LA CREACIÓ SEGONS LA MITOLOGIA ROMANA

Abans que existís l'univers, els tres elements principals, cel, terra i mar estaven combinats en un de sol anomenat Caos, una força mística que apareix abans que qualsevol cosa, abans fins i tot del cosmos sencer. Llavors el déu del mar, Urà, va prendre  Gea com a esposa i va exiliar el cel a les altures, donant-li la missió de protegir el món. Així doncs el cel va separar el Panteó, món dels déus, de l'inframón, terra de dimonis.
Urà i Gea van tenir quatre fills: Saturn, Oceà, Vesta i Anteo. Saturn va derrocar el seu pare castrant-lo, els testicles van caure al mar i de l'espuma seminal que es va generar al mar en va néixer Venus.
Escena de la castració d'Urà representada per Giorgio Vasari (1556)
Saturn va prendre el tron i es va casar amb una tità, Rea. Aquests van tenir fills tot i que saturn no els desitjava. Plutó, Neptú i Júpiter. Neptú i Plutó van ser devorats pel seu pare, en un intent d'evitar que li prenguessin el tron. Júpiter va ser salvat per sa mare, Rea, la qual el va amagar a la illa de Creta i va demanar a uns sacerdots que el protegissin. Rea va mentir a Saturn dient-li que Júpiter havia mort en el part i li va portar, per suplantar el cadàver, un sac de pedres el qual saturn va devorar.
Saturn devorant un fill, Francisco de Goya (1819)
Júpiter, un cop crescut, es va assabentar d'això i va iniciar una guerra contra Saturn ajudat per la tità de la saviesa, Metis. La guerra va durar 10 anys. En un principi li va donar per beure una poció que va fer que vomités als seus fills Neptú i Plutó. La guerra va continuar amb Saturn contra Júpiter, Neptú, Plutó, Venus, Ceres, Metis, Vesta i Juno. Saturn va perdre la guerra i va ser desterrat al món terrenal, al Laci, on hauria ensenyat agricultura als homes.
Llavors, Júpiter i els altres déus es repartiren els poders. Júpiter havia assassinat a la seva dona Metis quan va saber que estava embarassada, així que es va casar amb Juno, amb qui va tenir  Mart i  Vulcà. Júpiter sempre li va ser infidel i va tenir molts fills amb mortals.
Júpiter i Juno, Annivale Carracci (1597)
Júpiter li va demanar a seu fill Vulcà que creés el que ell va anomenar "mortals".
La primera raça era feta d'or i era molt fràgil, i com que no van aprendre el cultiu es van extingir.
La segona raça era feta de plata, i tot i que van aprendre a cultivar gràcies a Saturn es van extingir ja que no es van poder reproduir i van morir davant del fred de la fúria de Juno, sempre gelosa per les infidelitats de Júpiter.
La tercera raça era feta de coure i ferro i va sobreviure gràcies a Prometeu i Pandora. El primer va ensenyar el foc als mortals, que havien après a cultivar gràcies a Saturn. I així va sorgir l'espècie humana.
Escena de prometeu robant el foc (1637)
Miquel Aragonès
1 Batx

Comentaris

Una entrada molt interessant Miquel! És molt curiós el fet que existeixin tantes interpretacions sobre la creació en les diferents cultures i, de fet, no coneixia la creació segons la mitologia grega, tot i que n'havia sentit a parlar. Així doncs, em sorprèn molt el fet de com va sorgir l'espècie humana.
Tot cercant informació, he trobat un altre mite molt interessant i sorprenent sobre la creació del món:
Al principi Eurínome, la Deessa de Totes les Coses, va sorgir nua del Caos, però no va trobar res sòlid en què recolzar els peus i, en conseqüència, va separar el mar del firmament. Dansà i s’apoderà del vent nord, el va fregar entre les seves mans i va sorgir la gran serp Ofió. Eurínome va ballar per escalfar-se, cada vegada més agitadament, fins que Ofió es va enroscar al voltant dels membres divins i es va ajuntar amb la deessa. Així va ser com Eurínome va quedar embarassada. Després va assumir la forma d’un colom i al seu temps va posar l’Ou Universal. A petició seva, Ofió es va enroscar set vegades al voltant d’aquest ou, fins que es covà i dividir en dos. D’ell van sortir totes les coses que existeixen, els seus fills: el sol, la lluna, els planetes, les estrelles, la terra amb les seves muntanyes i rius, els seus arbres, i les herbes i criatures vivents.
Anònim ha dit…
M'ha semblat molt interessant i curiós perquè mentre llegia anava relacionant alguns fets en relació a la Creació de la Terra segons el cristianisme i les classes de filosofia que estem realitzant aquest curs. Quan parles del "caos" o de la divisió de la terra entre cel i infern, reflexiones i de vegades fins i tot penses quin punt de veritat té tot plegat.
Angie Pérez ha dit…
M'ha semblat molt interessant l'ultima part de l'entrada i per això he fet una mica de recerca, això és el que he trobat. En la mitologia grega es divideix la aparicions dels humans en diferents edats, amb diferents tipus d'humans cadascuna. Són un total de 5. La primera coneguda com l'Edat d'Or, en la qual regnava com déu suprem Cronos, vivien uns éssers humans que eren tot virtuts i no patien cap tipus de sofriments, ni tan sols en morir, ja que la mort els arribava com un dolç somni. A aquests humans es van convertir en esperits benignes que protegeixen als humans. A aquesta edat li va seguir la de Plata, en la qual el éssers humans eren descrits com "ignorants", violents i que no oferien culte als déus. A aquests, Zeus els acabà fulminant falta de culte als déus. El va seguir l'Edat de Bronze, els humans només sabien usar les armes i guerrejar. Li seguiria l'edat dels herois i semidéus, alguns també la coneixen com l'altra edat de bronze, en la qual es produïa la majoria de les històries mitològiques. Finalment l'edat actual, la de ferro, en la qual ningú es lliura del treball i les fatigues encara que també s'hi barreja una mica d'alegria.
Martina Vilar ha dit…
Aquest article és interessant, no havia sentit mai aquesta història, el que m'ha sorprès més és quan en Saturn menja els seus propis fills, excepte en Júpiter, i quan en Júpiter es fa gran i s'assabenta, llavors inicia una guerra contra en Saturn i li dóna una poció perquè vomités els seus propis fills. Aquesta part m'ha fet molta gràcia. Són unes imaginacions extraordinàries.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES