29 de febrer de 2016

PROVERBIS LLATINS

En aquesta entrada, us explicaré uns proverbis que he trobat en el llibre de llatí que fem servir a la classe. 

A sota trobareu un "Prezi" amb els proverbis, les seves traduccions i què signifiquen. 




En coneixeu alguns altres de proverbis llatins?

Espero que us hagi agradat! :)

Mariia Myhal 
1r Batx

26 de febrer de 2016

L'ORIGEN DE LES ROSES, SEGONS LA MITOLOGIA CLÀSSICA

Es considera generalment que les roses representen l'amor, però el seu simbolisme varia segons el nombre de pètals i el color: vermell per la passió, blanc per la puresa, blau per lo impossible, daurat per el poder. També son relacionades amb la primavera, la regeneració, l'orgull, la victòria i el místic. Però s'ha de dir que existeixen innumerables interpretacions que depenen del context històric i cultural. 

Per altra banda, hi ha milers de mites i llegendes que intenten explicar el seu origen. Ara explicaré els 4 mites més famosos. La primera versió diu que Cibeles va crear aquesta flor com a venjança contra Afrodita, perquè creia que la seva bellesa li feia competència. La segona diu que l'origen prové de la creació d'Afrodita, qui havia volgut posar a proba el seu poder creant alguna cosa igual de bella. També es deia que les roses provenien de la sang d'Afrodita quan corria cap a Adonis, ferit per un senglar. I l'última versió explica que Dionís va crear les roses a partir d'una bardissa gràcies a la persecució d'una nimfa. La qual es va quedar enganxada en una bardissa i al veure aparèixer al déu es va posar vermella, i el déu agradat per aquesta reacció, ordenà que es decorés la bardissa amb flors del mateix color. 

Per totes aquests mites i llegendes, podem dir que la rosa era una flor sagrada. Els grecs l'apreciaven per sobre de cap altra flor, amb ella teixien corones, adornaven els banquets i honoraven les tombes dels morts. 

A part de les roses hi havia altres flors sagrades. Per exemple tenim l'Anèmona que el seu nom procedeix de l'antiga Grècia i significa "vent". I també el Mirto, una mena d'arbusts que treu un oli que és aromàtic i utilitzat en la indústria perfumera.
Imatge d'una Rosa
Imatge d'una Anèmona
Imatge d'un Mirto


Melina Maschio
1r Batx

25 de febrer de 2016

ELS TITANS

La paraula Tità, ve del grec. Els Titans en la mitologia grega eren uns éssers divins gegants. Segons la Teogonía d'Hesíode, Uranus, déu del cel va deixar dotze vegades embarassada a Gea o Gaia, la deessa de la Terra. Però Uranus, per por de que un fill seu fos més poderós que ell no deixava que els seus fills sortissin del ventre de la mare. Així que Gea va parlar amb els seus fills perquè es rebel·lessin i matessin el seu pare, però només s'hi va atrevir el més petit, Cronos. Aquest va sortir del ventre de la seva mare i castrà el seu pare, seguidament van sortir els seus germans de dins de Gea, que tots junts es van unir per mutilar a Uranus. La seva sang va tornar a fecundar a Gea que va donar a llum a les Eumènides o fúries.

"Cronos castrant al seu pare Urà" de Giorgi Vasari
Els Titans, van agafar el poder durant l'edat d'Or, el Tità més important que guiava els altres va ser Cronos. Cada Tità representava un element de la natura i gràcies a la seva mida tenien una foça brutal. 

Titans:

- Cronos: era el més poderós, patró de la collita i era representat amb  una falç. Es va unir amb la seva germana Rea, qui va engendrar a Hèstia, Demèter, Hera, Posidó, Quiró, Hades i Zeus. Tenia el sobrenom de el devorador, ja que es va menjar tots els seus fills menys el més petit, Zeus.

- Oceà: com el seu nom indica, representava l'oceà i tota l'aigua de la terra. S'uní amb la seva germana Tetis, que junts van engendrar i crear 3000 fills, que van esdevenir tots els rius de la terra i 3000 filles, les Oceànides, que van arribar a ser els llacs, fonts, etc.

- Ceos: era el tità de la intel·ligència i del coneixement. Representava el pol nord i es va mantenir bastant al marge de la guerra. Va ser l'avi d'Apol·lo i d'Àrtemis.

- Crios: déu dels remats i les constel·lacions. Es diu que tenia uns poders especials sobre el cel i les estrelles. Va tenir tres fills juntament amb Euríbia: Astreu, Pal·les i Perses. Va participar a la guerra dels titans.

- Hiperió: representa el foc astral i és el déu de la llum. Tenia el poder del sol, els seu nom significa: "el que va per sobre la terra". Es va unir amb la seva germana Teia o Tea, que van engendrar a Hèlios, Selene i Eos.

- Jàpet: tenia el poder de l'esperança de vida sobre els mortals, ja que era el déu de la mortalitat. Amb la seva neboda, l'oceànide Àsia, filla d'Oceà i Tetis, va engendrar a Atles, Prometeu, Epimeteu i Meneci.

Titànides:

- Febe: amb el seu germà Ceos va tenir a Leto i Astèria. Febe és la titànide de la corona d'or; el seu nom s'associa amb brillant i radiant

- Mnemòsine: deessa de la memòria i de la victòria de l'esperit sobre la matèria. De la seva unió amb el seu nebot Zeus durant nou nits, en van sortir les 9 Muses.

- Rea: juntament amb el seu germà i marit Cronos, governa el món i és la representació de la terra, igual que la seva mare però no tan poderosa. També la deessa de la fertilitat i la maternitat.

- Temis: el seu nom duu com a significat "llei de la natura". Deessa de la justícia, i va ser ella qui va crear els oracles, els rituals i les lleis. Es va unir amb el seu nebot Zeus i junts van engendrar a les Hores, les Parques, les nimfes de l'Eridà i a Atstrea.

- Tetis: deessa del mar. Era la més jove de les titànides i com hem dit s'uneix amb Oceà. (No és la mare d'Aquil·les)

- Teia: que també es pot dir Tea o Tia, representava la vista; el seu nom significa "divina". S'uní amb els seu germà Hiperiró.

Cronos devorant un dels seus fills de Goya
Durant l'edat d'Or, Cronos, qui tenia el poder, es va unir amb Rea. Van tenir fills, però Cronos, amb la mateixa idea que el seu pare, devorava els seus fills per por de que li prenguessin el poder. Rea que estava desesperada va amagar un dels seus fills al mont Ida, allà va ser criat d'amagat. 

Quan aquest fill, que va ser Zeus es va fer gran, va iniciar una guerra contra el seu pare i la resta de Titans, anomenada Titanomàquia o Guerra dels Titans. Primer, va obligar a el seu pare a vomitar els seus germans que ell havia devorat. Aquests juntament amb Zeus van ser els Olímpics, els quals després de deu anys van guanyar aquesta guerra. 

Caiguda dels Titans de Cornelis van Haarlem

Al acabar-se la guerra, els Déus Olímpics van conquerir el Mont Olimp i van castigar a tots els Titans que havien participat en la guerra. El càstic de Cronos va ser encadenar-lo al Caucas i allà, cada dia, un voltor se li menjava un tros de fetge, el dia següent quant se li havia regenerat, hi tornava i així successivament.

Així va ser com va començar el regnat dels déus Olímpics. 



Laura van Esch Solà
4t ESO

24 de febrer de 2016

PARCA

Les Parques són la personificació del destí. Tot humà tenia la seva, però després el concepte es va tornar més abstracte i es va convertir en una divinitat femenina. Les funcions de les parques eren regular la vida de cada mortal, des del seu naixement fins a la seva mort, amb l'ajuda d'un fil.
La primera filava, la segona cabdellava i la tercera tallava quan arribava el final de la vida. Tan els antics grecs com els romans volien conèixer el seu futur i el van personificar en divinitats. Ningú podia fugir d'elles. Es representen com a tres germanes: Cloto, Laquesis i Àtropo.

Les parques eren filles de Zeus (déu dels déus) i de Temis (deessa de la llei) i germanes de Les Hores. A Grècia se les coneix com a MOIRES. Se les sol representar amb la cara pàl·lida. El seu equivalent és diferent segons el lloc. A Grècia es diuen, Cloto, Làquises i Atropos. A les Nornes Nòrdiques, Urd, Verthandi i Skuld i a Roma s'anomenen, Nona, Dècima i Morta.





Cloto, Làquesis i Àtropos, les tres germanes. 



Nona (Girar el fil de la vida)
CLOTO: Era la germana menor. Ella portava tots els fils de tots els colors i totes les qualitats, de seda i or per a aquells homes que la seva existència ha de ser feliç, i de llana per a tots aquells que estan destinats a ser pobres i desgraciats.




Dècima (Mesura la vida amb una filosa)
LÀQUESIS: Germana mitjana, tria la durada de la vida. Representada amb una ploma, vara, fil o globus terraqui. És la que dóna voltes al fus en el qual es van enrotllant tots els fils que li passa la seva germana en dirigir el curs de la vida.

Morta (Posa fi a la vida i tria de quina manera)
ÀTROPOS: És la germana més gran, és la més atenta perquè inspecciona el treball de les seves germanes. Representada amb unes tisores d'or amb les que talla el fil de la vida.

Tres obres molt conegudes on es veu representada la parca són:

Átropos, o les Parques, pintures negres de Francisco de Goya (1819-1823)
El triunfo de la muerte o tres destinos de Andreagrossmann 
Le tre parche, par Bernardo Strozzi


Aquí, podeu visualitzar un prezi molt treballat on explica tota la història de les parques detalladament.


Natàlia Bansell Hornowska
4t ESO

23 de febrer de 2016

L'EMPÚRIES ROMANA

La ciutat romana d'Empúries va néixer al costat de l'antiga colònia grega d'Emporion, cap a l'any 600 a.C., arran de les lluites contra els carteginesos. Al segle II a.C. hi havia només un camp militar al nord de l'antic fòrum grec, però més tard, al segle I a.C. es va convertir en ciutat, amb l'arribada d'itàlics i de colons romans veterans de Juli Cèsar. Així es va convertir en municipium, i es van enderrocar les muralles que la separaven de la ciutat grega, unificant-se i passant a anomenar-se Emporiae (en plural).



Restes de l'antiga ciutat romana

La nova ciutat va seguir els cànons urbanistics de la colònies romanes, organitzades en cardines i decumani. Més tard van construir la muralla i el fòrum. Hi havia un carrer principal (cardo maximus), que unia el fòrum i la porta principal del sud, que és l'única que es conserva en l'actualitat. També hi havia un mur que partia la ciutat en dues parts, i no se sap ben bé per a que servia. 
A la muralla de la banda sud s'hi va fer servir una doble tècnica de construcció. A baix es van utilitzar blocs de pedra rectangulars, en canvi a dalt, encofrat de formigó, amb pedres i terra entremig.

Porta principal de la ciutat

El fòrum ocupava quatre illes de cases, dividides per un decumanus. A la part del sud, hi havia un carrer amb tabernae. Al nord hi havia el temple, dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. La part sud del temple servia per portar a terme activitats comercials i polítiques. Al nord, les religioses. 
Durant l'època d'August es va reformar totalment el fòrum. Les tabernae es van posar a la banda de fora i es va fer un nou pòrtic en forma de U. Al sud s'hi va fer una basílica d'una sola nau. A l'àrea religiosa s'hi va fer un petit temple, probablement per al culte imperial.

Plànol d'Empúries

Al nord del fòrum també hi havia un mercat i unes termes públiques. D'altres edificis coneguts són l'amfiteatre (modest) i la palestra (per activitats físiques). 
A la ciutat hi havia uns 4000 habitants. A la part oriental hi havia grans domus que es van anar ampliant a mesura que s'enriquien les famílies. En algunes hi havia fins i tot peristil, jardins i banys privats. Estaven decorades amb mosaics. 
A partir del segle I d.C. va començar el període de decadència per a aquesta ciutat. Segurament fou deguda a la inutilització del port, pels sediments del riu Fluvià. També hi van influir el canvi dels fluxes comercials i l'aparició de noves ciutats, com Barcino i Tàrraco.



Estel Iborra 
4t ESO

22 de febrer de 2016

MINERVA

Minerva en la mitologia romana és la deessa de la saviesa, les tècniques de guerra i l'art també protectora de la ciutat de Roma i patrona dels obrers.

Mite
El mite diu que Minerva es la filla de Júpiter i Metis (deessa de la Prudència). Júpiter desprès de devorar a Metis va començar a sentir un gran mal cap, va recórrer a Vulcà que li va obrir el cap amb un cop de destral i dalla i va sorgir la deessa Minerva ja armada, uns anys després va ajudar el pare en la Gigantomaquia, on es va reconèixer la seva valentia 

Minerva i Aracne
Aracne era un teixidora molt bona de Grècia, fins i tot la gent comentava que la deessa Minerva li havia donat les habilitats per teixir tant bé.Però Aracne era molt vanitosa, i es va començar a comparar amb la deessa Minerva a qui li va llançar el repte de quina de les dues teixia millor. 



Minerva, cansada de les provocacions, va baixar de l'Olimp i va acceptar el seu repte. Van estar tot el dia teixint. Minerva va representar els déus d'una forma bonica i radiant en canvi Aracne va mostrar com llops i ebris. La deessa al veure això va estripar la tela de la fúria. En veure l'error que havia comès, Aracne es va intentar suïcidar pujant a una biga del sostre de casa seva, però la deessa la va perdonar i li va salvar la vida, però com a càstig la va convertir en una aranya perquè teixís per sempre. 

Diego Velázquez, (Les Filadores 1655-1660)


Minerva i Aracne: 2a versió

En una altra versió, es descriu  Minerva com la deessa cruel. En aquesta història es diu que Minerva en veure la superioritat d'Aracne cosint li van entrar gelosia i la va convertir en aranya per aquest simple fet, segons Ovidi en el llibre Les Metamorfosis

Solomon Yeboah
1r Batx

17 de febrer de 2016

PER A LA MÉS BELLA

Un dels mites més famosos i coneguts de la mitologia grega és el del judici de Paris, i és el que relataré a continuació.
A l'Olimp s'hi celebrava un casament, el de Tetis i Peleu, una deessa i un mortal. A la cerimònia hi havien assistit molts déus i d'altres divinitats, però ningú va convidar a la deessa de la discòrdia, Eris. Aquesta, enfadada i venjativa, va decidir sembrar la discòrdia entre els presents apareixent a la boda i deixant anar una poma daurada sense que ningú la veiés. A la poma hi havia una inscripció que deia: "Per a la més bella".
Ràpidament i en veure el missatge que contenia, tres de les deesses més importants van decidir que eren les mereixedores d'aquella poma i van començar a barallar-se per la pertinença del fruit: Hera, deessa del matrimoni, Atena, deessa de la saviesa i la guerra i Afrodita, deessa de l'amor i la bellesa.
Zeus, en veure que demanaven la seva opinió envers a la discusió i sense decidir-se per cap de les deesses per temor a la seva reacció, va demanar la presència del mortal Paris a l'Olimp per fer de jutge i decidir quina de les tres era més bella.
En arribar aquest, cada deessa va oferir-li una recompensa a canvi de que les escollís: Hera li va oferir el domini d'Àsia, Atena la victòria a la guerra, i Afrodita li va prometre l'amor de la dona més bella del món.

El judici de Paris, de Rubens (1638)

Paris escollí la proposta d'Afrodita, que va esdevenir la seva gran protectora (Atena i Hera van jurar venjança al jove troià) i, tal i com havia promès, li va concedir a Paris l'amor d'Helena, la dona més bonica del món dels mortals. Aquesta, però, estaba casada amb Menelau, rei d'Esparta, i quan Paris i Helena van fugir junts cap a Troia aquest va manar al seu germà Agamèmnon comandant perquè liderés el rescat d'Helena. Així es va originar la famosa Guerra de Troia.



Fausto Jibajas
1 Batx 

15 de febrer de 2016

EL RAPTE DE PERSÈFONE

Persèfone era una noia molt bonica, filla de Zeus i Demèter. Li agradava passar el seu temps lliure anant a collir narcisos amb les seves amigues, les nimfes.
Un dia, el seu tiet Hades, que estava enamorat d’ella, va obrir la terra i se la va emportar al seu regne subterrani.


Persèfone collint Narcisos

La seva mare Demèter, estava desesperada per la desaparició de la seva filla, així doncs va emprendre una recerca per trobar-la. La va estar buscant durant nou dies, els quals no va parar ni un sol moment. El desè dia, ja cansada, va demanar a Hèlios, i ell li va explicar tot, fins i tot li va dir que Hades s’havia assegurat de la complicitat de Zeus.
En saber-ho Demèter, trista, va abandonar l’Olimp i se’n va anar a Eleusis, sota la figura d’una vella. Un cop allà, va aconseguir ser acceptada com a serventa en el palau dels reis Cèleos i Metanira. Que li van encarregar que cuides del seu fillet, Demofont. Ella volia fer que el nen fos immortal, així cada nit el posava en una foguera i l’untava amb ambrosia. Una nit, però, Metanira la va descobrir i es posà a cridar, així doncs el nen morí cremat.


Runes de la ciutat d'Eleusis

La deessa es va descobrir i des d'un temple va fer que cap llavor germinés, fent que els humans es morissin de fam i gairebé arribessin a la seva extinció.
Zeus espantat pel que havia fet la seva dona, va enviar Iris, la seva missatgera, al subsòl per fer que Persèfone tornés amb la seva mare. Això no va ser possible, ja que Hades havia donat una magrana a Persèfone, deixant-la així lligada al món dels morts. Tot i això Hades i Demèter van aconseguir arribar a un acord, segons el qual Persèfone hauria de passar mig any amb el seu marit, i l’altra meitat de l’any amb la seva mare.

Es diu que quan Persèfone estava amb el seu marit, la seva mare estava trista i per tant la terra tenia menys vida, fent així l’hivern i la tardor. En canvi, quan la noia estava amb la seva mare, ella estava feliç creant molt vida, així doncs eren les estacions de la primavera i l’estiu.



Estel Iborra 
4t ESO

12 de febrer de 2016

EL MITE DE PEGÀS

Pegàs era un cavall blanc, alat, que va néixer de Posidó i Medusa. El cavall va néixer del coll de Medusa quan Perseu la va matar al mar. Pegàs va desplegar les seves ales i va començar a volar. Perseu va aprofitar i hi va pujar a sobre, per així poder fugir de les dues germanes de Medusa.
Després de néixer, Pegàs va portar el llamp de Zeus a l'Olimp.
Atena va domar Pegàs, i el va regalar a Perseu perquè així pogués anar a alliberar Andròmeda, la filla dels reis d'Etiòpia, que havia estat lliurada a Posidó per poder salvar el seu poble.

Pegàs
Molta gent volia aconseguir a Pegàs, però ningú tenia èxit mai. , que era el príncep de Corint, sempre va tenir la obsessió d'atrapar el cavall alat. 
Bel·lerofont va passar la nit en un temple d'Atena, on se li va aparèixer la deessa amb una brida d'or. Ella li va entregar la brida i li va dir que així li seria molt més fàcil domar Pegàs. Bel·lerofont va fer cas d'Atena, i va anar al prat on solia pasturar el cavall alat. Bel·lerofont s'hi va acostar i va poder muntar a Pegàs sense problemes. Les brides d'or havien funcionat. 

A partir d'aquell instant, Pegàs va acompanyar Bel·lerofont en totes les seves aventures. El cavall el va ajudar en les batalles contra les Amazones i Quimera
Pegàs i Bel·lerofont

Bel·lerofont s'havia tornat molt orgullós. Anava dient que podia volar com els déus i estava molt content d'haver aconseguit atrapar Pegàs. Quan Bel·lerofont va manar al cavall alat que pugés cap a l'Olimp, Pegàs el va deixar caure perquè no volia que Zeus el castigués.
Des d'aquell moment, Bel·lerofont va ser rebutjat pels déus. 

Finalment, Pegàs es va quedar a l'Olimp, on Zeus el va nombrar portador del llamp i el tro, i l'encarregat de conduir el carro d'Aurora.
Zeus va convertir a Pegàs en una constel·lació de quatre estrelles, i així, el cavall del cel, va esdevenir etern.

Constel·lació de Pegàs


Laia Masnou
1r Batx

10 de febrer de 2016

GLADIATOR


Gladiator és la pel·lícula basada en l'Imperi romà que més èxit va tenir després del clàssic Ben-Hur. El film va ser estrenat al 2000 i va ser dirigida per Rodley Scott.

ARGUMENT:
La història té lloc a la Roma Imperial, on l'emperador Marc Aureli li ofereix el tro al seu íntim amic Màxim. Prefereix oferir-li el tro a ell abans que al seu fill Còmode, amb el qual discrepen de moltes coses i no el veu preparat per a governar. Aquest es posa gelós i per a impedir-ho assassina al seu propi pare i així ell quedar-se amb tot el poder. Com a venjança, Còmode mana matar-lo a ell, qui aconsegueix escapar, i a la seva família, la qual no té la mateixa sort.


Marc Aureli i Màxim, després de la batalla
Màxim passa a ser un esclau de Pròxim, un comerciant el qual fa que lluiti com a gladiador a Roma. A mesura que comença a lluitar guanya popularitat, resulta ser un lluitador excepcional. El que no sap ningú és que el seu objectiu és arribar a que Còmode es pregunti qui és, i així poder matar-lo. 

Màxim en ple combat
Quan finalment Còmode descobreix qui és, decideix enfrontar-se en combat amb Màxim al Colisseu de Roma. És una lluita molt intensa, però finalment Màxim aconsegueix guanyar-lo, tot i que ell cau darrera seu a causa de la punyalada rebuda durant la lluita. 

Màxim matant Còmode
Batalla final de Màxim lluitant contra Còmode:


Maria González
1r Batx

8 de febrer de 2016

LA FUNDACIÓ DE ROMA: RÒMUL I REM

Els bessons entren a la gran ciutat i vencen
el germà del seu avi, el cruel Amuli
Els bessons, després que veiessin reconeguts el seu llinatge reial, decideixen fundar una nova ciutat allà on havien estat robats. Però immediatament va sorgir la disputa per quin dels dos germans donaria el nom a la ciutat i seria el rei, perquè no se sabia quin dels dos era el primogènit. Això és que la decisió es va deixar a la voluntat dels déus per mitjà de la consulta dels auguris. 


Primer va semblar que afavorien Rem, perquè va ser el primer a veure sis voltors, però tot seguit Ròmul en va veure el doble. Ròmul, doncs, es va proclamar rei i va traçar els límits sagrats de la nova ciutat al voltant del Palatí, amb una arada tirada per un toro i una vedella. Rem, sense acceptar la seva derrota, va desafiar la naixent autoritat del seu germà saltant el solc que assenyalava el traçat de la futura muralla i aquest el va matar travessant-lo amb una llança. Així, Roma, tal com Ròmul va anomenar la ciutat tot just fundada pel seu propi nom, va néixer amb un fratricidi. 

Els pastors, els albans i els llatins que havien aplegat Ròmul i Rem no feien un número suficient per formar una ciutat. Per això va oferir dret d'asil a tothom que volgués establir-s'hi, sense preguntar el seu origen. Desertors, apàtrides i esclaus van cercar-hi refugi, de manera que es van reunir prou homes per poblar la ciutat, però mancaven dones. 

Amb la mena de gent que hi havia, cap dels pobles del voltant volien casar les seves filles amb els que ja eren anomenats romans, per això al cap d'un temps van intentar convèncer els veïns i Ròmul va decidir recórrer a la violència per assegurar la continuïtat de Roma. Va convidar els pobles pròxims a uns grans jocs atlètics i eqüestres. Els veïns, majoritàriament sabins, hi van acudir amb les seves esposes i filles i mentre tots estaven pendents de l'espectacle, els romans van arrabassar per la força per les noies solteres dels seus pares, que van ser obligats a marxar sense les seves filles. 

Seguint, hi va haver una guerra perquè els sabins no es van quedar de braços creuats i van volguer lluitar per aconseguir les noies. Els romans van vèncer els pobles menys nombrosos sense gaires problemes, però els sabins van saber actuar amb prou astúcia per posar Roma en greu perill.

La llegenda de Ròmul i Rem:




El vídeo amb imatges de la història de Roma i la mitologia de Ròmul i Rem.

Natàlia Bansell Hornowska
4t ESO

5 de febrer de 2016

HORÒSCOP I SIGNES DEL ZODÍAC

En el zodíac podem distingir els quatre grups: Els d'aigua, els d'aire, els de foc i els de terra. Jo avui us parlaré dels dos últims ja que m'han semblat molt interessants i he preferit aprofundir en aquests dos. Qui sap, potser un altre dia parlaré dels altres dos.

FOC:

Lleó (Leo) es el cinquè signe zodiacal . Aquest correspon a les persones nascudes entre el 23 de juliol i el 23 d'agost. El seu glif simbolitza el cap i melena d'un lleó. 

Els Leo els caracteritza la seva capacitat de lideratge i el seu fort caràcter. Solen ser molt creatius, sociables i molt ambiciosos, els quals poden arribar a ser molt tossuts també per defensar i aconseguir el que volen.

Són les mateixes virtuts les que poden transformar-se en punts dèbils a causa d'excés. Físicament solen ser alts, forts i amb bons modals.

Signe oposat: Aquari

Àries: És el primer signe zodiacal, simbolitza renaixement i el seu glif simbolitza unes banyes de marrà. Forment part d'aquest grup les persones nascudes entre el 21 de març i el 20 d'abril.

Se'ls reconeix per la seva intensa iniciativa, energia i esperit competitiu, és més, el seu propi símbol indica la força universal de guanyador. Aquest esperit tan actiu, fa que en la seva ment sempre hi hagi alguna cosa a fer, són capaços de fer moltes tasques alhora i no parar fins aconseguir-ho.

Això, però, també els influeix negativament en algun aspecte, i és que tot aquest excés d'activitat fa que acabi en estrès. 

Signe oposat: Balança


Sagitari (Sagittarius): És el novè signe del zodíac. Correspon a tots als nascuts entre el 22 de novembre i el 20 de desembre. El seu glif simbolitza una fletxa. 

Sagitari és el signe més curiós i aventurer del Zodíac, tenen una ment molt oberta i els motiva molt intentar trobar el sentit de la vida. Al ser tan optimista, extravertit i enèrgic, difícilment els trobem amb un baix estat d'ànim. Lluiten fins al final i defensen allò en que creuen o desitgen. 

Solen ser molt socials i sol tenir molt bones relació amb tothom. En quant a punts febles, es poden deixar endur per l'optimisme fins que per culpa d'aquest a vegades prometen més del que poden complir. Els agrada la naturalesa i l'art.

Signe oposat: Bessons


TERRA:
Taure (Taurus): Aquest és el sesgon signe zodiacal i està regit pel planeta Venus.El seu glif simbolitza les banyes i el cap d'un toro. Correspon a les persones nascudes entre el 20 d'abril i el 20 de maig.

Els Taure es caracteritzen per la seva responsabilitat, paciència i maduresa. Són lleials i transparents. També son uns bons negociants i els agrada viure amb tota comoditat, s'esforcen pel que volen. No els agrada estar gaire temps a casa, prefereixen tenir el temps ocupat. 
No els agrada sentir-se pressionats i que els diguin el que han de fer, els agrada seguir un ordre quan fan les coses. 

El seu pitjor defecte però, és que són bastant tossuts i que al no enfadar-se gaire sovint, quan ho fan es transformen totalment arribant a ser molt durs. Físicament són de faccions marcades.

Signe oposat: Escorpí

Verge (Virgo): És el sisè signe del Zodíac , representa puresa i està regit pel planeta Mercuri. Correspon als nascuts entre el 23 d'agost i el 22 de setembre. El seu glif representa una verge. 

Com els altres signes de terra, una de les seves principals característiques és que els agrada l'ordre, no els agrada l'imprevisible i el no saber què passarà. Són persones tranquil·les i treballadores. 

Els agrada organitzar i planificar coses. En quant a caràcter, són la combinació de timidesa i tendresa. Són molt intuïtius i intel·lectuals. Són molt adaptables i tolerants.

També, però, tenen la seva part fosca, i és que un dels defectes més grans que tenen es la necessitat de tenir la última paraula en tot i en part sent tancats en quant idees o opinions alternatives. Un altre punt negatiu és la facilitat en mentir que tenen per aconseguir el que volen.

Signe oposat: Piscis

Capricorn (Capricornus): És el desè signe zodiacal, representa la superació d'obstacles i està regit pel planeta Saturn. Correspon a les persones nascudes entre el 22 de desembre i el 19 de gener. El seu glif simbolitza un boc amb cua de peix.

Capricorn és un dels signes més estables i tranquils del Zodíac. Aquests són treballadors, responsables i disposats a persistir per aconseguir el seu objectiu.

Són persones sociables, però la seva necessitat d'aferrar-se a la seguretat fa que semblin tímids. Són molt protectors i estimen molt el que és seu. Els sol afectar tot bastant més, i és que són persones molt sensibles. No els agrada cridar l'atenció i prefereixen poques però fortes amistats.

Són bones amb els negocis i el relacionat amb economia. 

Els seus defectes són el pessimisme i intolerància. Els costa perdonar i poden ser fins i tot rancorosos.

Signe oposat: Cranc
Maria González 
1r Batx

4 de febrer de 2016

LA BOCA DE LA VERITAT

Boca de la Veritat
A Roma es troba la Bocca della Verità, una escultura de marbre, que és la claveguera més famosa del món.

LA LLEGENDA:

La llegenda ens explica que un marit que era una mica desconfiat, va portar la seva dona davant la boca de la veritat per mirar si havia estat fidel a ell. La seva dona que no ho havia estat, tenia por de posar la mà dins la boca quan al mateix temps tenia que dir la veritat, sinó la boca es menjava la seva mà. per no fer-ho, va fer veure que es desmaiava, i va caure a terra, el seu amant la va recollir del terra, i un cop desperta ella va jurar davant la boca de la veritat, el bisbe i el seu marit, apart de tota la gent que hi havia que només havia estat entre els braços del senyor que la va recollir de terra (el seu amant), i els del seu marit. 



Aquesta llegenda és sols una de les moltes que hi ha sobre l'escultura. Fins al dia d'avui la gent ha especulat molt sobre ella.

LOCALITZACIÓ:
Església de Santa Maria in Cosmedini

Està situada a la paret de l'església de Santa Maria in Cosmedini, al costat del riu Tíber, prop del pont Palatí i el Circ Màxim, no gaire lluny, el Fòrum Romà i el Colisseu. 








Gràcies a la pel·lícula de "Vacaciones en Roma", la boca de la veritat al llarg dels anys s'ha converit molt famosa. Aquí us deixo un fragment de la pel·lícula.


Irene Riera 
1r Batx

3 de febrer de 2016

APOL·LO I DAFNE

Apol·lo era el déu de la música, la medicina, la bellesa masculina, la poesia i el Sol. Ell era fill de Zeus i Leto.
Apol·lo va tenir 16 relacions amoroses: Dafne, Marpessa, Leucòtoe, Cirene, Hècuba, Cassandra, Coronis i Creüsa.


El mite d'Apol·lo i Dafne
Apol·lo va veure com Eros jugava a tirar fletxes amb un arc, i es va burlar d'ell. Eros, que s'havia enfadat molt, va llançar-li una fletxa d'or, que creava l'amor, al cor. I a Dafne, una nimfa del bosc, una fletxa de plom, que creava l'odi, al cap.
Apol·lo es va enamorar de Dafne, però aquesta l'odiava per culpa la fletxa, i el rebutjava. Apol·lo la va començar a perseguir, i Dafne, cansada, va demanar ajuda al seu pare: Peneu.
La nimfa es va començar a convertir en arbre. Apol·lo, que encara no acceptava que no la podria tenir mai, la va beneir fent que sempre tingués les fulles verdes, així sempre es podria mantenir jove. 

Pintura

"Apol·lo i Dafne", de Francesco Albani (1620)
"Apol·lo i Dafne", Gian Lorenzo Bernini (1621-1624)
"Apol·lo i Dafne" Tiépolo (1696-1770)

Escultura
"Apol·lo i Dafne", Gian Lorenzo Bernini (1622-1625)
"Apol·lo i Dafne", Arno Breker

Poesia


A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro escurecían;

de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blancos pies en tierra hincaban
y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!


Garcilaso de la Vega, Soneto XIII

Aquí us deixo un vídeo que explica el mite, amb algunes imatges:

Laia Masnou
1r Batx

2 de febrer de 2016

LA LLENGUA LLATINA: ORIGEN I LLENGÜES QUE EN DERIVEN

ORÍGENS DE LA LLENGUA LLATINA

Quan parlem dels orígens de la llengua llatina, ens anem al III mil·lenni a.C., on el poble indoeuropeu, en va desenvolupar la cultura. Es trobava entre el centre d'Europa i el Caucas

- EL LLATÍ, UNA LLENGUA INDOEUROPEA

El llatí forma part de la família indoeuropea, la qual parlaven les tribus indoeuropees, que van emigrar, cap a territoris d'Europa i Àsia, fins arribar a la Índia, a partir d'aquest es van iniciar noves llengües, la majoria de gent, els romans parlaven el llatí. 

ETAPES DE LA LLENGUA LLATINA

Les llengües també tenen el seu cicle de vida, neixen, es desenvolupen i desapareixen, podem dir que evolucionen al llarg del temps. El llatí, es va començar a parlar i es van convertir en totes les llengües romàniques que parlem. Tot i això el llatí escrit encara es conserva en textos. Hi ha el llatí arcaic, el llatí clàssic, el postclàssic i el tardà.

- EL LLATÍ ARCAIC

És l'etapa de formació i consolidació de la llengua llatina, que comença i acaba al final del segle II a.C. Tenen com a referent durant tota aquesta època el grec.

- EL LLATÍ CLÀSSIC

És l'etapa de maduresa del llatí, on segueixen normes gramaticals i estètiques, considerades genuïnes. Va ser patrimoni de les classes benestants i cultes, reflectit en les obres literàries que es conserven. 

- EL LLATÍ POST-CLÀSSIC

L'utilitzen els escriptors dels segles I-II d.C., però ple d'usos populars, arcaics i poètics. És l'època barroca del llatí.

- EL LLATÍ TARDÀ

És l'etapa més llarga, va del segle III al segle VI d.C., el llatí d'aquesta època és uniforme, on van tornar al llatí clàssic; tot i que de seguida van tornar al senzill.

LLATÍ MEDIEVAL I LLATÍ HUMANÍSTIC

Després de la reforma carolíngia entrem en el llatí medieval, que va del segle VIII- XIV. Van prendre com a model el llatí tardà. Estava ple de vulgarismes i era molt uniforme. L'àmbit d'actuació era l'església i l'escola, però sobretot en la filosofia, teologia, dret i història. El llatí humanístic era la llengua utilitzada pels savis humanistes. Es va originar en el canvi de mentalitat d'Itàlia influït per l'admiració de la mentalitat clàssica.


Les diferents maneres de parlar una llengua s'anomenen registres. En el llatí se'n distingeixen dues.

- SERMO URBANUS

Aquest és el registre culte del llatí, és el que s'utilitzava seguint les normes cultes i les estructures gramaticals.

- SERMO VULGARIS O QUOTIDIANUS

Aquest és el registre amb què s'expressa la gent parlant, no respectava les normes gramaticals, i es va allunyar del culte.


LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

Procedeixen del sermo vulgaris del llatí. Els factors principals que van influir en la transformació del llatí a les llengües romàniques van ser quatre.

- LA MANCA D'UNITAT DEL MATEIX LLATÍ: conseqüència del diferent orígen social dels colonitzadors i del lloc d'on venien.

-L'ANTIGUITAT DE LA COLONITZACIÓ: els primers pobles conquerits van experimentar una major influència que els pobles conquerits més tard, tampoc presentava la mateixa evolució els que van transmetre als primers.

- LA INFLUÈNCIA DEL SUBSTRAT I EL SUPERSTRAT LLATÍ: el substrat és la llengua existent abans dels romans, el superstrat, la llengua invasora després de la implantació del llatí. En molt poc temps es va accelerà la transformació del llatí a les diferents llengües romàniques.  



















Irene Riera
1r BATX