈMELE

Escrita per Andrea - de gener 26, 2009

SEBASTIANO RICCI, Júpiter i Sèmele (1695)

Sèmele era filla de Cadme. Cadme va tenir quatre filles: Autònoe, Ino, Sèmele i un fill : Polidor. Zeus s’havia enamorat perdudament de Sèmele i a esquenes d’Hera s’hi va unir. El Déu, capriciós com era, va prometre a la seva enamorada que li concediria qualsevol cosa que ella demanés. Hera, per venjar-se, va enganyar-la i va fer-la caure en un parany. Persuadida per Hera, Sèmele va demanar a Zeus que anés a veure-la de la mateixa manera en què ho feia quan festejava Hera. Zeus, que no podia negar-s’hi, va presentar-se al seu tàlem amb un carro de llamps i trons i va llençar un llampec. Sèmele, morta de por, va morir i Zeus va agafar el fetus d’enmig del foc i va cosir-se’l a la cuixa.

Quan Sèmele morí, les seves pròpies germanes van anar dient que aquesta havia estat amb un mortal i, en acusar falsament Zeus d’aquest fet, ell la fulminà. Passaren uns mesos i la naixença de Dionís va donar-se quan el seu pare, Zeus, va descosir-se’l de la cuixa... és per aquesta raó que a Dionís se l'anomena com el “nascut dues vegades”.

Quan Dionís neix, Zeus el confia a Hermes i aquest el porta amb Ino i Atamant, els quals van ser finalment convençuts per a criar-lo com a una noia (tal com Zeus ho havia manat). Hera, però, indignada com estava, va fer embogir als cuidadors i Hermes va haver de portar Dionís fins a Àsia, amb les nimfes de Nisa.

Podem veure en les Metamorfosis d'Ovidi, com Juno du a terme una cruel venjança sobre Sèmele. El següent fragment d'Ovidi ho explica:

Va desfermar la llengua cercant una discussió: “Què he aconseguit amb discussions un i altre cop?”, va dir finalment. “He d’atacar-la a ella; l’he de perdre, si és que tinc dret a ser anomenada la poderosa Juno, si sóc digna de dur a la mà dreta un ceptre de pedres precioses, si sóc la reina, i la germana i l’esposa de Júpiter, –almenys la germana segur que ho sóc!. A mi em sembla que ella ja va quedar contenta amb l’aventura i que l’insult al meu llit va ser cosa d’un moment. Però ha quedat embarassada! Només faltava això! La seva panxa grossa fa ben evident la falta i pretén ser mare només gràcies a Júpiter, cosa que amb prou feines he aconseguit jo; a tals extrems arriba la confiança en la seva bellesa. Ja m’encarregaré jo que sigui la seva perdició. O jo no sóc filla de Saturn o el seu Júpiter la llançarà de cap a les aigües de l’Estix”.

Després d’haver parlat així, s’aixeca del seu tron i es dirigeix, coberta per un núvol de color safrà a casa de Sèmele; abans de dissipar el núvol va disfressar-se de vella, va omplir-se les temples de cabells blancs, va solcar el seu rostre d’arrugues i va posar-se a caminar amb els membres corbats i el pas tremolós; va començar a parlar també amb veu de vella, precisament la mateixa de Bèroe d’Epidaure, la dida de Sèmele. Començaren a xerrar i, quan després d’una llarga estona de conversa, van mencionar el nom de Júpiter, va sospirar i va dir: “ja m’agradaria que fos Júpiter, però tot això em fa por; molts homes han fet veure que eren déus per ficar-se en el llit de dones castes. Que sigui Júpiter no és suficient; si ho és de veritat, que doni prova del seu amor; demana-li que t’abraci amb la mateixa aparença i revestit de la mateixa grandesa que té quan el rep la gran Juno, que abans de visitar-te s’abilli amb tots els seus atributs”.

GIULIO ROMANO, El naixament de Bacus

Amb aquestes paraules havia instruït Juno la ignorant filla de Cadme, i ella va demanar un do a Júpiter sense dir-li de què es tractava. El déu li respongué: “Tria, res no et serà refusat. Perquè n’estiguis més segura, prenc per testimoni el riu de l’Estix, el déu que temen els altres déus”. Contenta del que serà la seva ruïna, massa poderosa, i a punt de ser destruïda per la complaença del seu amant, Sèmele va dir: “Amb la mateixa aparença que tens quan t’abraça la filla de Saturn i us uniu amb els lligams de Venus, així vull que et presentis a mi”. El déu va voler tapar-li la boca mentre parlava, però la seva veu ja s’havia escampat ràpidament per l’aire. Va gemegar; ella no podia ja fer-se enrere del seu desig, ni ell del seu jurament.

P.P. RUBENS, Júpiter i Sèmele (s.XVII)

Aleshores, ple de tristesa, va pujar dalt del cel, amb un gest va aplegar els núvols, que van seguir-lo, i hi va afegir pluja, llampecs, barrejats amb vent, trons i, inevitablement, el llamp. Tanmateix, fa el que pot per treure’s forces i no pren el foc que havia utilitzat per atraure Tifoeu, el gegant de cent braços; hi havia massa violència. Hi ha un altre llamp més lleuger, que les mans dels ciclops van dotar de menys virulència i foc, i també de menys còlera; els déus l’anomenen l’arma de segona. Pren aquesta i entra a la casa d’Agènor. El seu cos mortal no va poder suportar aquell cataclisme celestial i va cremar-se a causa del do del seu espòs. L’infant en gestació és arrabassat del ventre de la mare i, fràgil com era, cosit a la cuixa del pare – si és que això es pot creure- fins a completar el temps de l’embaràs.

Les representacions següents són representacions del mateix mite al llarg de la història: