HADES: EL DÉU DE LA MORT

En la mitologia grega, el món dels morts era l'Hades, on anaven les ànimes dels difunts i també lloc de residència del déu de la mort . En la mitologia romana es relacionava l'Avern (un cràter ubicat a prop de Cumes, sud d'Itàlia) amb tot el món dels morts.

El nom d'Hades deriva de l'estança d'un mort o l'invisible. Era fill de Cronos (déu del temps) i Rea. Germà de Posidó, Zeus, Hera, Hèstia i Demèter. Com també els va passar als seus germans va ser devorat pel seu pare, Cronos, i va ser alliberat pel seu germà Zeus.


Durant la guerra dels Titans va lluitar amb els seus germans i els ciclops li van donar un casc que el feia invisible. En acabar la guerra els germans es van sortejar la sobirania i a Hades li va tocar l'inframón.

Abans de l'entrada a l'Hades hi havia l'Om dels Falsos Somnis d'on penjaven falsos somnis sota cada fulla: la por, la fam, l'angoixa o la vellesa. Juntament amb ells hi habitaven els plaers perversos.

Hades era un amo despiatat que no permetia la tornada a la terra de cap dels seus súbdits. Comptava amb l'ajut de tot de dimonis i genis tals com Caront, el barquer i tenia al seu costat a Persèfone, no menys cruel. 

Segons la mitologia, les ànimes difuntes esperaven a la vora de la llacuna Estígia, on el ja mencionat Caront, les recollís i les portava a l'altre costat. Aquells que no havien estat enterrats amb dues monedes a la boca estaven condemnats a quedar-se a la vora eternament.

Una vegada a la vora, vigilant les portes de l'Hades s'hi trobava el Ca Cèrber, un gos infernal de tres caps que no deixava entrar vius ni escapar morts. Més enllà de les portes de l'infern s'hi trobava el Camp dels Asfódels, on vagaven les ombres dels morts i on s'hi trobaven els esperits menors. Allà s'hi trobava el riu Lete de l'oblit i el Mnemosini de la memòria. Més enllà es trobava la Plana del Judici o a vegades un pati interior al Palau d'Hades on es trobaven els tres jutges infernals. Un cop jutjades les ànimes eren enviades al Tàrtar si eren malvades i als Camps Elisis si eren virtuoses, o bé tornaven al Camp dels Asfódels si no eren ni una cosa ni l'altra. 

Més enllà de la Plana de Judici, es trobava el Palau d'Hades, on vivia amb la seva dona abans mencionada, Persèfone.



                         El rapte de Persèfone Gian Lorenzo Bernini (1621-1622)


                             El rapte de Prosèrpina Peter Raul Rubens (1636-1638)




Angie Pérez
 4t ESO

Comentaris

Una entrada molt interessant! És més, a través d'aquesta entrada podem entendre i saber com percebien el món els romans, és a dir, ens mostra la importància del déus en la vida quotidiana de les persones.
M'ha sorprès molt la forma en què es creia que els humans eren salvats o condemnats a l'infern. De fet, l'arma d'Hades era un ceptre de dues puntes que utilitzava per destroçar tot el que se li creuava pel seu cami que no era del seu gust.
Unknown ha dit…
Molt intreressant com sempre, aprendre més de la mitologia. El que més m'ha cridat l'atenció és el fet que hi haguessin jutges per decidir si les ànimes havien estat malvades o virtuoses es a dir, el que ve a ser l'infern cristià, com sempre aprenent de les arrels de les nostres creences i costums.
Anònim ha dit…
Comparteixo molt la opinió dels dos comentaris anteriors, sobretot amb la Vinyet en relació amb el tema dels jutges i les ànimes. Realment, dels mites sempre se n'aprèn alguna cosa i en pots fer una bona reflexió
Unknown ha dit…
Uns gran entrada Angie! Sempre hem percebut Hades com un personatge completament malvat, junt amb la seva esposa Persèfone. Tot i així, si ens fixem bé en els mites, podem observar una cara no tant dolenta d'Hades. El fet que sigui el déu de l'inframón ajuda en el seu personatge, però és també cert que quan Orfeu li va demanar que tornés la seva dona a la superfície ho va fer. També el culpen per raptar Persèfone, però hem de dir que Zeus en va fer moltes més, i de més grosses, com raptar Europa o tantes d'altres. A més, el rapte de Persèfone va ser idea de Zeus. En fi, que a vegades hi ha personatges que no es guanyen la nostra simpatia, però, si tu et toqués encarregar-te del reialme dels morts, visquéssis entre morts per l'eternitat i els teus germans no et permetéssin ni un tron a l'Olimp, potser tampoc estaries de gaire bon humor...
Unknown ha dit…
És una entrada molt interessant Angie, però he de coincidir amb la Maria. Potser el percebem dolent perquè té relació amb la mort, una cosa que ens ha fet por sempre al humans, però en tot cas, no crec que sigui tan cruel. I certament, Zeus o Hera les han fetes de molt grosses, i la gent els continua adorant. Però bé, és la meva opinió.
Judith Rodríguez ha dit…
Hades tot i ser el deu de l'Infarmón és conegut com un personatge dur i malvat. Quan els tres germans (Zeus, Posidó i Hades) es varen haver de repartir la sobirania, aquest últim va ésser el menys afortunat, ja que li va tocar governar el Món dels morts. Vist així, és normal que aquest deu presenti un caràcter persistent i una mica malvat ja que va viure una injusticia molt gran i no se li permetia pujar a la superfície perquè sinó les ànimes dels morts s'escapaven. Sempre va resultar un personatge marginat pels deus i mal vist pels humans, tot i que això no fos merescut.
Bona feina!

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES