VENUS A VULCÀ

Avui us presento un sonet que va escriure el rector de Vallfogona. Tracta de Venus que es queixa a Vulcà perquè sempre l'ha està espiant.




El nom real del rector de Vallfogona és Francesc Vicent Garcia i va nèixer al 1579 a Tortosa. Va ser el primer escriptor de poseia catalana barroca. La seva obra es mou en tots els gèneres (poseia, teatre i prosa). 


Va adquirir una enorme fama i es va mantenir inalterada, superant les censures de la Inquisició, fins al triomf de la Renaixença. Llavors la critica el va acusar de tenir ell la culpa de la castellanització literària i de la decadència de la literatura catalana.

Aquest és el poema:

SONETO XIX
Venus á Vulcano

Marit impertinent que preteneu,
Cuand ab tan gran rigor me perseguiu,
Y axí vostra deshonra descubriu,
Com si fentho, guanyaseu jubileu?


Per vida vostra, que no me enfadeu;
Perque si altra volta os hi atreviu,
Mentres que bellugar vos veurán viu,
La esquena os palmará algun tirapeu.


Y al contrari, si veeu y si callau,
Y lo sonso anau fent com qui no hi véu,
Tindreu tot quant podreu imaginar:


Aneu considerant lo que guanyau
Sufrint; y no sufrint lo que perdeu:
Y axí, marit, no hi ha, sino callar.


Rector de Vallfogona

Com potser ja sabeu, Venus estaba casada amb el déu Vulcà, però, tot i això, tenia relacions amb altres homes. Una d'aquestes relacions era amb el déu Mart. Es van veure diverses vegades sense que Vulcà ho sapigués, però quan es va assabentar va planejar la seva venjança cap a la seva esposa. 


Va fer una reixa de acer i la va posar al voltant del llit. Quan Venus i Mart van jeure, la reixa va caure damunt seu sense que es poguessin moure. Llavors Vulcà va cridar els altres déus per a què observessin aquella escena.

El poema està situat després d'aquest fet. Comença preguntant al seu marit què és el que vol quan la persegueix amb tanta exigència i descobreix la seva deshonra a més de deixar-los en ridícul davant de tots els altres déus.

Després comença amanaçant-lo, dient-li que no la faci enfadar, ja que si torna a passar alguna cosa així, els altres el veuran viu però per darrera ella li anirà posant trampes per a venjar-se.

Però si en canvi, veu la infidelitat i calla, ella li donarà el que vulgui. Acaba dient que pensi en el que perd patint per les seves infidelitats i el que perd callant-se el que veu. De manera que ella mateixa arriba a la conclusió de què és més efectiu que calli si veu alguna de les seves infidelitats.



Us deixo amb un poema musicat del rector de Vallfogona: "A la inconstància de les dones".




Què en penseu del poema? No creieu que Venus mostra tenir molt més poder que Vulcà?

Aina Gràcia
2n Batx

Comentaris

Laia Fernández ha dit…
sempre havia escoltat a casa parlar del rector de Vallfogona. la història del trio de Venus/Mart/Vulcà m'ha interessat molt, sobretot l'escena en que cau el llit d'acer a sobre dels protagonistes i Vulcà crida als altres Déus perquè vegin l'escena. bona entrada!
Nerea ha dit…
L'escena en que cau el llit d'acer a sobre dels protagonistes i Vulcà crida als altres ens sorprèn a tots, es una historia que no havia sentit a parlar mai, crec que històries com aquestes es tenen que donar més a saber.
Molt bona entrada
Glòria Gendre ha dit…
Jo tinc una pregunta i es que so Venus és la deessa associada amb l'amor, com pot enganyar a Vulcà amb Mart.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES