23 de gener de 2017

LES VIES ROMANES

En un principi la funció més important de les vies romanes era el trasllat de les tropes, tot i que van acabar fent més servei de cara al comerç i a l'administració. Gràcies a això va ser possible la creació d'un imperi tan extens que tenia com a punt de partida la ciutat de Roma. Per aquesta raó hi ha aquella frase popular de "tots els camins porten a Roma".


Construcció: 
El primer pas que se seguia a l'hora de construir una via romana era marcar-ne els marges.
Seguidament s'extreia terra del futur camí i es reomplia em pedres i grava.
Finalment es col·locaven les lloses que feien entre 2,40 i 15 metres i havien d'estar força juntes per no deixar espais entremig.

 

Vies Romanes a Hispania?

Els romans també van implantar aquest sistema viari a Hispània com a tants altres indrets de l'imperi.

La via més coneguda és l'anomenada Via Augusta que traçava tot el litoral mediterrani dés dels Pirineus fins a Cadis.
Aquesta via de comunicació media uns 1500 km i passava per ciutats importants enl'època com Tarraco, Carthago nova, Hispalis i Gades (Tarragona, Cartagena, Sevilla i Cadis).


Una altra via molt important és la Via de la Plata que ressegueix de nord a d
sud gran part del territori occidental peninsular.Al llarg del seu recorregut travessa ciutats importants com Salamanca, Cáceres i una de les capitals romanes com ho és Mèrida que era anomenada Emerita Augusta.

 
Vies Romanes a Europa:
Les vies romanes van travessar l'actual Europa deixant les següents grans vies de comunicació:

Via Dominica: Era la via que entrellaçava Hispània i Itàlia, resseguint ciutats importants de l'actual territori francès.

Via Egnatia: Via romana que travessa l'actual grècia i arribava fins a l'actual capital Turca d'Istambul.

Xavier Roura
4t ESO

20 de gener de 2017

HADES: EL DÉU DE LA MORT

En la mitologia grega, el món dels morts era l'Hades, on anaven les ànimes dels difunts i també lloc de residència del déu de la mort . En la mitologia romana es relacionava l'Avern (un cràter ubicat a prop de Cumes, sud d'Itàlia) amb tot el món dels morts.

El nom d'Hades deriva de l'estança d'un mort o l'invisible. Era fill de Cronos (déu del temps) i Rea. Germà de Posidó, Zeus, Hera, Hèstia i Demèter. Com també els va passar als seus germans va ser devorat pel seu pare, Cronos, i va ser alliberat pel seu germà Zeus.


Durant la guerra dels Titans va lluitar amb els seus germans i els ciclops li van donar un casc que el feia invisible. En acabar la guerra els germans es van sortejar la sobirania i a Hades li va tocar l'inframón.

Abans de l'entrada a l'Hades hi havia l'Om dels Falsos Somnis d'on penjaven falsos somnis sota cada fulla: la por, la fam, l'angoixa o la vellesa. Juntament amb ells hi habitaven els plaers perversos.

Hades era un amo despiatat que no permetia la tornada a la terra de cap dels seus súbdits. Comptava amb l'ajut de tot de dimonis i genis tals com Caront, el barquer i tenia al seu costat a Persèfone, no menys cruel. 

Segons la mitologia, les ànimes difuntes esperaven a la vora de la llacuna Estígia, on el ja mencionat Caront, les recollís i les portava a l'altre costat. Aquells que no havien estat enterrats amb dues monedes a la boca estaven condemnats a quedar-se a la vora eternament.

Una vegada a la vora, vigilant les portes de l'Hades s'hi trobava el Ca Cèrber, un gos infernal de tres caps que no deixava entrar vius ni escapar morts. Més enllà de les portes de l'infern s'hi trobava el Camp dels Asfódels, on vagaven les ombres dels morts i on s'hi trobaven els esperits menors. Allà s'hi trobava el riu Lete de l'oblit i el Mnemosini de la memòria. Més enllà es trobava la Plana del Judici o a vegades un pati interior al Palau d'Hades on es trobaven els tres jutges infernals. Un cop jutjades les ànimes eren enviades al Tàrtar si eren malvades i als Camps Elisis si eren virtuoses, o bé tornaven al Camp dels Asfódels si no eren ni una cosa ni l'altra. 

Més enllà de la Plana de Judici, es trobava el Palau d'Hades, on vivia amb la seva dona abans mencionada, Persèfone.



                         El rapte de Persèfone Gian Lorenzo Bernini (1621-1622)


                             El rapte de Prosèrpina Peter Raul Rubens (1636-1638)




Angie Pérez
 4t ESO

19 de gener de 2017

EL NADAL I LES SATURNALIA

Ara que sortim de les meravelloses festes de Nadal, i que jo encara estic pensant en elles... he decidit descobrir coses sobre aquestes, i he trobat que el Nadal, com moltes coses, ja existia en l'època dels romans, i rebia el nom de Saturnalia. 
Saturnalia era el Nadal romà, era la festa en la que els romans celebraven el solstici d'hivern, i era temps de pau, loteries i amics invisibles.
La fiesta del rey haba, Jacob Jordaens.
Aquesta festa era la festa de Saturn, un déu al que li atribuïen la introducció de l'agricultura i la vida civilitzada. Tenia lloc originalment el 17 de desembre, però la festa agradava tant al poble que van decidir celebrar-la durant una setmana, del 17 al 23 de desembre. Durant aquesta setmana els dies eren de pau, glòria, aturaven les guerres, els nens no anaven a l'escola i es produïen tota mena de manifestacions. 

Durant aquests dies també s'adorava el déu Saturn per haver posat pau i bondat a la terra i als homes, i per haver ajudat en l'agricultura i les collites.
Tant l'esperit com les tradicions recorden molt al Nadal nostre. Les famílies s'unien i organitzaven banquets exquisits en els que no faltava de res: rostits, pastissos, postres... Els esclaus també s'asseien en aquests banquets i els amos els servien, ja he dit que era una festa en símbol de pau i civilització.

També decoraven les seves cases amb espelmes, llums i entorxes i decoraven tots els arbres que tenien al jardí, igual que fem nosaltres amb el famós arbre de Nadal. I per últim i evidentment, no podien faltar-hi els regals, un dels més típics eren les figuretes de fang que representaven els bons desitjos i vibracions, i també existia l'actual amic invisible (tot i que no amb aquest nom).
Així doncs, podem veure que el Nadal sempre ha estat una festa preciosa i amb una intenció de pau, igualtat i felicitat, un temps d'estar en família, rebre i fer regals, i per mi, l'època més bonica de l'any.

 
Vinyet Vila
4t ESO

16 de gener de 2017

L'ORIGEN DE BÀRCINO, L'ACTUAL BARCELONA

Amb el nom complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, Bàrcino va ser una colònia romana que, tot i que no tingués gaire importància dintre del món romà com tenia Tàrraco, va tenir una gran importància perquè s'hi construís tot el que seria l'actual Barcelona. Es va fundar el segle 14 a.C., una època de reformes romanes en la zona nord-est de la Península Ibèrica. El fundador de Bàrcino fou l'emperador August, persona a qui podem relacionar amb el nom complet de la ciutat.

L'ORIGEN DE BÀRCINO: UN MITE?

Eren moltes les llegendes romanes que atribuïen la fundació de Bàrcino a Hèrcules després de que aquest anés a parar al territori barceloní en guanyar al gegant Gerió per entregar un ramat al rei Euristeu. Realment, però, la persona a qui hem d'atribuir únicament a l'establiment romà a Barcelona és l'emperador August.

Estàtua dedicada a Hèrcules, situada a la Plaça de Catalunya de Barcelona
LA CONSTRUCCIÓ DE BÀRCINO

La ciutat es va alçar damunt d'un petit turó anomenat Tàber, enmig d'una zona fèrtil entre els rius Besòs i Llobregat, la serra de Collserola i, evidentment, el mar.
El vi, els cereals, la pesca, els minerals i d'altres recursos agrícoles i naturals van ajudar a ser importants motors econòmics pels nous habitants del territori. Gràcies als minerals extrets de les mines de Gavà i el gres provinent de la zona de Montjuïc van fer que la gran majoria d'edificis de Bàrcino fossin d'aquests materials.

L'ESTRUCTURA DE LA COLÒNIA


Bàrcino, en un principi, no ocupava més de deu hectàrees i era envoltada per unes muralles amb torres i quatre portes. Precisament aquestes muralles són la principal referència i resta del que era Barcelona fa dos mil anys.
El recinte era rectangular i hi havia dos carrers principals: un que anava de Collserola fins al mar, i un altre que anava del riu Besòs i el riu Llobregat i viceversa, s'anomenaven Decmanus Maximus i Cardo Maximus, respectivament. Només hi havia dos edificis que destacaven sobre la ciutat: un temple i un fòrum.

El Temple d'August de Bàrcino

Va ser un temple romà de culte imperial dedicat a August, el fundador de la colònia de Bàrcino, situat al cim del Tàber. El seu ús, històricament parlant, va ser tan pobre que mica en mica es va anar enderrocant fins a quedar gairebé destruït. El segle XIX, però, se'n van trobar tres columnes quan s'hi estava construïnt un edifici i al cap d'un temps una quarta. Aquestes columnes són els elements del temple més destacats que es conserven actualment.


Les tres columnes descobertes del segle XIX, exposades al Museu d'Història de Barcelona
El fòrum de Bàrcino
Se situava a la confluència entre els dos carrers principals que hem anomenat anteriorment, i ocupava un espai relativament gran que inclouria llocs tan importants de l'actualitat com el Palau de la Generalitat de Catalunya i carrers del centre històric. Al fòrum o plaça pública, hi podíem trobar edificis religiosos o institucions polítiques importants i el temple que hem explicat anteriorment.

Reconstrucció en tres dimensions del fòrum i el temple romà de Bàrcino
Si voleu ampliar la informació sobre la construcció de la ciutat i fer-hi un "passeig virtual" en aquest vídeo ho trobareu:




Ferran Gil
4t ESO

13 de gener de 2017

AQÜEDUCTES

Com s'ho feien els romans per portar aigua a les ciutats?

Portar l'aigua a diferents llocs era un problema, però des de l'antiguitat van saber solucionar-ho. Els grecs van inventar els pous, les cisternes i les fonts. Els romans volien transportar l'aigua, llavors van inventar els aqüeductes.

Què són els aqüeductes?

La paraula "aqüeducte" prové dels mots llatins: aquae ductus. Els aqüeductes eren uns canals coberts fets de pedra, per on passava l'aigua gràcies a un petit pendent. Els aqüeductes podien estar soterrats o no. Hi havia una filera d'arcs sobre els quals hi havia el canal on passava l'aigua. 
L'aqüeducte solia partir duna cisterna que recollia l'aigua de la font, llavors anava cap el canal de l'aqüeducte. 

Hi ha dos tipus d'arcs que amb els que es podien fer els aqüeductes:
Arcs d'aqüeductes
Els romans van construir els aqüeductes amb arcades donant-los el seu aspecte més característic i per poder mantenir un pendent regular de la canalització per on corria l'aigua i superar els obstacles del terreny, els enginyers idearen la construcció d'arcs, murs de sosteniment i de canalitzacions excavades a la roca i d'aquesta manera l'aigua no podia quedar embassada ni circular amb massa força i amb la tranquil·litat l'aigua podia arribar a la ciutat.

Aqua Marcia

Avui dia, és un dels canals més importants de Roma. Va ser un dels primers que es va construir, construït de l'any 144 a. C. El seu recorregut total era d'uns 90 km.
Aqua Marcia


Aqüeducte de les Ferreres

A catalunya tenim un aqüeducte anomenat aqüeducte de les Ferreres. Està situat a la ciutat de Tarragona. Una de les ciutats on hi ha més història dels romans. Es va construir als finals del segle I a.C, però l'autor és desconegut. El pont té una llargada de 217m i d'alçada 27m.

Aqüeducte de les ferreres, Tarragona
r



Martina Vilar
4t ESO

12 de gener de 2017

L'ESCOLA A L'ANTIGA ROMA

Als inicis de l'època romana no hi havia escoles, els nens eren educats pels pares a casa. Generalment, els primers anys de vida estaven amb la mare, i després es separaven els nens amb els pares i les nenes amb les mares. Els pares intentaven educar els nens perquè fossin ciutadans honrats, treballessin, poguessin pujar una família, etc. I les mares educaven a les nenes d'una manera més pràctica, cosint, rentant, netejant, etc.
A finals de l'època de la república es van crear les primeres escoles. Eren escoles privades on hi anaven nens de diverses famílies, pagaven una quantitat al mes i rebien educació d'un mestre professional. Això fins l'etapa imperial, quan van crear les primeres escoles públiques.
Podem distingir 3 etapes diferents d'educació escolar:

Ludus litterarius: durava fins que els nens tenien 11 o 12 anys. És l'etapa en què se'ls ensenyava a llegir, escriure i comptar.
Ludus grammaticus

Ludus grammaticus: durava dels 12 als 16 anys. Però aquesta etapa només la feien els nens de famílies amb recursos. Aquest nivell els servia per iniciar-se al món dels negocis i les professions, i també per a poder continuar l'etapa que anomenaré seguidament. Era una etapa molt més complexe, en què ja s'ensenyaven coses com el llatí, el grec, l'astronomia...

Ludus rhetoricus: com el batxillerat actual, els estudis duraven 2 anys i els alumnes tenien des de 16 a 18 anys. En aquesta etapa es preparava als alumnes per la vida pública, els ensenyaven a parlar en públic i a convèncer.


Un cop acabava aquesta última etapa, els alumnes que volien especialitzar-se en els estudis i en alguna cosa en concret podien seguir estudiant en una escola grega superior.

Vinyet Vila
4t ESO

11 de gener de 2017

QUINS DÉUS REPRESENTAVEN ELS PLANETES A L'ANTIGA ROMA?

Tots sabem que el sistema Solar està format per una estrella que anomenem Sol i vuit planetes, Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Aquests noms foren donats als planetes pels romans, que adaptaren els noms d'una sèrie déus grecs a aquests.

Sol
En la mitologia grega, Helios, fill d'Hiperió i Tea, era el déu encarregat de moure el sol, que portava calor i lluminositat a tota la Terra. El mite explica que Helios solia detenir-se a la illa de Rodes amb la seva dona i els seus set fills, fet que va fer que se li construís una estàtua en honor seu (el colós de Rodes)
El Sol, estrella del sistema solar
Mercuri
El primer planeta és Mercuri, nom adaptat dels romans del déu Hermes, déu missatger per excel·lència i inventor de l'alfabet, entre d'altres arts. La seva personalitat càlida i fogosa va ser la causa de la seva immensa descendència.
Mercuri, primer planeta del sistema solar

Venus
El segon planeta és Venus, en homenatge a la deessa de l'amor. L'esplandor dels colors del planeta era atribuïda a la bellesa. És, juntament amb la terra, un dels dos únics planetes que van rebre nom de dona.
Venus,segon planeta del sistema solar

Terra
La terra és representada per Gaia, germana i a la vegada esposa d'Urà, un dels primers déus de l'univers. Representada com una dona de cos jove i rostre vell, era considerada la mare de tots els déus excepte de Tàrtar, el seu pare. Del seu nom prové el mot "pangea", el continent únic. 
La Terra, tercer planeta del sistema solar
Mart
Mart era considerat el déu de la guerra i el nom que li van posar els romans al déu grec Ares. El seu aspecte vermell era relacionat amb la sang que vessava Ares, el fill de Júpiter.
Mart, quart planeta del sistema solar

Júpiter
Zeus va obtenir el nom de Júpiter i és el cinquè planeta i el més gran (no en va representa el déu més poderós) del sistema solar. Fill de Saturn, els seus satèl·lits Europa i Ganímedes representen personatges de la mitologia grega que ell va segrestar i que ara orbiten al voltant seu. 

Júpiter,cinquè planeta del sistema solar

Saturn
Saturn, el sisè planeta del sistema solar va ser el nom que va obtenir el tità Cronos, destronat per Zeus, Posidó i Hades, quedant-se respectivament amb el cel, els mars i l'infern.

Saturn, sisè planeta del sistema solar

Urà
Urà és el setè planeta del sistema solar i conclou la línia temporal de regnat (Júpiter-Saturn-Urà), sent aquest el pare de Cronos. Va ser castrat pel seu fill. Dels testicles que van caure al mar se'n va formar l'escuma seminal de la qual naixeria Afrodita o Venus.

Urà, setè planeta del sistema solar

Neptú
Neptú, el vuitè planeta, era el déu dels mars, Posidó, pel color d'aquest planeta. La seva gran força també és representada amb la mida del planeta, només més petit que els tres reis, Júpiter, Saturn, Urà i després ell, Neptú, acabant amb l'escala de mesura decreixent dels planetes gasosos.

Neptú, vuitè i últim planeta del sistema solar

Miquel Aragonés
1r Batx

5 de gener de 2017

ORÍGEN MÍTIC DE LA CIUTAT DE ROMA

La fundació de Roma es situa entre el mite i la llegenda. Els romans creien que els déus havien tramat un seguit d'esdeveniments que havien culminat amb la fundació de la ciutat. Tant és així que, segons la tradició, Roma va ser fundada per Ròmul, germà bessó de Rem.



Al final de la guerra de Troia, Enees, fill de la deessa Venus i el mortal Anquises, surt del conflicte victoriós i es dirigeix a la Península itàlica instal·lant-se en un petit poble on coneix Lavínia, filla del rei Llatí, amb qui es casarà. Tanmateix, fundarà la ciutat de Lavinium en honor a ella.


Juntament amb Enees va arribar Ascani, fill que havia tingut amb la seva primera dona que després es digué Iulus. Aquest fundà la ciutat d'Alba i donà lloc a la dinastia Albana. Un dels reis d'aquesta va ser Procas que va tenir dos fills: Númitor i Amuli. Com que el primer era primogènit va ocupar el tron del seu pare. No obstant això, mort d'enveja, el seu germà el va matar i també va matar a tots els altres fills deixant viva a la única filla: Rea Sílvia malgrat que per tal que no pogués tenir fills la va fer vestal i  amb el vot de virginitat perpètua la va privar de l'esperança de ser mare. 

Malgrat això, Rea Sílvia es va quedar embarassada del déu Mart i va tenir bessons: Ròmul i Rem. En adonar-se'n, Amuli, va empresonar a la noia i va ordenar abandonar els dos infants al riu Tíber. L'atzar o el destí va salvar la vida dels nens ja que el riu es va desbordar i van haver d'abandonar el cistell amb els nadons a l'aigua més calmada d'un toll. D'aquesta manera, el cistell es va quedar a la vora de la riba i va ser trobat per una lloba, que va salvar als nadons i els va alletar fins que un pastor els portà a casa seva on els va lliurar a la seva dona Larència perquè els criés.

Quan es van fer grans, van decidir fundar una ciutat juntament amb aquells que els havien seguit contra Amuli precisament al peu del Palatí, on havien estat abandonats i alimentats. 
Per decidir quin dels dos seria el rei, van consultar als auspicis i,  els déus van manifestar que havia de ser Ròmul. Aquest va marcar amb una arada la línia que havien de seguir les muralles però Rem va saltar el solc que havia fet amb l'arada per insultar al seu germà i aquest el va matar clavant-li un cop al cap. Ple de ràbia, el va increpar amb aquestes paraules: "Així acabarà, a partir d'ara, tothom que salti les meves muralles". 

Finalment, després de governar uns quants anys als romans i als sabins, Ròmul va desaparèixer en mig d'una tempesta, va ser convertit en déu i se li va retre culte amb el nom de Quirí

Això ens ho mostra clarament Tit Livi en la seva obra Ad urbe condita on explica i narra el naixement i els primers anys del fundador. 


Mireia Recuero Solà
1r de Batxillerat 

3 de gener de 2017

LA DONA A L'ANTIGA ROMA

En moltes de les entrades que he fet hi ha hagut algun moment o altre, en el qual he hagut de separar la dona de l'home, ja que hi havia moltes diferències de gènere per això he decidit fer una entrada exclusivament de la dona, ja que ella també es mereix una entrada per ella, tot hi així sabem molt poc sobre la marca que les dones van deixar a la societat romana.


Roma va ser una societat patriarcal i això va provocar que les dones mai tinguessin l'oportunitat d'emancipar-se.

Les dones es trobaven des de la seva infantesa fins al moment del seu casament sota l'autoritat d'un familiar. Quan la dona es casava, deixava de formar part de la família per posar-se sota l'autoritat del seu marit i obtenia la classe social del seu espòs, si aquest es moria se li designava un tutor que normalment tornava a ser algú de la seva família. A roma ja existia el divorci però generalment era l'home el que ho sol·licitava. El millor estat amorós per la dona era la vídua perquè era molt més lliure que qualsevol altra dona casada i a més feia servir la fortuna com ella volia.




Elles passaven molt temps a casa, a aquestes dones se les anomenava: matrones.
Resultat d'imatges de la dona romana
Representació de dones romanes

La classe social en la qual una dona naixia ens determinava que seria en la societat. Sabem que elles mai van tenir una totalitat dels drets ciutadans ni tampoc podien gaudir de la majoria dels privilegis socials o polítics com els homes. Les feines femenines eren sobretot manuals, treballaven amb coses de vestir i estètica. A les dones no els permetien botar o se elegides en càrrecs polítics. Normalment la dona lliure manava a casa a als seus fills, a qui també supervisava la seva educació no podia sortir de casa sempre que volgués. Es diu que el nom de la dona no el sabia casi ningú, només els seus familiars, així que, només ells el podien pronunciar, ja que, creien que anomenar el nom d'algú era el mateix que establir un contacte físic.

Les nenes tampoc rebien la mateixa educació que els nens, només podien anar fins a l'escola mitjana i mai podien accedir a la superior, tot i així les filles dels més poderosos van arribar a un nivell molt gran de cultura gràcies als seus professors particulars. Era molt habituals que adquirissin una cultura d'entreteniment, com la dansa o tocar algun instrument. Les famílies més riques tancaven a les seves filles a casa i les feien cosir, així asseguraven que no feien res dolent. A dotze anys moltes noies ja estaven relacionades amb qui seria el seu futur marit. Consideraven a una dona adulta a catorze anys, des de aquest moment l'anomenaven "senyora".

Com podem veure en tota l'entrada, i com molts ja sabíem, el gènere masculí era el dominant.



Eva Bujons
1r Batx