LES SIRENES EN LA MITOLOGIA GREGA

Avui en dia, si a qualsevol de nosaltres ens demanessin què és una sirena, nosaltres respondríem sense dubtar que és una criatura (per alguns real, per altres fictícia) que viu al mar, amb la part superior del cos igual que la humana, però a la inferior hi té cua de peix. Aquesta és la descripció que tothom o la gran majoria donaria.

Una sirena, John Williams Waterhouse, 1901

Doncs si fóssim a l'antiga Grècia hauríem fet una descripció ben diferent. En la mitologia grega les sirenes eren un híbrid amb cap de dona i cos d'ocell rapinyaire. Atreien als navegants amb el seu dolç cant conduint-los a un destí fatal, el naufragi. El primer cop que van aparèixer en literatura va ser en la Odissea, d'Homer, portant a crear milers de llegendes sobre elles. En aquest llibre apareix Ulisses combatent amb les sirenes alades en el seu retorn a casa després de la guerra de Troia.

Lècit amb sirena, s.IV a C

També es diu que les sirenes, amb el seu dolç i peculiar cant van decidir competir amb les muses, les sirenes acabaren perdent i en senyal de victòria les muses els van arrancar les plomes. Les sirenes, derrotades i desplomades van acabar a les roques de bora les costes, esperant que algun vaixell naufragues per culpa del seu cant, que era l'únic que els quedava.

No es sap amb certesa què va ser el que va fer que les sirenes passessin de ser mig aus rapinyaires a mig peix, però se suposa que és degut a la seva associació amb el mar que aquests essers mitològics canviessin la seva aparença.

Ulisses i les sirenes, Draper Herbert, 1909

Marc Gómez
1r batx

Comentaris

Irene Altés ha dit…
Bona entrada! Realment és molt curiós com han passat a ser meitat ocell a meitat peix. De fet, amb aquest canvi, també es va començar a dir que, quan cantaven per atreure els mariners i els feien caure a l'aigua, se'ls emportaven amb elles a les profunditats del mar. Clarament aquests moririen ja que no podem respirar sota l'aigua, així que per molt belles que poguessin ser, eren temudes pels navegants.
Iman Barmou ha dit…
Bona entrada!, que curiós que a l'antiga Grècia la descrivien amb mig cos de dona i mig cos d'ocell rapinyara i que després les sirenes compateixin amb les muses, cosa que al final van perdre les sirenes i per castigar-les van arrancar les plomes del seu cos.
Laura Font ha dit…
Molt bona entrada, aquest éssers mitològics sempre ens han fascinat sobretot els nen més petits ja que sempre s'han fet grans representacions cinematogràfiques que es fan destinats sobretot pels més petits, per això ens interessen tant aquestes criatures, tenen una aura de misteri molt interessant i que ens fa qüestionar si realment existeixen o no.
Sara Torres Pedret ha dit…
Una entrada interessant! El que m'ha sorprès més sobre aquest mite és que els grecs tenien un concepte tan diferent del que ara nosaltres tenim sobre les sirenes, ja que com bé has dit per ells les sirenes eren cap de dona i cos d'ocell rapinyaire, i per nosaltres en el primer que pensem és que la part superior és humana i la part inferior és de peix. Bona entrada!
Bassma Boukilou ha dit…
Bona entrada! Aquí podem apreciar com els humans tenim una idea diferent de com són les sirenes en canvi a l'antiga Grècia és una cosa molt més diferent i m'ha semblat interesant que a l'antiga Grècia les sirenes fossin un híbrid amb cap de dona i cos d'ocell rapinyaire. Avui en dia a les pel·lícules i a les imatges les sirenes no son com les de l'antiga Grècia si nos com nosaltres pensem que son (par superior cos humà i inferior cua de peix).
MANAL BOUKILOU ha dit…
Bona entrada. No en tenia ni idea que en l'antiguitat les sirenes fossin un híbrid amb cap de dona i cos d'ocell rapinyaire, és molt curiós. A part de que el seu cant et porti a un destí fatal, poden ser realment mortals. És molt bona entrada ja que podem veure com les sirenes, ara, en l'actualitat les descrivim molt més diferent que abans.
Gina Rodrigo ha dit…
És curiós veure com les coses es poden anar canviat amb els anys, com en aquest cas l'animal que inspira a les sirenes. Crec que pot ser interessant que parlis de més éssers mitològics.
Justie Anaman ha dit…
Una entrada molt interessant. Em fascina molt aquestes criatures. Mai vaig arribar a pensar que les sirenes serien representades com a perilloses i malignes com ens mostren a l'Antiga Grècia i a la mitologia, suposo que per la causa de com la indústria cinematogràfica les retrata com ara a les sèries: "Les sirenes del Mako", "H2o"...
Dit això, la imatge i la representació de les sirenes a la societat moderna ha anat evolucionant i canviant al llarg del temps. Ja que històricament sovint eren representades com a criatures perilloses i seductores que atreien els mariners a la seva mort. En l'actualitat, la imatge d'aquests ha tornat més diversa i matisada.
Doae Boussatta ha dit…
Molt interessant... Qui diria que en l'antiguitat les sirenes eren representades amb meitat de cos marí i meitat d'ocell. Avui en dia hem vist les sirenes representades com a éssers bells i dolços, amb cos de donzella i cua de peix, decorades amb perles i cristalls preciosos.
Lucas Torres ha dit…
Es molt interessant que, en el pas del temps, hem canviat les seves característiques i les seves aparences, encara que es manté la seva característica de tenir una veu celestial.
Angie Soto ha dit…
Molt interessant. Em sembla molt curiós que passessin de ser mig ocells a ser mig peixos, però es molt entretingut llegir-ne al respecte. M'ha agradat molt.
Edurne Ruiz ha dit…
Em sembla molt interessant que abans de ser representades meitat peix, fossin meitat ocell. Sempre he tingut el dubte de com es van originar les sirenes i perquè sempre tenen aquesta tendència a voler ferir a les persones. A totes les pel·lícules i sèries que apareixen són representades com éssers espantosos, menys a la Sireneta. Donant alguna hipòtesi, crec que va ser una cosa relacionada amb els déus.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES