31 d’octubre de 2016

L'AMISTAT: MITE DE DAMÓN I PíTIAS

Què és una amistat veritable? Tal com va dir el filòsof grec Aristòtil: "L'amistat és un ànima que habita en dos cossos; un cor que habita en dos ànimes."
Aquesta afirmació la veiem clarament en el mite de Damón i Pítias, dos noms emblemàtics que han passat com a  símbols del què significa realment la paraula amistat. Tant és així, que aquesta història és un exemple a seguir i, tanmateix, una lliçó de vida.

Damón i Pítias eren grans amics des de la infantesa. Confiaven plenament en ells i ambdós tenien la certesa que no hi havia res que no fossin capaços de fer l'un per l'altre. Un dia, el destí els va posar a prova i van haver de demostrar la fortalesa i sinceritat de la seva lleialtat i amistat.

Segons la mitologia, Dionís era un tirà que regnava a la ciutat de Siracusa, Sicília, i era tan cruel que davant qualsevol provocació per part d'algun habitant, aquest era condemnat a mort. Un cert dia, va sentir un discurs d'un jove anomenat Damón, queixant-se i debatent sobre les crueltats que en aquell moment el tirans duien a terme. D'aquesta manera, Dionís el va condemnar a mort però aquest, abans de morir, va suplicar que li deixés el temps suficient per anar a acomiadar-se de la seva dona, els seus fills i deixar en ordre els temes personals.En mig d'aquella situació, Damón que havia estat en silenci al costat del seu amic, va donar un pas al front i es va dirigir al rei amb aquestes paraules que van sorprendre a tots els presents:

- Jo em quedaré aquí com a presoner a Siracusa fins que Pitias torni. Ho faré per la profunda amistat que ens uneix com a germans. Pots estar segur que Pitias tornarà mentre em tinguis a mi com a presoner.

Dionís, completament sorprès davant aquella intervenció inesperada va observar els dos amics en silenci i, finalment, va acceptar la proposta amb la condició que si Pitias no tornava, ell moriria en el seu lloc. Tot seguit, els dos amics es van abraçar amb llàgrimes als ulls davant l'admiració de tots els presents i, finalment, el rei va donar el permís a Pítias d'abandonar Siracusa durant un temps limitat. Després d'uns dies de la seva partida, Dionís, en veure que no tronava, no podia suportar els seus desitjos d'autosatisfacció i d'autocomplaença. Així doncs, es va dirigir a la presó per tal de veure si Damón es penedia del tracte i per riure d'ell ja que havia donat la vida per un amic que segurament l'havia traït.

- Quasi se t'ha acabat el temps. És inútil que demanis misericòrdia. Vas ser un neci en acceptar la promesa del teu amic. De veritat vas creure que sacrificaria la seva vida per tu o per qualsevol altre persona? Mai ningú faria tal cosa. L'amistat no és més que una invenció, un somni inventat per aconseguir fàcilment els propis interessos i utilitzar els homes per complir i arribar als propis objectius.

Mentrestant, però, Damón confirmava plenament en la fidelitat del seu amic quasi com en la seva pròpia existència. Finalment, va arribar el dia de la sentència i Pítias no havia arribat. No obstant, Damón no va deixar de confiar ni un sol moment en el seu amic i en cas que morís, no deixaria de dubtar de la seva lleialtat i de l'amistat que els unia. Encara no havia acabat de pronunciar aquestes paraules quan Pítias, cansat i ferit, va entrar a la sala i es va dirigir als braços del seu amic salvant-lo i explicant-li el perquè del seu retard.
Dionís va escoltar aquelles paraules perplex de forma que els seus ulls i el seu cor es van emocionar davant les llàgrimes i els mots dels dos amics quan s'acomiadaven per sempre. Li va resultar impossible resistir-se davant la demostració d'una lleialtat i una amistat d'aquella immensitat fet que el va portar a revocar la sentència. El rei afirmava el fet de desconèixer una amistat com aquella i els va prometre la llibertat a canvi d'un favor: ensenyar-li la forma de ser partícep d'una amistat tant sincera com aquella.

I així acaba aquesta història, una lectura que m'ha ensenyat el verdader valor de l'amistat i ha marcat les meves metes com a ésser humà. Des de que vaig llegir aquest text, no he oblidat ni un sol dia el que una amistat real és capaç de fer. És més, qui no vol ser partícep d'una amistat com aquesta?


Mireia Recuero Solà
1r Batx

28 d’octubre de 2016

EL MATRIMONI ROMÀ

El matrimoni o iustae nutipae és la unió entre l'home i la dona. A l'home se l'anomenava maritus, i a la dona mulier.  

Les noies romanes es casaven quan encara eren nenes, 12 anys, en canvi els nois es casaven els 14 o molt més grans. No es casaven per amor perquè a l'antiga Roma per ells era molt important que els seus fills tinguessin parella i heretessin les propietats dels seus progenitors.

Al principi només els patricis podien casar-se, però més tard els plebeus van poder casar amb els patricis. Els esclaus i els estrangers no van gaudir mai del dret de matrimoni. 
El matrimoni Romà
Dos tipus de matrimoni

CUM MANU: Un cop la dona s'havia casat pertanyia la família del seu marit. Una nova família i heretava com a filla del pater o com la seva néta depenent respectivament, si era esposa o nora del seu pater.


SINE MANU: Un cop la dona casada no trencava els llaços hereditaris amb la seva família de sang.

Però a partir del segle II aC, el poder del marit sobre la dona es va anar afeblint i aquí es va estendre una nova forma de casament anomenada nuptiae.
Nuptiae
Divorci
A Roma el divorci es va acceptar des del principi. Si la dona volia divorciar-se havia de decidir el seu marit (manus). En aquella època només el marit tenia aquest dret.



Martina Vilar
4t ESO

27 d’octubre de 2016

LA CASA ROMANA

Als inicis del segle XIII, els romans feien servir cases senzilles i circulars. Aquestes cases s'anomenaven Tugurium eren fetes de fusta, de canya i amb un sostre (atrium) circular recobert de palla. Disponien solament d'una habitació en la qual es dormia i es menjava, també tenien una obertura en el centre del sostre en la qual podia sortir el fum.

Tugurium
Els romans inquirits pels grecs van enriquir i ampliar les seves cases primitives; així sorgeix la Domus.

La Domus constava d'un sol pis o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, en aquestes cases no eren freqüents les finestres (i si ni havia, eren petites o irregulars). 

La casa es dividia en aquestes parts:




- L'entrada (fauces): normalment des de l'entrada es podia veure part de l'interior de la casa i podia estar decorada per mosaics.

- El pati central (atrium): podem dir que era el centra de la casa romana, aquest pati estava cobert excepte la part central (compluvium) des de on entrava l'aigua de la pluja i queia en un pilar central (impluvium) i s'emmagatzemava en una cisterna al subsòl.

- La cuina (culina): es tracte d'una estada bastant modesta i petita, amb fogons i taules per l'elaboració d'aliments.

- Les habitacions (cubila): les habitacions estaven al voltant del pati eren petites amb poca llum amb la finalitat de mantenir fàcilment la calor.

- El menjador (triclinium): sovint era l'espai més elaborat de la casa ja que en ells es celebraven banquets en als quals es rebien els invitats.

- Sala principal (tablinum): estava situada en els extrems de l'atrium i davant de la porta d'accés de casa, la seva funcionalitat era de despatx o sala de treball.

- El jardí (peristylum): els jardins eres freqüents tant a les cases grans com a les cases petites. Els jardins solien tenir estanys, fonts, canals i una gran variabilitat de plantes.

 

Aquí us deixo un enllaç per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

LA CASA ROMANA

Els inicis del segle XIII, els romans feien servir cases senzilles i circulars. Aquestes cases s'anomenaven Tugurium eren fetes de fusta, de canya i amb un sostre (atrium) circular recobert de palla. Disponien solament d'una habitació en la qual es dormia i es menjava, també tenien una obertura en el centre del sostre en la qual podia sortir el fum.

Tugurium
Els romans inquirits pels grecs van enriquir i ampliar les seves cases primitives; així sorgeix Domus.

Domus constava d'un sol pis o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, en aquestes cases no eren freqüents les finestres (i si ni havia, eren petites o irregulars).

La casa es dividia en aquestes parts:



-L'entrada (fauces): normalment des de l'entrada es podia veure part de l'interior de la casa i podia estar decorada per mosaics.

-El pati central (atrium): podem dir que era el centra de la casa romana, aquest pati estava cobert excepte la part central (compluvium) des de on entrava l'aigua de la pluja i queia en un pilar central (impluvium) i s'emmagatzemava en una cisterna al subsòl.

-La cuina (culina): es tracte d'una estada bastant modesta i petita, amb fogons i taules per l'elaboració d'aliments.

-Les habitacions (cubila): les habitacions estaven al voltant del pati eren petites amb poca llum amb la finalitat de mantenir fàcilment la calor.

-El menjador (triclinium): sovint era l'espai més elaborat de la casa ja que en ells es celebraven banquets en als quals es rebien els invitats.

-Sala principal (tablinum): estava situada en els extrems d'atrium i davant de la porta d'accés de casa, la seva funcionalitat era de despatx o sala de treball.

-El jardí (peristylum): els jardins eres freqüents tant a les cases grans com a les cases petites. Els jardins solien tenir estanys, fonts, canals i una gran variabilitat de plantes.

 

Aquí us deixo un enllaç per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

21 d’octubre de 2016

HELENA I LA GUERRA DE TROIA

Helena era filla de Tindàreu, rei d'Esparta i de Leda tot i que el seu pare real era Zeus, el qual va baixar a la terra en forma de cigne i va enamorar Leda. La llegenda afirma que fins i tot Helena va néixer d'un ou confirmant la seva procedència divina.

Helena era una dona d'extraordinària bellesa, tant que des d'Homer Fins a Eurípedes van fer d'ella la pura representació de la feminitat.

Arribada a la pubertat la fama de la seva bellesa es va estendre per tot el món Grec i, el seu pare, Tindàreu va haver d'organitzar un concurs amb tots els pretendents d'Helena. L'afortunat guanyador va ser Menelau, el pròsper príncep de Micenes, així després del casament, aquest va accedir al tro d'Esparta.

El matrimoni va ser feliç des d'ençà i van concebre una filla: Hermíone. Després va aparèixer Paris, príncep troià, el qual provocà el desig d'Helena gràcies a la intervenció d'Afrodita. Així Helena, simulant el seu rapte, va fugir amb Paris cap a Troia aprofitant la partida de Menelau cap a Creta.

''Els amor de Paris i Helèna'' de Jacques Louis David (1788)
La lògica ira del marit abandonat va constituir La Guerra de Troia. Menelau es va posar en contacte amb tots els prínceps grecs que li havien jurat lleialtat, començant pel micènic Agamèmnon, el seu germà, i seguit per Aquil·les, Aiante, Ulisses ..., van preparar un poderós exèrcit i una flota amb mil naus amb destí a la ciutat governada per Príam, rei de Troia i pare de Paris, on començaren un asedi de deu anys amb tots els episodis bèl·lics narrats en la Ilíada d'Homer.

Després d'aquests deu anys els grecs van aconseguir entrar al recinte emmurallat gràcies a l'astúcia d'Odisseu. Menelau va anar a la trobada de la seva esposa amb el propòsit d'acomplir la seva venjança; però la visió de la seva bellesa el va paralitzar i va tornar amb ella a la seva pàtria.

A part d'Homer, altres autors grecs també tractaren el tema d'Helena, introduint variacions a vegades curioses sobre les motivacions de la princesa, que durant la seva estada a Troia es va adonar del seu error. Amb independència d'aquestes històries, Helena sempre ha estat una figura misteriosa. Encara que va ser víctima de circumstàncies que ella mateixa no podia controlar és considerada la primera femme fatale de la cultura occidental.



Les dones considerades femme fatale a la nostra cultura.

Angie Pérez
4t ESO

20 d’octubre de 2016

EL DRET ROMÀ

El dret Romà va ser una de les aportacions més destacades de l'època, per tot l'Imperi es van establir diverses lleis molt detallades que regulaven tots els aspectes de la vida.
El dret romà va evolucionar al llarg de la seva història, aquesta evolució es divideix en 5 parts:
  1. Arcaica o primitiva (753 a.C - 450 a.C)
  2. Republicana (459 a.C - 27 a.C)
  3. Clàssica (27 a.C - 250)
  4. Post-clàssica (250 - 476)
  5. Bizantina (476 - 564)
La primera llei que es va establir va ser la Llei de les Dotze Taules (Lex Duodecim Tabularum), que deia que tots els ciutadans són iguals davant les lleis. La Llei de les Dotze Taules es divideix en:
Taules I, II, III: dret processal privat
Taules IV i V: dret familiar i de successions
Taules VI i VII: dret d'obligacions i drets reals
Taules VIII i IX. dret públic
Taula X: dret sobre enterraments, incineracions i funerals
Taules XI i XII: prohibició de contraure matrimonis mixtes

Després es van anar fent cada cop més complexes i s'hi distingien dos grans tipus de drets: el ius publicum (dret públic) i el ius privatum (dret privat). El dret públic era el que es referia a l'estat de la cosa pública i el dret privat el que corresponia a la utilització dels particulars.
Més endavant, les lleis les feia l'emperador, això eren les consitucions. Quan Roma es va convertir en un Imperi van crear l'Ius gentium, que deia com havien de comunicar-se els romans amb els altres pobles i que és el que ha estat l'origen de les nostres lleis actuals.
Els romans també van regular com s'havien de fer els judicis, la llei més dura i important era la LLei del Talió (Lex talionis) que tots la coneixem amb la frase: ull per ull, dent per dent (oculum pro oculo, dentem pro dente). Aquesta no només buscava una pena equivalent a la falta comesa sinó idèntica a ella.

El dret romà segueix vigent en l'actualitat ja que és la base del nostre dret civil. Ara mateix no utilitzem lleis que utilitzaven els romans però sí que perduren les idees bàsiques d'aquests.
Les lleis, com a totes les societats organitzades, té la finalitat d'organitzar i regular la relació entre les persones.
En conclusió podríem dir que la civilització romana va ser molt important jurídicament, ja que gràcies a les seves lleis van dur a terme una pau i uns acords mai aconseguit fins aleshores. A partir d'aquí, el nostre dret actual.

Part de la Llei de les Dotze Taules
Romans al senat






Si voleu ampliar informació, aquí us deixo unes pàgines molt interessants:

Vinyet Vila
4t ESO

19 d’octubre de 2016

LA MORT DE JULI CÈSAR

La mort de Juli Cèsar és una de les més famoses de la història, ha estat representada en diferents obres teatrals que es representen des de fa segles i precisament això és el que ha donat una idea falsa del seu assassinat. William Shakespeare va representar la mort de Juli Cèsar amb una èpica escena en la que se li clavaven vint-i-tres apunyalades al governant, sent l'última la de Brutus, i Juli Cèsar morint després de pronunciar: "et tu, Brute" (Tu també, Brutus?).

Quinze de març de l'any 44 a.C. Juli Cèsar es trobava a la Cúria del teatre Pompeia quan un grup nombrós d'homes el va assaltar clavant-li diferents punyalades al voltant del cos. Tot i defensar-se i fins i tot ferir a un parell d'atacants, Juli cèsar va morir entre crits d'agonia i punyals ensagnats.



Cos de Juli Cèsar al moment de morir,

recreació feta per experts de la policia italiana.


Si bé la mort de Juli cèsar no és la més elegant ni bonica de veure, és una de les més intrigants de totes, i fent-nos les preguntes correctes podem entendre com i perquè va morir.

Per què va ser assassinat?
Juli cèsar es va fer nomenar pel senat "dictador perpetu". Preveient la desgràcia i tement que tornés el fantasma que havia plantejat Pompeu, un grup de senadors van planejar i dur a terme amb èxit el seu assassinat, evitant que el tirà s'apoderés de Roma. Calia descentralitzar Roma. No només en qüestions de mercat sinó també políticament, i Juli Cèsar era tot el contrari: volia basar la política romana en una oligarquia centralitzada en Roma.


Qui el va assassinar?
Juli Cèsar no va ser assassinat per un grup de senadors qualssevol.
Brutus, el fill de la més famosa amant de Juli Cèsar i a qui ell s'estimava com a un fill va ser un dels caps de la operació i un dels participants en l'apunyalament del cèsar. 


Per què el van assassinar el 15 de març?
Pels romans, els Idus queien el dia 15 dels mesos març, maig, juliol i octubre i el 13 la resta de mesos. Eren uns dies de bon auguri, d'esperança. Volien que s'associés l'assassinat de Juli Cèsar amb un bon desenllaç.

Quines conseqüències va tenir?
Després de l'assassinat de Juli Cèsar, la classe mitjana i baixa va enfurismar davant el discurs de Marc Antoni en el qual mostrava la toga ensangonada de Cèsar i en deia els autors de cada punyalada.

El poble, que no s'ho va prendre del tot bé, es va revoltar causant la tercera guerra civil romana.


Marc Antoni va ser sorprès quan va veure que el testament de Juli Cèsar deixava el poder al seu nebot Octavi, i tot i les seves diferències amb aquest, es van unir i van crear el segon triumvirat, el govern d'aleshores.



La tercera guerra civil romana va acabar quan els hereus polítics de Juli Cèsar (Marc Antoni i Octavi) van derrotar a Brutus i a Cassi a la batalla de Filipos.



Miquel Aragonès
1r Batx

13 d’octubre de 2016

EL SENAT ROMÀ

El senat romà va ser l'òrgan administratiu i representatiu més important de la República, que va sorgir com a contrapès a la institució reial. Era en aquest lloc on els senadors ratificaven les decisions legislatives i executives. La curia hostilia era on es van reunir durant l'existència d'aquest òrgan de Govern. El càrrec de senador era vitalici (durant l'època monàrquica), i en definitiva, el Senat era la institució que garantia l'estabilitat a Roma.


Imatge de l'estat actual de la curia hostilia, seu del Senat romà

 QUI FORMAVA PART DEL SENAT?

En un principi, el senat el formaven 300 persones, gairebé totes d'origen patrici (ancians de les famílies més importants), però des de l'inici de la República, els plebeus també van començar a prendre part d'aquest òrgan. A mesura que els plebeus anaven conquerint institucions i magistratures, anaven tenint més força i més veu al Senat, fins el punt que el segle III a.C. gran part del Senat era d'aquesta classe social. A més, aquesta majoria plebea es va enfortir clarament amb l'augment de fins a 900 senadors que va imposar Juli Cèsar durant l'època del seu lideratge, fent del Senat la màxima autoritat del moment.

Senador parlant davant del Senat
SOBRE QUINS ASSUMPTES HAVIA DE DECIDIR I TRACTAR EL SENAT?
  • Assumptes religiosos
  • Elecció de magistrats (només en casos extraordinaris)
  • Resoldre conflictes entre els magistrats
  • Qüestions de seguretat, policia i militars
  • Casos criminals molt greus que comportaven pena capital
  • Economia
  • Negociar amb Estats estrangers, sobretot amb Tractats de Pau i canvis territorials.
EL SENAT ROMÀ I EL SENAT ACTUAL: EN QUÈ ES DIFERENCIEN?
  • Segurament una diferència important entre el senat romà (durant la monarquia) i el senat actual és que el càrrec de senador no és vitalici actualment, ja que en el cas d'Espanya, per exemple, cada quatre anys es pot canviar.
  • Sobre les lleis, actualment les cambres de representació actuals, són les que modifiquen i aproven lleis, però aquestes han de ser ratificades per un òrgan superior. En l'època del senat romà les lleis que es canviaven, no havien de passar a ser ratificades per enlloc més.
  • Però la diferència més destacada entre els dos senats, és que en un hi ha dones hi d'altres no. Mai no hi va haver cap senadora en tota l'època que va durar aquesta institució; ni quan hi havia monarquia, ni quan hi havia República, ni durant l'època imperial.


DE QUINA MANERA S'ESCOLLIA UN SENADOR?

Els senadors s'escollien mitjançant una llista censal seguint el següent ordre:
  1. Aquells que no havien tingut cap nota censòria, eren preferents a l'hora de fer aquesta elecció
  2. Aquells que havien ocupat o exèrcit en una magistratura, com podria ser un excònsol.
El fet de realitzar aquesta tria de senadors, provocava que en cas de guerres o altres catàstrofes, la renovació de senadors al Senat fos important.  



Ferran Gil Molas
4t ESO

7 d’octubre de 2016

LA MÚSICA DELS ROMANS

La música a l'antiga Roma no va ser un gran avanç, tot hi així, a tots ens agrada escoltar música, i evidentment a ells també. Totes les tradicions musicals que podem veure en els romans, són imitades de Grècia, els romans no només imiten la música sinó que també imiten l'art i la cultura, tot i així la cultura grega continua sent més important. A mesura que els romans conquerien els diferents territoris, es quedaven amb els balls i instruments d'aquelles terres, gràcies a això la música romana va millorant cada vegada més.


Exemple de dansa i música de l'Antiga Roma


Les celebracions musicals que feien (festes, músics, cors que cantaven) atreien molt a tots els romans, ja que feien gaudir el públic d'una manera especial. El lloc on es podia gaudir millor de la música era quan aquesta acompanyava al teatre.

Alguns dels instruments més utilitzats per fer aquestes celebracions eren la lira que era com una arpa, feta de fusta i amb deu cordes, la forma i grandària  de la qual podia variar i amb això també variava la seva sonoritat, i la cítara és semblant a la lira tot i que la cítara té més sonoritat, Terpnos va ser un gran citarista. A part d'aquests dos, un altre instrument tocat pels músics més professionals era l'aulos, un instrument amb forma de flauta doble amb forats. L'aulos és un instrument procedent dels grecs. Els romans van fer una adaptació, una tibiae que moltes vegades no tocava sol, sinó  acompanyat d'alguna persona cantant.


                                  lira                                cítara                     aulos

No tota la música i instruments dels romans són apropiats d'altres terres conquerides, en aquests hi ha diferents variacions.

La música pels romans acaba sent bastant important per ells, a part que saben apreciar molt la música en les diferents celebracions musicals que organitzen, també la utilitzen per a l'àmbit educatiu. Tots els que feien o bé tocaven algun instrument era respectat a tot el seu imperi.

A mi personalment m'ha agradat molt saber la música que tocaven i els diferents balls que feien, tothom té les seves maneres de gaudir i passar-ho bé i als altres ens pot agradar més o menys, i la seva a mi m'ha agradat, i a vosaltres?

Eva Bujons
1r Batx

5 d’octubre de 2016

PER QUÈ ESTUDIEM LLATÍ?

Avui en dia és molt freqüent l'afirmació que el llatí és una llengua morta i ja no serveix per res ja que no s'utilitza. A partir d'aquí doncs, i degut a les preguntes per part dels meus companys, família i jo mateixa, he decidit mostrar que el llatí és útil i tanmateix, una llengua viva. Així doncs, per què estudiem llatí? Ens serveix d'alguna cosa? Realment és una llengua morta?

Com molts sabreu, el llatí és una llengua que ha donat origen al nostre llenguatge, tant el català com el castellà  i, per tant, l'aprenentatge del llatí serveix per entendre millor i aprendre més aspectes sobre les nostres llengües maternes. Fins i tot, encara tenim moltes paraules dins la nostra llengua que no han canviat gens del llatí, anomenades llatinismesTant és així que això ens porta a aprendre millor la nostra pròpia llengua i estructurar la nostra ment. A més a més, ens permet ampliar el nostre vocabulari per entendre millor el món i esdevenir persones cultes.

Tanmateix, el llatí  ha donat origen a les nostres llengües  veïnes, així com el francès, l'italià i fins i tot algunes paraules de l'anglès. Per això, saber llatí es de gran ajuda a l'hora d'aprendre un nou idioma. Com per exemple alguns termes francesos com famille (familia,-ae), o tanmateix anglesos com experience (experientia,-ae).

D'altra banda, el llatí ens permet comunicar-nos amb gent de tot el món com ens mostra el llibre La tregua de Primo Levi, que relata el seu llarg viatge des d’Auschwitz fins a Itàlia, una vegada alliberat i on al  començament, enmig del caos té gana i fred i no parla polac, de manera que el llatí el salvarà.
Altrament, moltes de les primeres obres de la literatura occidental van ser escrites en llatí i aquestes són les bases de tota la literatura posterior. A més a més, les lleis que avui en dia posseïm van ser escrites en llatí i tanmateix es van posar els noms de les diferents espècies d'animals i vegetals com per exemple l'espècie humana, anomenada universalment com a homo sapiens.

Fins i tot, la llengua llatina està present en molts àmbits de la nostra vida quotidiana ja que avui en dia utilitzem moltes expressions llatines. Qui no ha enviat mai, per exemple, un currículum vitae, o no ha posat postdata a una carta o comentari? També està present en la tecnologia més moderna, amb la fecundació in vitro, o en les sèries de policies on s'utilitza el concepte de rigor mortis, el cadàver i el modus operandi, l'assassí. És més, quan algu vol relaxar-se va a l'SPA (salus per aquam); i finalment és molt freqüent l'expressió que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

Així doncs, tal com ens diu  Ricardo Moreno Castillo:“Somos hijos de la civilización latina y nietos de la griega, depositarios por tanto de un inmenso tesoro de sabiduría y pensamiento que debemos conservar, porqué sin él nunca entenderemos el presente. Y el valor de este saber es perenne, por mucho que evolucionen los tiempos, y tenemos la obligación de transmitirlo, como nos lo han transmitido todos los que antes  han amado la belleza, el pensamiento y la ciencia”.

En definitiva, els romans van ser els nostres avantpassats, i per entendre millor com estem vivint ara i el present, hem de començar per entendre com vivien llavors. Així doncs, saber llatí ens permet arribar a ser persones més cultes, a entendre i aprendre el nostre idioma i saber el per què de molts dels fenòmens actuals. 

 

Mireia Recuero Solà
1r Batx