LA RELIGIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

Els grecs creien en molts déus, per tant eren politeistes. Els seus déus tenien aparença humana i tenien tan virtuts com defectes, aquests defectes portaven molts conflictes tan entre ells, com entre ells i els mortals. Aquestes divinitats eren immortals i gaudien de poders sobrenaturals i gaudien de la seva estància permanent a l'Olimp. A diferència del Déu cristià, els déus grecs no eren omnipotents, sinó que cada un tenia un poder específic diferent. Una altra diferència molt important entre la nostra religió i la grega és que els déus grecs no són creadors de l'ésser humà.

Els homes i els déus es relacionaven entre ells, i de la unió d'aquests obtenien els anomenats herois o semidéus. 

La narració de la història d'aquests déus s'anomena "mitologia". Servia a la societat per donar respostes a les grans preguntes de la humanitat

Cada una de les polis tenia les seves divinitats però, el més important de tots va ser Zeus, considerat pare de la humanitat. Les polis tenien déus per obtenir, a canvi del culte, protecció.

Es celebraven festes en honor als déus. Una de molt coneguda és la competició dels Jocs Olímpics (mentre se celebraven festes hi havia competicions esportives), que es celebrava cada quatre anys, on hi participaven totes les polis gregues. Mentre es portava a terme aquesta celebració hi havia una treva per les polis que estaven en guerra. 

Els déus habitaven temples on els seus fidels els hi portaven ofrenes, majoritàriament sacrificis d'animals.

Segons els grecs, els déus estaven dividits en tres grups: el cel, el mar i la terra. Hi havia dotze déus olímpics, que eren:

-Zeus (llamp)   -Hefest (foc)       -Artemisa (caça)   -Posidó (mar)

-Hera (família)  -Apol·lo (bellesa)  -Ares (guerra)      -Hermes (comerç) 

-Atena (saviesa) -Dionís (vi)     -Hèstia (llar)         -Demèter (agricultura)


Loggia di Psiche, Rafael

A part de les dotze divinitats, hi havia uns déus que eren mencionats a vegades entre els dotze déus principals:

-Hades (inframón)    -Asclepi (medicina)      -Eros (amor sexual i bellesa)               -Hebe (escanciadora)     -Pan (pastors i ramats)       -Persèfone (primavera)   

COM ES COMUNICAVEN ELS MORTALS AMB ELS DÉUS?

Els déus es comunicaven amb els mortals per mitjà de somnis, oracles, auspicis... Per entendre millor els seus missatges es necessitava l'ajuda de sacerdots, endevins, etc. Es comunicaven molt sovint quan havien de prendre decisions difícils.

Quan hi havia catàstrofes que passaven per culpa dels déus, era molt important saber per què estaven enfadats, per així poder calmar la seva fúria i arribar al seu perdó. Els grecs creien que els déus decidien el seu destí, de manera que no eren lliures dels seus actes i no podien canviar-ho. D'aquesta manera, tot i no ser lliures, eren més feliços ja que no tenien que carregar amb la consciència dels seus actes. Per ells el món està dominat pel destí, pel caos i pels designis dels déus.

DIVISIÓ DE DÉUS:

Els antics grecs diferenciaven entre dos tipus de déus:

THEOS: Es referien als déus més poderosos.

DAIMON: Eren referits per parlar de déus que intervenien durant un període curt de temps i d'una manera concreta en la vida dels humans. Se'ls va identificar com els guardians dels mortals (protectors).


En aquest vídeo ens explica la religió de l'antiga Grècia

Paula García Balbín

4t ESO

Comentaris

Anònim ha dit…
Molt interessant, no sabia que els déus es dividien en dos tipus. Respecte això, no he entès del tot que és un déu Daimon, em podries donar un exemple d'algun déu d'aquest tipus?
Anònim ha dit…
He estat buscant informació i hi ha diferents versions del que eren els daimons. Per Homer era una divinitat indeterminada. Per Hesíode eren homes que Zeus havia convertit en protectors dels mortals. Més tard, Plató va dir que eren figures entre els deus i els homes ja que havia de transmetre els assumptes de uns als altres. Segons ell els daimons havien de conduïr als homes al llarg de la seva vida.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES