27 de febrer de 2017

ELS PATRICIS I ELS PLEBEUS

A l'època de Roma hi havia diferents classes socials: els patricis, els plebeus i els esclaus. La divisió social més antiga van ser els patriciats i els plebeus.



Ara us explicaré una mica de qui eren els patricis i els plebeus:


Els patricis i els plebeus
La població romana estava formada per dos blocs: els homes lliures i els esclaus. Els homes lliures eren els ciutadans romans. La diferència entre ciutadans i no ciutadans és que els ciutadans podien fer un sèrie de coses que els no ciutadans no les podien fer. La sèrie de coses eren:
  • Votar.
  • Presentar-se per ser escollits com a cònsols o senadors.
  • Casar-se.
  • Tenir propietats i fer negocis.
  • Denunciar a d'altres persones quan els passava alguna cosa, com també podien ser denunciats.

Els ciutadans romans eren els patricis i els plebeus.

Els patricis

Els patricis i les seves famílies constituïen el primer esglaó social i eren dotades d'un prestigi i d'uns privilegis hereditaris. Posseïen esclaus i a vegades arribaven a tenir un gran nombre d'esclaus. Eren propietaris de la majoria de terres i ocupaven uns càrrecs polítics.

Els plebeus

Els plebeus eren tots els ciutadans romans que no eren patriciats, és a dir la gran majoria. Entre plebeus hi havia petits i mitjans propietaris agrícoles, artesans i comerciants. Durant el segle V a.C, els plebeus van formar un grup definit amb una assemblea i uns magistrats després que el patriciat es convertia en un poder polític.

Molts plebeus eren clients que es posaven a sota la protecció d'un patrici, a qui anomenaven patró. Cada matí s'havien de presentar davant del patró per retre-li obediència i respecte i el patró li donava diners i aliments perquè pogués mantenir la seva família.

El patró i el seu client

Martina Vilar

4t ESO

24 de febrer de 2017

LA DEMOCRÀCIA A L'ÈPOCA ROMANA

La democràcia, tal com l'entenem actualment, no va funcionar a l'Antiga Roma com a sistema de govern, tot i que molts pensadors, juristes i fins i tot esclaus van demanar la instauració d'aquest tipus de govern igualitari. Sí que va funcionar a l'Antiga Grècia, on precisament va néixer la democràcia.


La república romana no era una democràcia, només existia un petit equilibri de poder entre els rics patricis i els plebeus. Molts són els qui es pensaven i pensen que el Senat representava la voluntat popular i que l'Imperi no era una dictadura, però tot això són mentides: el Senat només representava els interessos de les famílies més riques i poderoses i l'Imperi era una dictadura de cap a peus.
Foto del senat, una institució que realment no era del tot democràtica

Durant l'època de la República, la constitució d'aquesta es basava en l'equilibri de tres òrgans de govern que es controlaven mútuament: els Magistrats, els Comicis i el Senat. La unió entre ells es plasmà amb l'expressió Senatus Populusque Romanus (SPQR).

El senat

Representava el poder consultiu. Al principi, estava només format per patricis, però durant la República s'hi van incorporar els plebeus. Les competències que tenia el Senat eren:
  • Controlar ingressos i despeses de la República
  • Jutjar els delictes realitzats a Roma que exigissin una intervenció de l'Estat, com ara traïcions, enverinaments, assassinats, etc.
  • Enviar ambaixades fora de Roma i rebre les que vinguessin d'altres països.
Els comicis

Eren assemblees que representaven el poder legislatiu. Els components dels comicis eren ciutadans lliures de ple dret, homes i majors d'edat. Aquests ciutadans estaven dividits en classes socials segons el patrimoni econòmic que tenien; tot i així, en aquestes assemblees sempre hi dominaven els interessos dels rics, sobretot quan s'havien de realitzar votacions. Tenia les següents funcions:
  • Elegir Magistrats
  • Era l'única institució que podia condemnar a mort
  • Deliberar sobre pau i guerra
  • Ratificar les aliances i els tractats de pau
Fotografia d'un dels molts comicis celebrats durant la República

Els Magistrats


Representaven el poder executiu temporal. L'explicació de les seves funcions i dels càrrecs les podreu llegir en el següent apartat sobre les eleccions a l'Antiga Roma.

LES ELECCIONS A L'ANTIGA ROMA

Les eleccions de llavors, més conegudes com a comicis o Assemblea del Poble, es van celebrar durant l'època de la República, i elegien anualment el Govern i el Senat. Els votants es dividien en cinc classes socials segons un varem que deia quin era el patrimoni de cada habitant de Roma.

El sistema electoral com el coneixem actualment no era el mateix a Roma. El sistema de votació per elegir el Senat, consistia en el vot col·lectiu dintre d'un grup de persones. Aquest sistema, garantia el control de la oligarquia, ja que els més poderosos tenien 98 unitats de vot de les 193 existents. De l'elecció del Govern, se'n encarregava la aristocràcia de la ciutat.

Abans hem dit que hi havia càrrecs polítics (anomenats curus honorum) que s'elegien cada any. Aquests càrrecs eren: 
  • Qüestors: encarregats d'hisenda i tresoreria. Se n'elegien quaranta.
  • Edils: consellers. Se n'elegien quatre.
  • Pretors: s'encarregaven principalment de l'administració de la justícia. Se n'elegien setze.
  • Cònsols: eren els presidents del Govern i tenien el poder absolut. Se n'elegien dos.
  • Censors: eren antics cònsols, que s'encarregaven d'elaborar el cens i classificaven els ciutadans per classes socials. D'altra banda, també nombraven senadors entre les persones de més prestigi de la societat romana. En diferència respecte els altres càrrecs, aquests s'elegien cada cinc anys.
LA DEMOCRÀCIA ROMANA EN RELACIÓ A LA DEMOCRÀCIA ACTUAL

És difícil trobar similituds entre les dues democràcies, sobretot en les formes de governar i d'escollir els governants perquè són realment diferents, però sí que trobem semblances en aspectes com en el tema de la participació (amb les eleccions) i que havies de ser major d'edat per ocupar càrrecs en les institucions polítiques.


    Ferran Gil
    4t ESO

23 de febrer de 2017

ELS DÉUS DE L'OLIMP 1

Els grecs i els romans tenien un gran nombre de déus, malgrat que els principals eren poc més d'una dotzena. Aquests eren anomenats Déus Olímpics. 

Zeus (Júpiter)

Zeus déu dels déus, era conegut com al déu més fort i més carismàtic de l'Olimp. És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics com el llamp, els núvols, el tro i la pluja. Els seus atributs són el llamp, l'àliga, el toro, el roure i sovint era representat amb barba assegut a un tron.
Fill de Rea i Cronos, va succeir el seu pare com a senyor de l'univers.  La seva primera muller va ser Metis, filla d'Oceà, però la seva esposa definitiva va ser Hera, malgrat que va tenir incomptables aventures amoroses amb altres deesses i mortals, molts cops canviant la seva aparença.
De les seves relacions extramatrimonials va engendrar innombrables fills, entre els quals els herois més famosos de Grècia. Un dels santuaris de Zeus més cèlebres de tot Grècia era Olímpia, seu dels Jocs Olímpics.
Zeus amb el llamp 
Hera (Juno)
Hera és la segona dona de Zeus amb la qual va tenir cinc fills. És coneguda com la deesa del matrimoni i les dones casades així com del naixement. Els seus atributs són el ceptre, la diadema i el paó. S'enfada sovint amb el seu marit per les seves contínues infidelitats i, gelosa i rancorosa com és, persegueix implacablement les amants i els fills il·legítims de Zeus. No obstant això, ella es manté sempre fidel al seu marit.
Hera amb els seus atributs
Posidó (Neptú)
Posidó és germà de Zeus, déu dels oceans, dels llacs i els terratrèmols, tanmateix és protector dels navegants i alhora causant de tempestes i naufragis. Era una divinitat molt canviant, i el seu temperament era violent, quan estava de bon humor el mar estava tranquil, però quan s’enfadava feia tremolar la terra colpejant-la amb el seu trident. Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó la va veure ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.
 Normalment, és representat amb barba, armat amb el trident, sovint damunt un carro tirat per uns animals mig cavalls mig serps i envoltat per peixos, dofins, Nereides i genis marins.
Estàtua de Posidó 
Hades (Plutó)

És el déu dels inferns i germà de Zeus. Al món subterrani, on regna despietadament, van a parar les ànimes de tots els morts per rebre-hi el premi d'una eternitat feliç o uns càstigs perpetus, segons com hagin actuat durant la seva vida. Com que posseeix l'or i les altres riqueses que es troben sota terra, rep el nom de Plutó, que significa "ric", i es representa sovint amb el corn de l'abundància o un ceptre, acompanyat pel ca Cèrber, l'horrorós gos de tres caps que vigila la porta dels inferns.També té com atribut un elm, un casc que el fa invisible.  Quan algú moria, Hermes conduïa l’ànima del mort fins el riu Estigi on el barquer Caront recollia el mort i el portava a l’altre costat. Com que cap noia volia viure a l’Infern, va haver de raptar Persèfone, la filla de Demèter, perquè fos la seva esposa.
Estàtua d'Hades
Demèter (Ceres)

Demèter és la  deessa de l'agricultura, de la fertilitat de la terra, de les collites, vivificadora del cicle de la vida i la mort, i protectora del matrimoni i la llei sagrada.  Se la venera com la portadora de les estacions en un himne homèric, un subtil signe que demostra que era adorada molt abans de l'arribada dels Olímpics. Juntament amb la seva filla Persèfone, era també la figura central dels misteris i il·lusions que van precedir al panteó olímpic.El seus atributs són el ceptre, el tron, l'espiga i la diadema.
Estàtua de Demèter
Hèstia (Vesta)

És la deessa del foc i de la llar, protectora del caliu i la família. No té altra missió que el manteniment de la llar en la seva forma inicial que és el foc.El seu animal preferit era el ruc, d'ençà que la va salvar, despertant-la amb els seus brams, de ser violada per Silè. A Roma va ser més venerada que a Grècia, perquè el seu temple al fòrum cremava sense cessar una flama a la qual estava lligada indissolublement la fortuna de la ciutat. Així doncs, el seu atribut és el foc de la llar.
Estàtua d' Hèstia
Afrodita (Venus)

Afrodita és la deessa de la sexualitat, de l'amor, de la seducció i la bellesa, de manera que simbolitza els principis universals de la fertilitat i de la vida. Va néixer de l'escuma del mar a partir dels testicles d'Urà.  Apareix generalment com una bella jove nua i els seus atributs són les roses, la petxina, sobre la qual va navegar tot just després de néixer, la poma, símbol eròtic de l'antiguitat, i el colom. De vegades es desplaça amb un carro tirat per coloms, cignes o pardals i va acompanyada per les tres Càrites o Gràcies.
El naixement de Venus, Sandro Botticelli
Mireia Recuero
1r Batx


16 de febrer de 2017

ELS FUNERALS

Quan una persona es moria, els seus familiars començaven els rituals fúnebres cridant el seu nom. Rentaven el mort amb ungit d'oli, el vestien amb les millors robes, després durant uns dies el cos mort estava en un atri a casa, perquè els parents, amics i coneguts poguessin anar a veure el mort. El dia del funeral portaven el mort pels carrers, a més a més hi havia música i unes ploraneres professionals. Si el difunt era noble llavors hi havia més gent, com per exemple: actors, esclaus... Després de donar-li sepultura es feia un gran banquet i el cap de nou dies es tancava el dol amb un sacrifici.

TIPUS D'ENTERRAMENT

Hi havia dos tipus d'enterrament: la incineració i la inhumació. La que es feia més servir era la inhumació. 
Per incinerar el mort, es col·locava el difunt en una pira que cremava fins que el cos era cendres. Les cendres posaven en un recipient anomenat urna i s'enterrava en una tomba.
La inhumació era enterrar el cos sencer, es feia un forat el terra i es cobria. La majoria dels romans, excepte els més pobres, enterraven els seus morts en unes tombes d'obra. Els més humils en una caixa de fusta.

TIPUS DE TOMBES

a) Tombes simples:

- Sarcòfag: un recipient llaurat en pedra, de fusta o de plom.

Sarcòfag
- Tomba a dues aigües o caputxines: consisteix a cobrir el cos amb tègules planes en forma de triangle.

Tomba a dues aigües
- Urna cinerària: amb les restes o les cendres del difunt a dins d'un recipient ceràmic i després és enterrat.

Urna cinerària
b) Tombes monumentals:
Moments turriformes: consisteixen en una construcció de planta quadrada sobre un  podi esglaonat i decorada amb relleus i estructures.
Els pilars estela: consisteixen en una base escalonada sobre la qual s'alça un pilar amb rematada en forma de capitell, que a sobre hi ha una escultura.

El pilar estela
Mausoleus: llocs on s'enterra tota la família. 
Catacombes: són enterraments col·lectius paleocristians senzills.

Catacumba
Abocadors: era per gent pobra que no tenien familiars o coneguts.
Columbari: grans estructures rectangulars alineades en files regulars, horitzontals i verticals que albergaven més de mil urnes.

Columbari
Martina Vilar
4t ESO

9 de febrer de 2017

ELS ESPECTACLES PÚBLICS (I)

Els romans eren uns grans aficionats als espectacles. Els premers espectacles públics es creu que remunten als temps de Ròmul. Amb el temps els espectacles es van anar convertint en grans esdeveniments.

S'organitzaven unes tres o quatre vegades cada any, en honor a diferents déus com Mart o Consus.



Hi ha diversos tipus d'espectacles:

En aquesta entrada veurem una part dels espectacles, concretament al circ i a l'amfiteatre.

A partir de Tarquini Prisc, qui va instituir els Ludi Romani i va ordenar que es construís el Circ Màxim. Els jocs consistien bàsicament en curses de cavalls i de carros.



Els ludi cirences eren espectacles que es celebraven al circ o a l'amfiteatre, aquests eren els espectacles que tenien més acceptació a Roma ja que, els espectadors mostraven un gran entusiasme, tant els que celebraven al circ com els que celebraven a l'amfiteatre.

Els jocs de l'amfiteatre eren molt variats, molts dels quals estaven protagonitzats per esclaus i feres salvatges. Com tots sabem els espectadors tenien un alt grau de violència, i els hi agradava veure com les feres atacaven als esclaus. A part d'això l'amfiteatre també si celebraven les lluites de gladiadors. Els principis de les lluites de gladiadors també són molt antics. Al principi es feien a l'aire lliure, més tard al circ i després a l'amfiteatre. Els gladiadors eren generalment esclaus o presoners de guerra, el càstig del que havia perdut depenia del públic; si tothom feia boleiar el mocador, es perdonava la vida al lluitador caigut, en canvi, si posaven la mà closa cap per avall amb el polze estirat, el vençut havia de morir a l'instant.
Els últims temps de la República i durant gran part de l'Imperi es va posar de moda un nou espectacle anomenat: venationes. Eren espectacles on sempre hi apareixien animals, s'exhibien animals exòtics o en enfrontaments de gladiadors amb feres o bé feres amb feres. Tots aquests animals eren portats des d'Àfrica o Àsia i els tancaven als soterranis de l'amfiteatre, a més no se'ls donava aliment durant uns dies, fent així que quan sortissin a escena mostressin més ferocitat.
Les naumàquies eren combats a mar que es representaven en un llac artificial o en un amfiteatre sense dependències subterrànies. S'omplia l'arena d'aigua i si representaven amb petites naus un combat naval.


Amfiteatre, Colisseu
Els jocs més antics de Roma són les curses de carros lleugers, tirats per dos o quatre cavalls enganxats a davant. Aquestes curses van arribar a ser molt importants semblant a la importància que avui en dia li donem al futbol.
El circ era un edifici rectangular amb un dels dos costats corbats, el terra era de sorra i estava rodejat de grans grades pels espectadors. A prop de casa nostre encara s'hi conserven restes de circs romans, el més a prop el trobem a Tarragona el qual estava pensat per uns 25000 espectadors, tot i així també en podem trobar a Mèrida, Sagunt, Toledo i a Còrdova entre altres ciutats.



Eva Bujons

1r Batx

7 de febrer de 2017

EL CICLE TEBÀ



Cadme, considerat un heroi grec, va ser el fundador de Tebes. Però, com la va fundar? Un dia, preocupat per trobar el lloc on situar la nova ciutat, se’n va anar a consultar als déus a l’oracle de Delfos, al peu del Parnàs. L’oracle, doncs, li va dir que entrés en una de les portes del temple i que ,un cop allà, es dirigís en direcció recte fins trobar una vaca amb una lluna a la cara que el  guiaria fins a la terra escollida. I així ho va fer, la va seguir i el va portar a un camp on, a partir d’aquell moment, Cadme va fundar Tebes.

Aquest es va casar amb Harmonia,  la filla d’Afrodita (deessa de l’amor) i d’Ares (Déu de la guerra) i el seu casament va ser l’únic on hi van assistir tots els déus de l’Olimp. Amb ella tenen un fill que serà l’hereu del tro: Polidor, segon rei de Tebes, que donarà descendència a Làbdac, considerat tercer rei de la ciutat. En algunes versions es considera que amb ell va iniciar-se la maledicció que pesava sobre la família perquè es va negar a rendir culte a Dionís, rei del vi, la festa i la fecunditat. Aquest té un fill, Laios. Quan aquest va arribar al tron de Tebes es va casar amb Iocasta, però l’oracle de Delfos el va advertir que no tingués descendència perquè, si engendrava cap fill, ell moriria a les seves mans. Durant molt temps Laios va evitar les relacions sexuals amb la seva esposa, fins que un dia, ebri, va desobeir l’oracle. Per evitar l’acompliment d’aquest, Laios va decidir exposar l’infant després de lligar-li els turmells amb l’esperança que ningú arreplegués un nen malferit. Un pastor al seu servei el va abandonar en el mont Citeró, on el va recollir un altre pastor corinti. Aquest el va lliurar al rei de Corint, Pòlib, i a la seva esposa Mèrope. Com que al cap de molts anys el matrimoni romania estèril, el van adoptar com a fill propi després de posar-li el nom d’Èdip, que en grec significa "peus inflats".
Així és com Èdip creix creient que és el fill dels reis de Corint, fins que un dia un home l’anomena fill adoptat. L’endemà, el noi inquiet, emprèn un viatge a Delfos per consultar l’oracle que li fa saber el seu esfereïdor destí: matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Aterrit i, malgrat tot, convençut encara que els seus pares són Pòlib i Mèrope, no torna a Corint, sinó que fuig en una altra direcció. Creu fugir de la predicció de l’Oracle però el que no sap és que si està acostant. Al cap de poc troba, en una cruïlla de camins, un ancià acompanyat d’una escorta, que li exigeix pas al seu carro. Intenten apartar-lo per la força i en la lluita que s’inicia llavors, Èdip mata l’ancià i els seus homes llevat d’un que aconsegueix fugir.

Èdip reemprèn el seu camí i arriba finalment a Tebes, assolada per l’Esfinx, un terrible monstre  amb rostre de dona, cos de lleó i ales, que proposa enigmes i devora els qui no aconsegueixen resoldre’ls. Com que l’oracle havia predit que Tebes s’alliberaria del monstre quan algú endevinés l’enigma, Creont, germà de Iocasta i regent de la ciutat des de la recent mort de Laios, havia ofert la mà de la reina vídua a qui en donés la resposta encertada. Així, quan l’Esfinx planteja a Èdip l’enigma -"Quin ésser dotat d’una sola veu té successivament quatre, dues i tres potes?"-, ell respon: l’home, que en la infantesa camina a quatre grapes, en la maduresa sobre dues cames i en la vellesa s’ajuda amb un bastó. En sentir la solució correcta, l’Esfinx, desesperada, es mata llançant-se daltabaix d’un penya-segat.

Creont compleix la seva promesa: Èdip es casa amb Iocasta i esdevé així rei de Tebes. Durant anys el seu regnat és feliç: del matrimoni neixen dos fills, Etèocles i Polinices,  i dues filles, Antígona i Ismene,  i Èdip és un governant just i savi, estimat pels seus súbdits. Tanmateix un dia la sort canvia i és aquí on comença  la tragèdia de Sòfocles: una violenta pesta assola Tebes provocant la mort de molts dels seus habitants. Èdip envia a Delfos Creont per preguntar a l’oracle com alliberar la ciutat de tal maledicció. Apol·lo contesta que  la pesta no cessarà fins que sigui castigat l’assassí de Laios, encara present a Tebes. Èdip emprèn aleshores una investigació per descobrir el culpable, una investigació que acabarà revelant la terrible veritat: un missatger que arriba de Corint per anunciar-li la mort de Pòlib li confessa que el va recollir d’infant i el servent supervivent de Laios resulta ser el mateix pastor que el va abandonar. D’aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s’ha acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d’ell mateix per evitar-lo: ha mort el seu pare i s’ha casat amb la seva mare. Iocasta, horroritzada per l’incest comès, es suïcida penjant-se, mentre que Èdip es treu els ulls per no veure els seus crims i és desterrat per Creont, que assumeix la regència de Tebes.


Èdip passarà els darrers anys de la seva vida errant com un captaire cec, acompanyat només per la seva filla petita, Antígona ja que els seus fills el voldran castigar i el els maleirà dient que es mataran l’un a l’altre. La seva fi és narrada per una altra tragèdia de Sòfocles: arribarà a Colonos, a l’Àtica, on serà acollit pel rei Teseu. L’autor, situa la mort del personatge a la ciutat on ell va néixer. Després de maleir els seus dos fills i Creont, Èdip deixa feliçment el món dels vius.

Èdip i Antígona de Gabriel Wickenberg
Els dos fills d’Èdip, Etèocles i Polinices, acorden alternar-se cada any en el tron de Tebes. En acabar el primer any del seu regnat Etèocles es nega a cedir-li el torn a Polinices, tal com havien pactat, sinó que el fa fora de la ciutat. El germà expulsat es refugia a Argos, el rei de la qual li concedeix la mà de la seva filla. Polinices aconsegueix que organitzi un exèrcit contra Tebes per recuperar el regne: és l’anomenada expedició dels Set, tema d'una tragèdia d'Èsquil (Els set contra Tebes). Adrast assalta la ciutat dividint les tropes en set contingents, cadascun comandat per un cabdill contra una de les set portes de Tebes, cadascuna defensada al seu torn per un heroi tebà. Polinices ataca la porta protegida per Etèocles i els dos germans moren en combat l’un contra l’altre.
Etèocles i Polinices de Giovanni Battista Tiepolo
Mort el rei, Creont torna a governar Tebes i la seva primera disposició és enterrar Etèocles i deixar insepult el cadàver de Polinices com a càstig per haver atacat la seva pròpia ciutat. Així doncs, desobeeix les ordres dels déus.  Però, tal com narra la tragèdia de Sòfocles, Antígona desobeeix aquesta ordre i, seguint la llei divina de donar sepultura als familiars morts, llença un grapat de pols damunt el cos del seu germà, gest ritual que basta per complir el deure religiós. Creont ordena emparedar-la viva en una cova, on es penja. Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona, es mata amb un punyal i tot seguit és Eurídice, muller de Creont, qui se suïcida.

Mireia Recuero
1r Batx

6 de febrer de 2017

AMFITEATRES ROMANS

Els amfiteatres eren uns edificis molt grans, de forma el·líptica on es feien espectacles violents. En un amfiteatre consta en tres parts bàsiques:
  •  Pista o arena: és on es feien els espectacles i estava cobert de sorra.
  •  Soterrani o fossae: estava sota de l'arena, cobert per un empostissat de fusta on hi havia els magatzems, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Després hi havia un sistema de rampes que les feres hi pujaven i anaven a parar fins a l'arena.
  •  Graderia o cauea: era construïda per un sistema de galeries amb volta quela sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos. Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres. Una més tribunes estaven reservades grans personatges,  com per exemple l'emperador.
L'amfiteatre romà

Els jocs de l'amfiteatre

A l'amfiteatre se celebraven diverses menes d'espectacle:
  • La lluita entre gladiadors: Els gladiadors eren condemnats a mort o esclaus castigats pels seus amos. Eren entrenats en escoles especials. El dia del combat desfilaven i saludaven a l'emperador. Llavors un gladiador havia de lluitar amb un lluitador. El públic cridaven i animaven el gladiador. Quan un dels lluitadors queia ferit l'altre lluitador aixecava la mà per demanar gràcia. L'emperador opinava si havia lluitat bé aixecava el polze si havia lluitat malament abaixava el polze i el vencedor matava el vençut i rebia la palma de la victòria. Un bon gladiador tenia molts admiradors i fins i tot admiradores. Si un gladiador rebia una espasa de fusta significava que era lliure.
La lluita entre gladiadors
  • Les uenationes: eren espectacles amb els animals.
Les uenationes
  • Les naumachiae: eren representacions de combats navals. S'inundaven l'arena d'alguns amfiteatres.
Les naumachiae
  • Execucions: a l'amfiteatre els condemnats a mort eren lliurats sense armes a davant de les feres o de gladiadors armats. Eren criminals.
Execucions


Martina Vilar
4t B

3 de febrer de 2017

DEESSA DE LA LUNA

En grec era Selene però a Roma es deia Luna. Els romans  i els grecs li considerava la personificació de la lluna. Era filla dels titans Hiperió (fil de Gea i Urà) i Gea.Tenia dos germans Helis i Eos. Selene i els seu germà Helis, déu del sol, eren els encarregats de controlar els moviments del sol i de la lluna.

Els antics grecs creien que Selene conduïa un carro blanc de la lluna a través del cel. El seu germà feia el mateix cada matí  però en el seu carro de sol. Els artistes i el poetes la descrivien com una dona preciosa. Sovint portava una corona  amb una lluna creixent i ales d'or.

estàtua de la deessa Selene 

Selene Enamorada

Una nit, mentre es movia pel  cel mirant a sota a la terra va veure una home adormit. L'home es deia Endymió. Era un pastor que cuidava les seus ovelles al camp. Selene fascinada per com dormia, va demanar a Zeus que li donés juventut eterna i fer-lo dormir per sempre. Zeus, que en aquell moment era l'amant de Selene, li va fer el favor.
En altres versions Zeus pregunta a Endymió què volia i  li va dir  que cada nit somiava en una dona molt bella i que volia dormir per sempre per estar amb ella. El resultat d'això és que van tenir 50 filles. Les filles representen  els 50 mesos lunars de l'olimpíada o el període  de quatre anys que marca  el començament dels jocs olímpics a l'antiga Grècia.
Selene i Endymió, Filipo Lauri .

Altres versions

Abans de ser la deessa de la lluna, Selene era un humà que treballava al temple d'Apol·lo. Es creia que la seva germana era l'oracle del temple. Selene servia a Apol.lo  fins que va maleir  al seu amor Ambros, que amb el temps es va convertir en el primer vampir.
Artemisa va donar a la parella  la seva protecció. Els va traslladar al seu temple perquè Selene la servís. Ambros era immortal, però Selene era mortal. Quan ja van passar els anys  es va quedar vella i malalta. A prop de mort  va beure la sang de la seva parella per tenia fills.
Quan va morir,  Artemisa la va convertir en la deessa de la lluna.

Emma Osei
4t ESO