ELS NAIXEMENTS A L'ANTIGA ROMA

Inspirada per la recent entrada de la meva companya Judit Osuna, Món funerari a l'Antiga Roma, he decidit parlar sobre els naixements dels infants a l'antiguitat romana.

En aquella època, hi havia diversos mitjans de regulació de la natalitat acceptats i legals. Es podia recórrer a diversos mitjans de contracepció d'una eficàcia més aviat dubtosa, com per exemple ungüents espermaticides, diafragma, rentat després de l'acte o màgia. L'avortament era força practicat, tot i que va ser il·legalitzat durant l'imperi.

Però bé, un cop l'infant naixia, era dipositat als peus del pare, que el reconeixia alçant-lo en braços. Si el rebutjava, era exposat en un clot per a escombraries on moria si ningú el recollia per fer-ne un esclau o una prostituta. L'abandonament era causat per malformacions de la criatura o raons econòmiques, i era més freqüent en el cas de les nenes que dels nens. Els pobres renunciaven als seus fills quan no els podien mantenir, mentre que els rics ho feien per evitar dispersar el patrimoni de l'herència. Per ells, dos o tres fills era l'ideal. Un altre motiu podia ser per amagar l'origen il·legítim del nadó, ja fos per l'adulteri de l'esposa o per altres raons.

Un cop reconegut, el nadó era purificat en una cerimònia davant l'altar domèstic (lustratio) i se li penjava al coll una butlla o amulet d'or o de cuir. Si era nen, se li donaven els tria nomina. Si era nena, només rebia un nom.

Butlla

En cas de no tenir fills naturals o que aquests no complissin les expectatives dels pares, l'adopció era molt freqüent, i en les classes benestants, servia per impedir l'extinció d'una família o per escollir un hereu o successor polític.
Més tard, l'adopció es va convertir en una pràctica habitual en la transmissió del poder imperial. Perquè un infant fos adoptat no era cap impediment que el pare biològic visqués ni que el nou fill fos adult, ja que tan sols es tractava d'una qüestió d'interessos econòmics o polítics.

En les famílies benestants, el fill acabat de néixer s'entregava a una dida que l'alletava i li ensenyava a parlar i contribuïa en la seva educació. Per això sovint era grega, perquè així el nen aprenia el grec de petit. Fins als dotze anys, el pedagog li ensenyava a llegir i a escriure. Els infants sovint vivien lluny dels pares, en una villa del camp.

 Il·lustració d'una villa al camp

Els nens més afortunats distribuïen el seu temps entre jocs i estudis, i els menys afortunats, entre pocs jocs i molt treball.

Però en aquella època la infantesa era més curta. Un nen de tretze anys era considerat adult i podia estar en condicions de casar-se, encara que això no era el més habitual.

Diverses escenes de la vida d'un infant en el sarcòfag de Corneli Estaci, Musée du Louvre, s. II dC

Marta Orte
1r Batx

Comentaris

Martina Vilar ha dit…
Aquesta entrada l'he trobat super interessant! Hi ha alguna cosa que m'ha sorprès molt és quan has dit que l'infant era nascut, era dipositat els peus del pare, que el reconeixia alçant-lo en braços, i si no ho feia, el rebutjaven, quan has dit que el rebutjaven m'ha impactat i he hagut que tornar a llegir. Molt bona feina!
Anònim ha dit…
Encara estic xocat pel que has explicat del rebuig dels nens al néixer. Trobo incomprensible que el pare hagués de decidir si volia o no el fill, i en cas que no, engegar-lo a una vida miserable.
Ens hem d'alegrar que el món dels drets humans hagi millorat tant perquè ja no passin coses d'aquestes.
Èlia Vilà ha dit…
Tal com diuen en Ferran i la Martina, jo també he quedat impactada en llegir que el pare podia rebutjar el seu fill tan fàcilment, com si res. Una cosa que no he acabat d'entendre és quan has dit que si l'infant era un nen, rebia els tria nomina, però si era nena només un nom. A què et refereixes? Al nom propi?
Unknown ha dit…
Exactament Èlia, l'infant mascle rebia tres noms propis, i en canvi la nena, tan sols en rebia un.
Èlia Vilà ha dit…
Merci per respondre Marta. Saps si aquest fet tenia alguna raó? Tenir tres noms era millor?
Unknown ha dit…
No em sorprèn gaire que hagi diferencia entre nen i nena, ja que en alguna entrada crec que es va dir que en aquella època la població era normalment masclista. També m'ha impactat que quan el nadó naixia podia ser abandonat i o no perquè els pares ho volien o no. Perquè tenir un fill si no el podem mantenir? Quin dret té l'humà d'agafar una cria abandonada per fer-la esclau/va o prostituta? De veritat, no se si mai arribarem entendre aquest món.
Unknown ha dit…
Èlia, ja que no sabia la resposta al teu dubte, he buscat pel blog i he trobat una entrada que en parla. Els nens tenien tres noms, i cadascun d'ells significava una cosa. El primer, era el praenomen, i era el mateix que el d'algun avantpassat. El segon, era el nomen de la família. Per últim, el cognomen s'adjudicava per diverses raons o anècdotes. A les nenes, en canvi, se'ls posava només el nomen de la família. Per tant, totes les nenes d'una família es deien igual, l'únic que les diferenciava era que se'ls afegia un cognomen que era un numeral per indicar la seva posició de naixement. Si vols, per ampliar la meva resposta, pots donar una ullada a l'entrada. Te'n deixo l'enllaç a continuació: http://classicsalaromana.blogspot.com/2011/11/els-noms-dels-romans.html
Unknown ha dit…
És curiós i molt trist que fos legal tal barbaritat com abandonar els teus propis fills si no els volies i d'una manera tant poc humana, tot i així m'ha impactat molt el masclisme que predominava en la seva cultura. Molt bona entrada i molt interessant!
Helena ha dit…
Era una tradició clarament molt diferent a la nostra avui en dia. En l'actualitat no existeix l'opció de desentendre't al 100% del teu fill, almenys t'obliga la llei. Encara que no coincideixi amb la meva moral, intento entendre la seva mentalitat i arribo a la conclusió que un fill amb mal formacions podia resultar "inútil" per a la feina i requeria masses necessitats massa dificils de proporcionar per l'època.
Judith Rodríguez ha dit…
Em sorprèn veure el masclisme tan absolut que hi havia en aquelles èpoques, la figura del pare era la principal, la màxima autoritat. El fet que tingués el poder de decidir si criar al fill o abandonar-lo m'impacta molt, ja que tot i que la dona és qui pateix durant el part i ha de sobreviure a l'embaràs, no té ni dret ni vot a l'hora de prendre aquesta decisió tan important, molt trist tot plegat.
Trobo que aquesta entrada és molt interessant i ens mostra molt bé la manera que tenien de pensar els romans.
Unknown ha dit…
El fet de que fóssin abandonades més nenes que nens és comprensible ja que quan la filla es casava se'n anava a viure amb la família del noi i no tenia germans homes els pares es quedaven sense hereu i per tant això per ells era un problema. Tot i això no entenc que abandonéssin el seu propi fill i el deixéssin morir si ningú el trobava abans.
Alba Le Riera ha dit…
El fet de que els pares de la família tinguessin autoritat per decidir si el fill era digne de formar part de la família i sinó deixar-lo morir és impensable. Per sort la humanitat ha evolucionat respecte això i les coses es fan diferent. Una entrada molt interessant.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES